.

La tornada

Ago 26

Sortim al vespre del centre de la ciutat cap a l'estació de busos que está a 8 quilometres. No entenem res, perqué es una mega estació amb la meitat de serveis parats i sense un trànsit que ho justifiqui. És com un aeroport de Castelló o Lleida. no sabem si en algun moment va arribar a ser quelcom o l'han fet esperant temps millors. En tot cas agafem el bus i ruta nocturna cap a Istambul, amb ferry inclós.
Un cop a Istambul, esmorzar i cap a l'aeroport. Allà ens sorprenem a l'adonar-nos que viatgem en classe bussines. Això significa cues ràpides, passos preferents i un lounge on hi ha bufet lliure i aprofitem per fer el segon esmorzar.
Un cop a l'avió tracte preferencial i un dinar espectacular (per ser en un avió es clar). Comencem a fer apostes a veure què passarà quan fem escala i agafem el segon aviò que ens portarà a Barcelona.



Doncs ho heu endevinat: ens donen dinar altra vegada... Finalment, tips com rènecs arribem a Barcelona on trobem una de les parts més complicades del viatge: arribar de l'Aeroport del Prat a Girona. Les conexions son minimes, velles i de mala qualitat. No se quina impressió s'emorten els turistes de la "cosmopolita" i "moderna" Barcelona. Em quedo amb els busos de Turquia.
Finalment arribem a Girona i la Yoli ens recull i porta a VIlobí. 24 hores de Bergama a casa... no està malament

On és l'altar?

Ago 22

El principal objectiu de Pergam era visitar les ruïnes, especialment l’altar de Zeus. Pels que hagi fet algo d’història de l’art com nosaltres (jo vaig passar més hores al bar Pencil que a classe amb la Griselda i em ressonava algo d’aquesta obra) Sabreu que no es a Pergam. Jo ho vaig recordar de cop al posar els peus a les ruïnes… I és que l’altar és al Museu de Pergam a Berlín! Com? Doncs si, és com si agafessim el mur de Berlín i el portessim a Pergam i l’anomenessim Museu de Berlín, però ubicat a Pergam… Una mica liat tot plegat.

En fi, que les ruïnes bé valen la pena veure-les. De fet hi ha 2 conjunts arqueològics diferenciats: l’Akròpolis, a la part alta de la ciutat, ideat com a lloc de culte i que volia competir amb el d’Atenes, on hi havia l’altar de Zeus, el teatre i altres temples; i l’Asklepion, temple consagrat a la medecina i que en realitat funcionava com a hospital, als afores de la ciutat.
La veritat no entenem com amb la quantitat i qualitat de les dues ruïnes, no hi hagi més turistes. A l’Asklepion vam contar 5 turistes, 8 tortugues, 2 crancs i 4 sargantanes gegants. A l’Akropolis, una cinquantena de persones, 200 vespes i ja està, i això que es puja amb telefèric!
En fi, com a colofó final no està malament, junt amb els iskenders que ens emportem posats. Bus nocturn i cap a Istambul.

Menció especial: El temple d'Artemisa a Efes

Ago 20

Mereix una atenció especial el Temple d’Artemisa. Era una de les 7 meravelles del món antic de les quals la única que es conserva en relatiu bon estat a dia d’avui, és la piràmide de Kheops. El que queda d’aquest temple són quatre fonaments, una columna reconstruïda a posteriori i una venedors el libres amb simulacions de com es veu ara i com es veia a l’antiguitat.

