.

Auckland

Abr 22

Arribem a Auckland a mig matí. Recollim les maletes i anem cap al centre. Allà, un cop dinats i arreglat el tema allotjament fem servir un Uber per anar cap a casa la Jane. I si ahir el couchsurfer era el novato, avui la Jane és novata a Airbnb. Arribem a casa seva i no hi és. La truquem i gràcies a les indicacions entrem a casa. Quan arriva ens dona indicacions de què fer a Auckland i també de que ella marxa i que ens deixa la casa per nosaltres. Coses que passen! Passeig pel barri i a dormir

L’endemà sortim de nou i anem cap al centre. És la ciutat més cosmopolita  que hem vist en tot el país i a més coincideix amb els Master World Games, com uns jocs olímpics per veterans. La ciutat bull de gent i està a tope. Ens hem apuntat a un tour guiat així que amb tot el grup descobrim els racons més curiosos del centre de Auckland. Havent dinat i pel nostre compte fem una ruta per la zona costanera i tornem caminant fent una ruta pels parcs més importants de la ciutat on descobrim uns estranys bolets. Al vespre comprem indi take away i un vinet i sopem a lloc com si de casa nostra es tractés.

L’últim dia, un cop les maletes llestes anem a veure un volcà proper i acabem de preparar l’equipatge... i a primera hora de la tarda.... bus i cap a l’aeroport... això s’acaba....

Queenstown

Abr 20

Arribem a Queenstown i trobem la primera cua de tot Nova Zelanda. Diríem que és el poble més turístic de Nova Zelanda. Gent amunt i avall i un restaurant o bar a cada porta, botigues de souvenirs i hotels i agències de tours i aventures per tot arreu. Els preus

Visitem el poble abrigats perquè fa un aire fresquet. El poble a la vora d’un dels llacs amb l’aigua més pura i transparent és una munió de xinesos amunt i avall. Dinem en un fish and ships food track que seria potser un dels plats típics del país, en realitat importat dels seus colonitzadors. La ració generosa i menjada areces de l’aire fred que fa ens reconforta una mica. Després d’un cafetó, aquest dins un bar, agafem via a Cromwell. Descobrim, en nomes 60 quilòmetres una zona bastant seca, que no freda on per sorpresa nostra hi ha també uns quants cellers que fan molt bona pinta. SI ens faltava veure algun tipus de paisatge era aquest. Molt més àrid i amb vegetació baixa. Ideal per les vinyes... això si, amb les vinyes tapades i molins calafectables per evitar que es congelin a l’hivern.

Arribem a Cromwell on ens espera en Harvi. Un couchsurfer indi que acaba de començar en això d’allotjar gent. Parlem una estoneta i a dormir que hem de matinar.

Al matí, sortim i fem via cap a Queenstown un altre cop per a deixar el cotxe i agafar l’avió cap a Auckland, última etapa del nostre viatge

Te anau i els Fiords

Abr 19

Ens aixequem amb molt bon temps! Sooool! Esmorzem i després d’acomiador-nos dels Couchsurfers que estaven en un break entre munyir vaques i escampar fems, anem cap a Milford Sound. Sembla que és al cantó, però són 100 quilometres la nord per anar a un cul de sac, a veure una zona de fiords. Pel camí el paisatge cada cop més abrupte es va fent més vertical fins a arribar a un mur de pedra on creuem un estret túnel de pas alternatiu per arribar finalment a Milford Sound. El paisatge és impressionant i només pots mirar amunt o cap al mar, que ens avui el tenim en marea baixa i li resta un xic d’espectacularitat al paisatge. Tornada cap a Te Anau on finalment hem decidit dormir a un Motes per revisar i preparar les motxilles i equipatge perquè demà anem cap a Queenstown on haurem de deixar el cotxe. És molt típic a Nova Zelanda el concepte Motel. De fet al ser un país sense massa edificis verticals, no hi ha gaires hotels i si en canvi extensos motels i complexes hotelers amb el concepte d’aparcar a la porta de l’habitació, amb cuina i algun servei comú a l’edifici principal. Aprofitem per fer unes cerveses al happy hour i ens preparem per demà.

