.

Machu Pichu

Abr 30

Després d'una setmaneta a Cusco veient pedres i més pedres, coneixent els inques i els seus estils de construcció, veient encerts (pocs) i desgràcies de la conquesta dels espanyols (molt educadament en diuen simbiosi), ens queda la cirereta del pastís: visitar el Machu Pichu. La manera més habitual és combinar bus + tren + bus i arribes a lloc i en un dia pots veure (molt de pressa) les ruïnes i tornar a Cusco.
La nostra opció es un xic més llarga i bastant més barata: hem trobat una agència que per 75 sols (uns 25 euros) ens fa el trajecte des de Cusco a Hidroelèctrica, uns 300km) pujant fins a 4500 metres i baixant a 1200 a la seva,  i la tronada dos dies després. La resta caminant.
Així sortim de Cusco a les 8 del matí i set hores després, comencem a caminar des d'Hidroelèctrica cap a Aguas Calientes amb un temps de 1h i 50m, per uns 11 quilòmetres planers pel cantó de la via del tren. Allà dormim i ens aixequem a les 5, caminem fins a l'entrada del Machu Pichu, uns 400 metres de desnivell en aproximadament 5 km. Un cop allà creuem les ruïnes i a les 7 som a la porta del Wayna Pichu. Per entrar-hi necessites haver comprat l'entrada amb antelació, perquè només pugen 400 persones. El Wayna Pichu és la muntanya que surt al fons de les típiques fotos del Machu Pichu i és una mica dret. De fet el camí (la majoria en trams d'escalons de pedra uns 300 metres d'altura, segueix just al cantó del cingle fins arribar a dalt on hi ha feixes de cultiu i algunes edificacions. La veritat, l'altura impressiona una mica, sobretot al baixar...



A les 9 tornem a ser a les ruïnes i després d'esmorzar fora del recinte, tornem a entrar, i guia en mà (bé, a l'orella, perquè és una audioguia) recorrem totes les ruïnes fins passades les 2 del migdia. Tot el conjunt és espectacular, i envoltat de penya-segats poblats de plantes selvàtiques i amb el riu 800 metres més avall. Les fotos no fan justícia del monument, però serveixen per fer-se'n una idea...
Sortim, dinem i baixem caminant altre cop cap a Aguas Calientes, on anem a dormir aviadet perquè estem cansats. EL diumenge, sortim a les 11 direcció cap a Hidroelèctrica, on ens espera el transport cap a Cusco, on arribem passades les 9 del vespre... més temps, més salut i menys diners...

Cusco o el melic del món

Abr 25

Arribem a Cusco de matinada i ens ofereixen un hostal on podem anar a dormir ja (a les 4 de la matinada) sense pagar aquestes hores fins al matí. Taxi i cap allà! El primer dia ens situem i busquem un nou hostal que ens havien recomanat una mica més bé, el luzerna. L'hostal està bé, molt atents i amables, però està ple d’israelites mal educats, com ja havíem trobat a Argentina i Chile... no se perquè els deixen sortir de casa o potser si...
Estem en una zona bastant cèntrica i després de voltar i investigar comprem les entrades pel Machu Pichu per a finals de la setmana (perquè no hi havia places abans). Decidim passar els quatre dies que falten visitant la ciutat i els voltants.
Cusco, melic del món pels inques, seria "lo que Roma amb els romans", o sigui que forades a terra i trobes pedres inques, i la majoria d'edificis estan fets sobre bases inques o amb pedres dels monuments espoliats. De fet la civilització Inca va acabar just quan estava en el seu màxim apogeu, el 1532 de la nostra era, quan els espanyols varen arribar i varen començar a fer barbaritats i animalades. Com a compensació, cada terratrèmol que ha viscut la ciutat (especialment el 1650 i 1950) les parts inques dels edificis han resistit i la resta es van esfondrar... tot torna...
Visitem al Catedral on hi ha el Cristo de los temblores per protegir-los dels terratremols i les cendres de l'Inka Garcilaso de la Vega, si si, era fill de pare espanyol i mare inca.... em sembla que això no ho explicaven a l'institut. Visitem la seva casa natal (ara museu regional) tallers d'imatgeria al barri de San Blas (especialment curiosa la imatgeria del Taller Mendivil) i el museu d'art Contemporani i el Museu d'art popular.