Es tan fácil Com imaginar-te un temple sobre un prat. Doncs el que queda avui dia és un prat: imagina com de maco hi quedaria un temple. Probablement devia ser esplendorós, però entre una cosa i l’altre ja no queda quasi res… Per sort no cobren entrada! En fi, us deixo un enllaç a la Viquipèdia per qui vulgui aprofundir: http://ca.m.wikipedia.org/wiki/Les_set_meravelles_del_m%C3%B3n

Selçuk, Ephesus, Efes, Efeso o com vulgueu

Ago 20

La següent parada es Selçuk. Segur que no us sona de res, però si us parlo d’Efes? A algú li pot sonar a l’equip de bàsquet Efes Pilsen d’Istanbul, a d’altres a la cervesa Efes, omnipresent a tot Turquia i patrocinadora de l’equip de bàsquet que he mencionat fa un segon, i potser als que vau anar o aneu a doctrina us sonin les cartes de l’apòstol San Pau als cristians d’Efes.
Doncs aquí és on arribem amb la intenció de veure les ruïnes de la ciutat romana, i la biblioteca de Celsus que destaca especialment.
Aprofitem la tarda per veure les ruïnes i no patir per la calor de la canícula i la veritat és que fa goig passejar per entremig de tantes pedres. Tot i que no es pot visitar tot el complex (no està tot excavat no de bon tros) cal destacar un gran teatre i un petit teatre per a les reunions de la comunitat.
L’edifici estrella però, és la biblioteca del que es conserva la façana de dos pisos bastant espectacular.

També hi ha un conjunt de vivenda domèstiques molt interessant (ens han dit), protegit com si fos un pavelló esportiu, però que està tancat i no es pot visitar. La quantitat e turistes es important, però el lloc és gran i et pots moure còmodament.
Acabada la visita, tornem a peu al poble, veient de lluny l’amfiteatre sense excavar i el trencant per anar a Ca la Verge Maria. I doncs si, a part de Sant Pau, va passar per aquí la Verge Maria junt amb Sant Joan. Ell va fer una basílica i va marxar. Ella si va quedar a viure fins que es va morir… O això diu la gent, els cartells, i ho corrobora el Vaticà. La lira és la lira!
El dia següent anem a la platja a 20 minuts en bus, a Kuşadası, lloc de parada de gegantescos creuers i a petar de turistes als carrers i a la platja, que presenta però un estat de l’aigua excepcional. Aprofitem per passejar pels carrers i botigues i comprar unes camises. Tornem a Selçuk a dinar al millor restaurant del poble segons TripAdvisor i no ens decepciona ni en prestacions ni preu.
A la tarda, després de la migdiada, volta pel poble i preparat per anar tirant cap a Bergama (Pèrgam) l’endemà.

Pamukkale i Hierapolis

Ago 19

Després e sortir de Kaş i descansar una nit a Faralya, a la Vall de les papallones, al sud de Fetihye (lloc on s’ha de tornar amb una setmana de temps), enfilem cap a Pamukkale, per visitar les banyeres de travertí i la ciutat de Hierapolis, enganxada a les piscines.
Fem la visita de tarda per evitar la massa ingent de e tours, i tot i així trobem molta gent. El recorregut principal va de l’entrada pujant per una pendent cap a la part alta. El recorregut el fas descalç perquè va baixant aigua calenta, i tot i que sembla que hauràs de relliscar i obrir-te el cap en qualsevol moment el terra s’arrapa moltíssim.
Tot és de color blanc com núvols de cotó fluix. De fet Pamukkale significa castells e cotó.

La pendent per la que podem es una antiga carretera que a algun il·luminat ser li va acudir fer, destruint part de les banyeres, per arribar a la part alta on els romans habiten construit la ciutat de Hierapolis com a centre termal. El mateix individu o individus varen destruir part de la ciutat romana per a fer uns hotels… I es que els mediterranis som així, barregem les pedres, els hotels, el ciment i els diners com més ens convé…. Corrupció? Especulació? Segur que ens dirien que era una oportunitat o un decisio per el bé comú.
Per sort el conjunt va ser declarat patrimoni de la humanitat i van obligar a demolir els hotels i treure la carretera on han construït piscines artificials simulades i tiren aigua per accelera el procés natural, regenerar les piscines i quedar com si no hagués passat res.
El més destacable, el teatre de la ciutat romana: espectacular, amb part de l’escena reconstruïda.
Per altra banda, si et separes de la multitud pots trobar piscines molt maques que sumades a la posta de Sol, acaben d’arrodonir la visita.
En resum, un lloc molt massificat, però que bé val una missa!