Invercargill

Abr 18

Ens acomiadem dels CouchSurfers i sortim cap a Invercargill, amb la idea de fer una volta a la ciutat i anar a la península de Bluff a menjar ostres. 

La ciutat no és massa atractiva si descomptem una botiga gegant de recanvis de cotxe, moto, regals i altres.... Als, enmig dels lineals i estanteries una col·lecció espectacular de cotxes i motos del propietari que en el seu moment va tenir el rècord mundial de vulgueu velocitat en moto dubte una Indian.

Vista la botiga, torna a ploure i agafem via cap a Bluff. A l'arribar típica fotografia a la senyal amb els punts quilomètrics i busquem un restant. Dels dos que hi ha, un tancat i l'altre cremat. I és que en aquest país entre fusta, moquetes i llars de foc, cada casa és un mini polvorí. Totes les cases tenen (deu ser obligació) alarmes antiincendi a cada estança!.

Sortim direcció nord oest cap al Te Anau amb ganes d'anar a veure els fiords demà. Arribem al poble, bastant turístic i unes ullades de sol ens permeten veure una posta de Sol molt maca, abans d'anar a cas dels CouchSurfers que ens esperen. Dos holandesos que munyen vaques en una granja propera. Als ens trobem 2 surfers més i fem un parell de truites de patates amb pa amb tomata. Després de sopar, xerrada llarga i a dormir.

De Dunedin cap a les Catlins

Abr 17

Dunedin un diumenge de Pasqua és avorrit i està buit. Potser mencionar una estació del ferrocarril de la que havia sigut la ciutat més important de Nova Zelanda. 

Les cloïsses d'ahir no ens han fet mal i tirem avall cap al parc natural de les Catalins, a veure si veiem algun pingüí. L'aire és fresquet i la veritat és que encara que la previsió marqui bon temps, el Sol no hi és ni se l'espera. Pel camí parem a fer el xafarder a una competició de karts offroad, sembla que tradicional a la zona, tour i que mentre ens acostàvem i sentíem els motors teníem esperança de trobar una carrera de segadores d'herba...

Serpentegem per una carretera costanera rumb a la Cathedral Beach on esperem arribar a temps que no pugi la marea. Pel camí ens parem a visitar unes cascades prou maques, més encara si tenim en compte el passeig previ pel mig del bosc. Continuem avall entre platges i boscos i just quan arribem a l'accés de Cathedral Beach ens tanquen la porta als morros, això sí, de bones maneres.

Així que, una mica decepcionats, seguim cap al punt més meridional de l'illa sud, on hi ha una colònia de pingüins i per desgràcia nostra o no, tampoc en veiem cap. Sembla que ens esquivin. De totes maneres, allà mateix tenim uns platja plena d'arbres petrificats. És veu que és poc comú trobat vegetals fossilitzats, però aquí n'hi ha una bona mostra. La platja rocosa és impressionant i el trencar de les onades a un canal que s’endinsa a la platja posa la pell de gallina

Finalment fem via cap a Mataura a casa de Nigel i Marie que ens sorprenen amb un xai al forn espectacular!!!! I com que no sabem dir que no.... A taula! Plat típic de Nova Zelanda!

Arribant a Dunedin

Abr 15

Sortim aviat i anem a veure les Morekai Boulders. Son unes bombes volcaniques (o això em sembla a mi) que van caient de la paret just davant del mar i es depositen sobre el llit rocós de la platja i d’allà no es mouen. Algunes es trenquen al caure i d’altres s’apilonen. En tot cas son curioses de veure i si encertes la marea encara més.