Fem també un citi tour per les ruïnes de dins la ciutat (Qorikancha) i entorns (Saqsaywaman, Puka Pukara, Tambomachay i Qenqo) i un altre pel Vall sagrat, Pisac, Ollantaytambo i Chincero, a uns 30-40 quilòmetres de la ciutat, amb ruïnes inques i una església colonial (a Chinchero), molt interessant, amb frescos a totes les parets, pintures, retaules i altar i especialment una gran pintura de la Verge de Montserrat, amb la muntanya de Montserrat al fons, però amb la cara blanca (segons el guia, al 1693, la moreneta era blanca
Com a curiositat, podríem dir que Perú és una festa. Al sortir de la Catedral un desfile de dansaires que celebren el 13è aniversari de l'associació Qosqo d'art natiu ens té entretinguts una bona estona sota un sol de justícia. Avui, al matí, una desfilada pseudomilitar dels nens policies de cada escola, similar al vigilante de pasillo dels Simpsons!!!

I res més, demà sortim cap a Machu Pichu fins diumenge!!!

Copacabana o retorn a Bolívia

Abr 20

Sortim d'Arequipa direcció Puno (altra vegada) i Bolívia per anar a Copacabana. Havíem esperat a la Paz una setmana per poder anar-hi, però hi havia bloqueigs a la carretera i va ser impossible, per això vàrem fer una incursió a Perú a veure si la cosa s'arreglava.
El viatge amb bus el fem en dos etapes, doncs la frontera tanca aviat i hem de fer nit a Puno.
Arribem a Copacabana a la tarda i anem a un hotel com els de Lloret dels anys 70, a primer línia de mar (bé, de llac) que no està malament, però podria millorar.
El dia següent aprofitem per visitar l'església de la Candelaria, molt apreciada a Bolívia i part del Perú i lloc de pelegrinatge de molts fidels per Setmana Santa (aquesta no, perquè hi havia el bloqueig). Visitem la muntanyeta del Cerro Calvario, que com indica el nom que és un viacrucis amb les seves XIV estacions. Són 200 metres d'escalons, però a 3800 metres d'altura ens porta uns 25 minutets pujar-hi. Des de dalt unes vistes impressionants de la ciutat i de gran part del llac Titicaca, al fons l'Illa del Sol.



El dia següent fem una excursió a l'Illa del Sol per veure algunes ruïnes inques, entre elles les de Chicana i l'escala del Inca, amb la font de l'eterna joventut (o això es pensaven els primers espanyols). Per si de cas vam beure una mica d'aigua.
Quan passeges per l'illa sembla que estiguis en platgetes del mediterrani, si no fos perquè l'aigua està freda i l'altura 3800 metres... hi ha moments que amb el que pica el Sol et venen ganes de tirar-te a l'aigua i fer unes braçades...
El dia següent sortim de Copacabana direcció Cusco amb un bus nocturn, per estalviar una nit d'hotel. El viatge, amb calor, nens plorant alternativament, sorolls múltiples, un canvi de bus a la terminal de Puno (amb discussió amb l'empresa de transports Titicaca per haver de pagar novament drets de terminal) i avís de possibles lladres (que vàrem detectar a dalt al bus, i que actuaven amb connivència o passivitat de la tripulació del bus de la companyia Libertador) va transcórrer sense problemes.

Moltes Gràcies

Abr 18

Ja portem 7 mesos de viatge i sembla que en queden uns quants, doncs la cosa va molt bé i el món és molt gran. Hem menjat de tot i dormit a llocs diferents. Hem conegut molta gent i hem passat moments bons i no tan bons. Volíem simplement agrair a tots els que ens seguiu al bloc i als que no, als que comenteu i els que ens envieu correus. A vegades és difícil contestar ja sigui per la situació o per les connexions a internet. És per això que des d'aquest post us agraïm a tots la vostra col·laboració i ajuda.