Kekova o com rostir-se en un vaixell

Ago 15

Després de tenir problemes per trobar un vaixell ahir al vespre, finalment aconseguim sortir de tour cap a l’illa de Kekova.
L’objectiu mercantil dels operadors d’aquests tours es fácil: passejar turistes per cales esplèndides i anar-los torrant al Sol.
El vaixell en el que anem té 2 pisos. A baix, taules per 64 persones, amb estovalles de vidre que et permetn veure el fons (que a l’hora de la veritat no serveix per res) . A dalt, matalassos sobre la coberta per parar el Sol, coberts amb una enganyosa tela blanca que deixa passar el Sol. El resultat és fàcil de preveure…..
Deixant el banda els problemes de pell dels passatgers, el tour en si et porta per raconets amb aigua cristal·lina on parem a banyar-nos i un dinar turc cuinat a bord. El punt culminant arriba quant passes per sobre i pel costat de la ciutat enfonsada fa 2000 anys en un terratrèmol….

Tornant a Kaş, té, pastes i síndria a bord…. Què més és pot demanar?
Tot el camí, a més, hem anat veient tortugues Caretta Caretta, de les que van a pondre els Ous a Çiralı.
En resum, un tot que ha valgut la pena, i que segur que es pot fer diferent o millor, però ho deixem per la propera.

Çiralı i els nostres amics turcs

Ago 15

Arribem a la costa i arriba la calor. A les 9 del matí 35 graus on fem escala tècnica. Cap a la 1 arribem a Çiralı. el paisatje eés una barreja de la Costa Brava i la película el Canons de Navarone. Arribem al càmping que teníem ullat a l’extrem de la platja, sota un sol de justícia i un aire que sembla el mateix que et fot un cop de puny a la cara quan obres la porta del forn per mirar si els canelons estan a punt el dia de Sant Esteve.
El càmping està ple de famílies turques amb dos o tres generacions, nens, entenedors, olles, gallines… Total que ens fa la impressió d’estar en un càmping de Castelldefels (amb tots els respectes) de fa 20 anys, fent el dominguero.
Aquí poques coses a fer, a part d’anar a ja platja o anar a veure les ruïnes d’Olympos, al capdavall de la platja que fa 3 quilòmetres, i que com haureu endevinat és just a l’altre punta d’on són nosaltres.

També hi ha per veure les Chimeres (qui tingui interès que cerqui la Quimera i el Belorofont de la mitologia grega) forats que expulsen gas natural que s’inflama en contacte amb l’aire.
Els veïns del càmping es mostren molt amables i acabem jugant a cartes o conversant tot i no tenir idea de turc, nosaltres, no català o inglés ells, o menjant síndria plegats. A vegades tenim la sensació de ser l’atracció turística de la rutinària vida del càmping
Finalment, després e dos dies de platja marxem cap a Kaș, camí e Pamukkale.

Per rematar la Capadòcia

Ago 15

L‘últim dia a la Capadòcia fem la famosa ruta verda que ens porta, entre altres, a la ciutat subterrania de Derinkuyu, al monument natural de Ilhara Valley i a un monestir de Selime.
La ciutat de Derinkuyu es una ciutat que està excavada sota terra. Té 8 plantes i baixa fins a 80 metres de profunditat. Només és visitable un 10%, però serveix per fer-te una idea de la magnitud… això si, no és apte per claustrofòbics! Aquí hi vivien i es refugiaven des dels hitites fins als cristians en temps difícils. El més curiós és com feien les necessitats mentre estaves assetjats. Recents estudis afirmen que “cagaven” dins àmfores que després tapaven amb formatge que neutralitza olors i bacteris: “nunca te acostarás sin saber una cosa más”
Ilhara Valley és una vall entre penya-segats excavada pel riu Ilhara, i on els més atrevits ja heu deduït, hi ha un grapat de coves i esglésies excavades per les primeres comunitats de cristians. Fem un passeig d’uns 4 quilòmetres i acabem amb un dinar.