Continuem cap al sud, direcció Dunedin amb la intenció de parar a recollir marisc. En Paul, el couch d’ahir, ja ens ha dit on i com fer-ho. Així que al punt de la marea baixa ja ens tens al mig d’una badia “faenando” com el que més. Acabem recollint gairebé tres quilos de cloïses!. Acabem d’arribar a Duneidin, fem el check-in al hostel i anem a la Península d’Otago a veure si veiem pinguins. El camí és molt maco i el dia sembla que vol acompanyar, amb Sol i algun ximxim entre mig… curva dreta i curva esquerra, a tocar l’aigua. La veritat molt entretingut. Finalment arribem a la colònia de pingüins i no hi ha, només quatre foques, i com que de foques anem servits, tornem cap a Duneidin a preparar el sopar de cloïses, parant abans a comprar un vinet blanc per regar l’esdeveniment.

De Couch a Couch

Abr 14

Sortim de Christchurch i volem anar a dormir prop del llac Pukaki. Ens han dit que el paisatge val la pena… al final, tots els paisatges d’aquí valen la pena… tot i que amb un mica de Sol de tant en tant millorarien. La novetat del dia són els bolets. Al cantó de la carretera i sota els pins, llargues extensions de bolets de tot tipus. Hem mirat si en reconeixem algun de comestible però ens semblen tots dolents. Després d’indagar una mica, descobrim que la majoria de bolets van ser importatas pels blancs (anomenats pakis pels maoris) al importar i plantar especies d’arbres que aquí no existien. També descobrim que no hi ha massa passió pels bolets: ni per recollir-los ni per menjar-los. Val a dir que el llac Pukaki, blau intens, amb les muntanyes al fons és espectacular, tot i que no arribem a veure el mont Cook, perquè està tapat pels nuvols, però tot i així és molt interessant.

Parada als Clay Cliffs (més pedres) i finalment arribem a Omarama on ens espera en Peter. Un couch genial, mestre d’escola rural, amb qui després de sopar (que ens el perepara ell) fem una llarga sobretaula on aprenem multitud de coses sobre Noza Zelanda. És un dels couchs que més disfrutem, ja sigui pel seu accent més entenedor, pel temps que passem plegats, el seu esperit viatger o un barreja de tot, però en definitiva, una gran experiència.

Sortim el dia següent altre cop cap al mar, Costa est. La idea és anar a les roques de Morekai. Tenim un couch pel vespre, així que pel camí veiem unes pintures maoris fetes sobre les roques fa un grapat d’anys. També parem a un celler i allà descobrim sorpresos una ancestral llei de Nova Zelanda: No es permès vendre vi o alcohol ni el Divendres Sant ni el Diumenge de Pasqua. Com en aquell capítol dels Simpson on comencen a aplicar lleis antigues i absurdes, Nova zelanda, el primer país en permetre el vot femení, encara avui dia té prohibit vendre alcohol el divendres Sant i el Diumenge de Pascua…. i jo em pregunto? perquè estava obert el celler? Doncs perquè servien menjars… i bé? Si la teva activitat principal no la pots fer? fes festa no? No se…. al final penso que s’ho agafen més com una tradició que no com una llei restrictiva… en tot cas ens vam quedar sense vi.
Finalment, a la tarda arribem a casa del Couch, just a Moreaki, amb qui compartim unes xerrades sobre peix i cuina (ell es xef al restaurant Fleurs Place) i unes cereveses que es fa ell mateix. Un gran amfitrió!