MOLTES GRÀCIES!!!

El Cañón de Cotahuasi

Abr 15

Sortim d’Arequipa a la tarda en direcció a Cotahuasi: un trajecte de 10 hores on passem de 2600 metres a 500, per pujar a 4800 i baixar a la vall de Cotahuasi a 2600 metres sobre el nivell del mar.
Arribem de nit, però ens esperen a l’Hotel Villa. Un allotjament molt ben arreglat, amb un mòdic preu i una excel•lent atenció per part del senyor Villa. Al matí següent, mentre prenem un cafè arriba la senyora Natàlia, una professora que fa la feina d’inspectora pels pobles de la vall. Porta caminant des de les 3 del matí per poder agafar un bus que l’acaba portant l’últim tros fins a Cotahuasi. Preparem junts un choclo zancochado (blat de moro bullit amb anís i sucre) i ho acompanyem amb un formatge i una sopa del senyor Villa i dinem tots 4 plegats. Sobretaula llarga i migdiada. A la tarda, anem a buscar informació i decidim que demà farem un trekking pel Cañon del Cotahuasi.



De fet tota la vall fora part d’aquest canó, un dels més profunds del món, amb una diferència entre el punt més alt de la vessant i el fons del riu d’uns 3500 metres. Sortim a les 6 del matí i el bus ens deixa 10 minuts de la Catarata de Sípia. Ens hi arribem i és espectacular, el cabal d’aigua i el soroll. D’allà pugem recte fins a la pista per un camí una mica dificultós i un cop a la pista continuem direcció a Velinga. Fa un Sol de justícia i tot i anar ben tapats tenim calor. Al cap de 12 quilòmetres s’acaba la pista. Ara només cal baixar a un barranc, travessar el riu i enfilar un caminet que serpenteja una falda de muntanya plena de terrassetes de pedra amb vinyes i fruiters. Descansem una estona al riu i pugem. Al cap de mitja horeta arribem el poble,  instal•lat en una balcó fèrtil entre la muntanya i el riu. El poble queda amagat entre la vegetació de fruiters. No ens costa gaire trobar l’allotjament del Senyor Ignacio, un ciutadà de Velinga que fa 10 anys va apostar pel turisme a part del conreu tradicional. Bons àpats, llargues xerrades i una tranquil•litat absoluta (sense llums al carrer, sense cotxes, sense turistes (avui som els únics del poble) i amb ganes de no fer res.



El dia següent a la tarda, marxem a peu cap on acabava la carretera, doncs avui tornem amb bus. De fet no són busos, sinó furgonetes grans amb uns 15 seients. La carretera, que en alguns trossos també va pel cantó del penya-segat, és molt més segura i estable que la carretera de la muerte de Bolívia, i amb molt menys trànsit.
En realitat ha valgut la pena fer aquesta volteta sense tour (ens demanaven 500 soles) a nostre ritme i amb bones informacions i un somriure per part de tothom qui hem trobat. Ens han quedat un munt de coses per veure, però com sempre, hem de deixar coses per quan tornem.

Arequipa

Abr 11

Sortim de Puno direcció Arequipa passant per Juliaca (molt lleig i caòtic) i creuant un port a més de 4000 metres triguem unes 5 hores a arribar a Arequipa, la Ciudad blanca al capvespre. Arequipa és la segona ciutat del país  a uns 2600 metres d'alçada al peu de volcà Misti i el Chulumani. Agafem un taxi al centre i anem a un hostel ben situat i econòmic. Sortim de nit a fer una volta per la ciutat, patrimoni de la humanitat i molt neta  cuidada.
La ciutat té un munt d'esglésies i la majoria d'edificacions estan construïdes amb una pedra volcànica blanquinosa, amb una textura semblant al travertí de Banyoles. Aquestes edificacions varen ser reparades o reconstruïdes després de diferents terratrèmols, especialment el del 2001.
El dia següent l’aprofitem visitar la ciutat i preparar la nostra excursió al "Cañon de Cotahuasi", un dels més profunds del món.
Ens passem un parell de dies visitant esglésies, claustres museus (amb dues mòmies) i provant plats típic de Perú , com el ceviche, o propis de de Perú com el Rocoto farcit (un pebrot picant amb forma de poma, farcit de arn i ou dur) pel camí ens trobem un català de Sant Boi, en Sergi, que ens explica quatre coses de la ciutat i amb qui compartim una cerves (?) i quedem per anar a sopar quan tornem de Cotahuasi