El monestir de Selime: Una gran comunitat cristiana excavada en unes gegantines parets que li donen l’aspecte de catedral monestir. Per si no havíem vist prou esglésies. 

La tornada a Göreme res més anecdòtic, parada a un fàbrica d’onyx a veure si volem comprar quelcom i vista panoràmica. 

Arribem al Hostel, dutxa i cap al bus nocturn que ens portarà a la platja.
PS: per motius tècnics no penjarem fotis fins a trobar connexions o ordinadors millors dels que tenim ara.

Digui digui

Ago 10

Ahir varem aprofitar el dia per fer una volta amb moto pel nord de la Capadòcia. Armats amb un casc,  ulleres i crema solar(dic armats perquè el casc era més prou de la primera guerra mundial que d’anar amb moto) varen visitar diferents capritxoses formes geològiques,  esglésies dins la pedra o la població terrissaire d’Avalos, on el típic gerro d’aquí sembla tret de Juego de Tronos (o al revés).

Varem acabar a Urgüp fent un volt per la ciutat i intentant entrar en un celler,  amb preus i prestacions només aptes pels ansiosos turistes japonesos, que en sortien carregats fins a les orelles de vi turc. 
Cal fer una menció al muse de l’aire lliure de Göreme que s un petit compendi arqueològic de les comunitats cristianes que es van refugiar aquí als segles X i XI i que varen excavar esglésies, refactoris,  cuines i estances, a les xemeneies de pedra. És una zona excavada i preparada per visitar,  però de  ben segur que n’hi ha desenes o centenars més per descobrir. 
En resum, la Capadòcia és un grapat de pedres foradades com un formatge gruyere gegant. El clima continental i la humitat baixa fan que avui ens hagin agafat dia lliure o més relaxat. I si,  un dia lliure al mig de les vacances va bé per fer bugada,  descansar,  passejar o preparat les següents etapes. Entre altres coses, avui hem decidit aprendre turc. El turc que aparentment no es fácil tot i que pot enganyar, doncs hi ha paraules que si les llegiu com si tinguéssiu la innocència d’un nen de P5 són super fàcils com  “asçansör”  o “jandarma” (ascensor i gendarme,  per si algú no aconsegueix llegir amb ulls de nen). Per tant comencem a rebuscar el vocabulari bàsic i caiem a l’abisme ja que paraules com “si” es diu “evet”  o “no”: “yapamas”. El súmmum es “gràcies” que es diu (ho escric tal com sona) “de xec turé derederem”  dit tot seguit i ràpid….  
I fins aquí les lliçons de turc bàsic amb l‘única altra paraula que coneixem “güle güle”  o sigui adéu

Ja som a la Capadòcia

Ago 08

Aprofitem l’ultim dia a Istambul per visitar la Basílica de la Cisterna i els jardins del Palau del Sultà. La basílica de la Cisterna és una gegantina cisterna sota terra construïda per Justinià per guardar milions de litres d’aigua que és impressionant de visitar. Quan estàvem als jardins del Palau ha començat a bufar un aire molt fort i les fulles dels arbres han començat a caure. Era com si arribes un tsunami d’aire i ens perseguís pel mig del bosc. La temperatura ha caigut dos o tres graus en segons i hem decidit anar cap a l’estació de metro més propera on hem arribat 30 segons abans que comences a diluviar i caure llamps a tort i dret, alguns al cantó d’on érem. Al cap de 40 minuts, passada la tempesta hem anat cap a casa a fer les maletes per anar a buscar el bus.