De costa a costa

Abr 14

El nostre objectiu és anar a conèixer el bosc humit de la costa Oest. Sorim de Richmond i enfilem cap al sud. Ha plogut a la nit i avui continua plovent. Estem sota el segon ciclò que atravessa les illes en pocs dies. Estem de pega. En fi… anem tirant per uns paisatges cada vegada més humits, amb boscos més alts i herba per tot arreu. Per la carretera quantitat d’operaris arreglant desperfectes de la pluja. No parem de pujar i baixar, perquè hem d’atravessar les muntanyes. És un camí molt xulo, però que al final es fa monòton com aquesta explicació. Per tant aprofito per comentar una curiositat. Els carrets del supermercat a Nova Zelanda només tenen les rodes de davant giratories. Això, que d’entrada semblaria un icnonvenient, fa una conducció més fluida i amb menys entrebancs un cop li agafes el truc. Has de maniobrar correctament i anticipar-te als obstacles… Al final és divertit i tot (Intentarem penjar un video en primera persona gravat en un super)
Finalment arrivem a Westport, un poble tret del mateix Far-west americà. No és d’estranyar perquè a Nova Zealnda hi havia hagut una febre de l’or i en queden exepmles per tota la illa. Fem parada i fonda en un hotel que sembla ben bé un Saloon!
El dia següent, veient el temps que tenim i el que ve, tenim previst canviar de costa i atravessar la illa de costa a costa fins a Christchurch.
Tota la nit ha plogut i després de l’especial “Esmorzar del miner” arrenquem cap a l’Arthur’s Pass. Pel camí veiem les colonies de foques descansant deprés de dies de caça i també les Pancake rocks, unes curioses formacions rocoses amb la forma de tortitas apilades una sobre l’altra. Vist aixó enfilem cap a la muntanya. L’Arthur’s Pass és un port de mutanya a uns 900 metres, però per la seva llargada, vegetació i clima és considerat un pas alpí. En el sentit que el fem nosaltres (d’oest a est), arrenca amb un pujada molt forta, que amb el nostre Nissan Tida em venen ganes de baixar i apretar darrera, no fos cas que s’aturés o anés avall! Un cop a dalt, i baixant per l’altra banda, unes planuries semidesèrtiques i fluvials, amb rius amplissims i ponts-passera interminables enmig de planes on les glaceres han modelat un paisatge plè de pedres i residus de l’erosió. Molt maco de veure, la veritat. La part final…. verd, herba, aigua, vaques i ovelles…. i finalment arribem a Christchurch. La ciutat molt nova i encara reconstruint coses després dels terratremols de 2011; per nosaltres, sense massa atractiu turistic. Finalment arribem a casa de 2 couchs, una andorrana i un sevillà. Ells estan voltant pel món, però han fet parada per treballar aquí i fer quatre estalvis. Així que, molt agraïts, xerrem una estona i anem a dormir.

El dia de l'autoestopista

Abr 12

Sortim de casa del Couch, que s’ha endut per esmorzar la paella que va sobrar ahir (I si…si, vam preparar una paella pel couch…) i anem camí del nord de l’illa, cap al parc Nacional Abel Tasman. El dia pinta bé i fa Sol després de dies de pluja. Pel camí recollim dos francesos que van a un poble proper agafar una barca per fer un tour. I ja van 3 autoestopistes. Només fem que recollir gent! Deixem els francesos i parem a una platgeta a fer una sidra i unes patates fregides, “relaxing cup of tea in playa mayor”
Pel camí parem a l’Apple Split Rock. Una gran pedra partida al mig d’una platja que sembla del Carib: vegetació frondosa fins al mar, sorra blanca (o negra) i un color molt turquesa. El que no és igual és la intensitat del Sol i la temperatura de l’aigua, que tampoc és freda perquè estem a finals d’estiu, però no té temperatura caribenya.

Continuem i anem pujant amunt entre muntanyes de 800 metres, prats plens d’ovelles i vaques, i rierols i rieres que baixen bastant plens. Finalment, amb la marea baixa, arribem a la Wharariki Beach. Per fer el tram final caminem per unes muntanyetes d’herba verda, plenes d’ovelles i res fa pensar que estiguem quasi al nivell del mar, fins que finalment trepitgem la sorra i caminem per una platja immensa presidida per unes roques colossals… més aviat illes, algunes d’elles amb uns arcs espectaculars.