Puno i els Uros

Abr 08

De bon matí sortim amb la idea d'anar a esmorzar i després a visitar les Illes Flotants dels Uros. només de sortir del Hostel ens trobem un desplegament de militars i policies a la Plaza de Armas. Preguntem què passa i ens diuen que cada diumenge a les 11, a tots els pobles del Perú es fa la hissada de la bandera. Anem a esmorzar al mercat per fer temps i tornem a la plaça a veure l'acte. És tot una mica còmic amb diàlegs castrenses i disciplina militar. Desfilen militars, policies, nens, col·lectius cívics.... tot plegat dura quasi una hora sota un sol de justícia. Les fotos que he penjat no fan massa justícia, però el vídeo  (que és un toston) potser us ajudarà a fer-vos una idea. Tothom es quadra i es descobreix el cap quan sona l'himne del Perú i els militars fan aixecar a tothom ret i fan treure's la gorra a qui no ho ha fet (una mica feixista i inquisitorial)
Després decidim anar a veure les Illes dels Uros. Caminem fins al port i agafem una barca (paguem tiquet de transport i entrada a la comunitat Uros). En 30 minuts arribem a una de les illetes i ens expliquen com estan construïdes i suren, amb arrels de Totora (és com un jonc) i com viuen les famílies i com organitzen la comunitat de 67 illes.



També ens diuen que treballen perquè els seus fills no pidolin, però a partir d’aquest moment comencen a intentar vendre artesania sota l'amenaça de què si no, no poden menjar, de que els fills no poden anar a l'escola. Després ens ensenyen les cases, però només els interessa vendre artesanies o que fem una volta amb la seva barca tradicional. Finalment no fem ni una cosa ni 'altra i ens porten a una altra illa amb botigues d'artesania i un parell de restaurants i un hospedatge, tot sobre jonc flotants. I per acabar, tornem a Puno on anem  a dinar al mercat i veure la ciutat el que queda de tarda, doncs a les 6 es fa fosc i comença a fer fresqueta.

Arribem a Perú

Abr 06

Després d'una setmana a La Pa, esperant per anar a Copacabana, canviem de plans. La carretera fins a Copacabana porta 13 dies bloquejada pels pagesos que demanen que els construeixin 3 ponts al llac Titicaca. Decidim anar a Puno, a uns 150 km de la frontera i a la riba del llac Titicaca, per fer temps, i anar mentrestant a visitar Arequipa. SI de tornada ja no hi ha bloqueig recularem de nou fins a Bolívia.
Però dit i fet, ens acomiadem de la Tiphanie i anem a buscar el bus cap a Desaguadero, pas fronterer entre Bolívia i Perú. Un cop fet el tràmit migratori i canviada l'hora del rellotge, agafem un taxi colectivo que en una hora i mitja ens porta a Puno. les carreteres, pel que hem vist fins ara, estan en millors condicions. La carretera segueix prop del llac que sembla talment com si fos el mar, això si, a 3800 metres d'altura.
Hem de discutir amb el taxista que ens vol cobrar més del pactat, però finalment ens en sortim amb la nostra. Arribem a Puno i cerquem lloc per dormir...

Doncs som l’Esteve i la Vane, que als nostres 32 anys, quasi 33, hem decidit donar un tomb a la nostra vida, perquè som joves i sobretot ens sentim molt joves!!!! Hem fet moltes coses, sobre tot ens considerem emprenedors i ara després de tant temps portant una empresa (o alguna més) necessitem regenerar forces i viure el nostre somni, viatjar i gaudir del món.