Ens acomiaden dels amics que ens han allotjat i cap a l’estació e tren a l’altra banda d’Istambul. Un cop allà sopem i ens preparen per passar la nit. Tornen els records d’andanes plenes de gent i farcells i gent amunt i avall, amb un cert casos organitzat… o no tant! Al bus coneixen unes noies argentines que fan més o menys el nostre trajecte. Aviat, però ens pot la son i deixem la conversa. Dormim fins les 9 del mati que ens criden per donar-nos esmorzar i baixar tot seguit al poble de Göreme. Situat al mig de la Capadòcia, Göreme era un poble agrícola fins la irrupció del turisme. La seva peculiaritat es la construcció de cases i magatzems dins les capritxoses formacions rocoses sembrades arreu. Anem cap al Hostel Ali’s Guest House i un cop descarregats d’equipatge i fet un tè, anem a dinar al Capadoccia Cuisine, on per un mòdic preu fem un gran dinar. Migdiada obligatoria i després a voltar pel poble per preparar les sortides dels propers dies per aquesta zona. Sopar lleuger, tè i a dormir en un llit, que feia dies que en trobàvem a faltar un.

Istambul i els peus a l'Àsia

Ago 06

Sortim el dıumenge al vespre de Vilobí amb la intenció d'anar a dormir a l'aeroport del Prat. Un cop allà ens instal·lem en una zona molt tranquil·la (a la sala de facturació dels taulells 700-800) fins que a les 4 del matí ens desperta un vigilant. Anem a facturar i cap a l'avió. Escala a Zurich i dinar i esmorzar barrejat. Penso que el jet lag el provoquen les companyies aèries amb els seus desajustos horaris del menjar

Finalment cap a la 1 (les 12 a Catalunya) arribem a Istambul. Després d'una hora de metros i tramvies som ja al cantó d'Asia de la ciutat d'Istambul. Allà fem una volta i finalment ens trobem en Yargi. Amb ell anem a fer un tè i després quedem amb un amic seu, l'Onur i unes noies franceses que fan un treball sobre la Revolta de la plaça Taskim. I entre una cosa i l'altre arribem a casa a les 11 de la nit on trobem els companys de pis d'en Yargi, en Mehmet i l'Ahmet cansats, però contents.
El dimarts decidim començar a visitar monumets i comencem per la Mesquita Blava perquè hi havia molta cua a Santa Sofia. Fa caloreta i la humitat és elevada, així que a suar. Aquesta mesquita està oberta al culte i per tant toca entrar descalç i correctament vestit. Us farieucreus de la pudor de peus que se sentia! Això si, valia la pena. Despres de la visita a la mesquita, dinem i anem a fer un tè camí del Gan Bazar. De fet els tès es converteixen en companys de viatge... Passem la tarda al Gran Bazar i tornem en ferry cap a casa, al barri de Bostanc. Un cop allà en Yargi ens prepara unes Pizzes per sopar, junt amb la Mirei, una amiga seva que amb nosaltres descobreix el Couchsurfing! Quatre trucs de cartes després de sopar i a fer unes cerveses al moll de Bostanci a parar la fresca... finalment tornem a casa cap a les 12.
Avui matinem i en Mehmet ens prepara un esmorzar turc amb truita, formatge, olives... que ens ajuda a arrencar el dia. El planning d'avui, visitar Santa Sofia i després anar a un Hammam. Complim els dos objectius i relaxats sortim passejant de la plaça Taksim cap a la torre Galata i acabem sopant un entrepà de peix a la vora del riu.
Es pon el Sol i tornem cap a casa on ens trobem amb els companys. Demà toca fer maletes i cap a la Capadòcia!

Doncs som l’Esteve i la Vane, que als nostres 32 anys, quasi 33, hem decidit donar un tomb a la nostra vida, perquè som joves i sobretot ens sentim molt joves!!!! Hem fet moltes coses, sobre tot ens considerem emprenedors i ara després de tant temps portant una empresa (o alguna més) necessitem regenerar forces i viure el nostre somni, viatjar i gaudir del món.