De tornada recollim un paio que havia decidit anar a viure al bosc i que no va aguantar ni tres dies. El “ultimo superviviente” ha fet molt de mal. A més li va d’un pél que no perd el vol que l’havia de dur cap a Auckland… es pot dir que vam fer la bona acció del dia. Arribem a casa del nou couch just per xerrar una estona i anar a dormir.

Tongariro i Wellington

Abr 11

Després de fer una entrada de compromís per anar anotant el que fem a veure si avui estem més inspirats!
La vista al parc de Tongariro és molt gratificant. El temps acompanya i ens permet veure una de les moltes localitzacions del Senyor dels Anells: el Monte del Destino de Mordor. La muntanya és impressionant, un perfecte con volcànic actiu, amb xemeneies fumejants als pendents… De totes maneres si en Peter Jackson (que es neozelandès o kiwi 🥝, fos gironí, les pelis haurien quedat igual i no s’hauria hagut de moure tant (la Garrotxa, les Estunes, Pirineu…)

També visitem una estació d’esquí a la falda volcànica i sense vegetació… Un còctel estrany i esperant la suficient neu per no sortir de la pista i ratllar els esquís.

El dia següent, carretera i manta i cap a Wellington on ens espera el Couchsurfer més gran que ens ha allotjat mai, 75 anys.
Visitem Wellington, la costanera i el museu Papa, amb una simulació de terratrèmol inclosa, i aprofitem per canviar el cotxe per un problema tècnic relacionat amb la cristalleria.
Sopem al Subway amb el Couch i a dormir aviat que creuem amb el Ferry a les 7!

Arribem a l'Illa Sud

Abr 10

Arribem aviat al Ferry i després del check-in carreguem el cotxe i 3 hores i mitja de trajecte cap a Picton. El mar está calmat i fa un bon dia i un aire fresquet. En el meu intentent (Esteve) de simular la famosa escena de Titanic, aconsegueixo captar uns dofins creuant la trajectòria del vaixell.
Els paisatges espectaculars… Caletes, aigua turquesa… Sembla ben bé la Costa Brava! Si no fos per l’aire fresquet….

Arribada a port sense complicacions i baixem a terra. Cada cop més acostumats a conduir per l’altra banda, però m’haurieu de veure la cara de gilipolles quan per fer maniobra o el que sigui, pujo sol al cotxe. Ningú m’avisa que estic al cantó equivocat, i quan vaig a agafar el volant m’adono de l’error. Miro que ningú m’hagi vist i baixo descollonant-me de riure per anar a seure a l’altra banda.
Anècdota a Banda, i un cop situats a l’Illa sud, anem a la zona de Blenheim per visitar algun celler. La zona està especialitzada en vins blancs, i acabem al celler Saint-Clair. No sé si teníem set, els vins eren bons, o ja ens ho bebem tot, però sortim molt satisfets camí de Nelson on ens espera un Couchsurfing. I perquè? Doncs pq a les nits far fresqueta pels sacs que portem… I hem deixat la opció tenda per si hi ha alguna emergència. ;-)

Rotorua

Abr 08

Arribem a Rotorua al vespre. És el típic poble turístic a la riba d’un llac que en realitat era un volcà, on les activitats esportives, recreatives, termals i culturals desborden per tot arreu. Encara plou, però menys, i entre això, i que ja som a inicis de tardor circula poca gent. Tot el poble fa olor a ous podrits per les emanacions termals d’aigua i gasos.
Avui toca dormir en un hostel en habitació compartida de 6 on al final estem sols. El plan es fer una visita a un poblat mahorí al matí. Escollim el de Whakarewarewa on gràcies a la guia ens empapem de com vivia la gent en aquest poble situat entre fonts termals i guèisers. Un espectacle cultural entre molt interessant i kitsch (és una sensació difícil d’explicar i d’entendre) ens mostra balls tradicionals, música i vestimentes típiques dels mahorís.

Després, dinem en una barbacoa pública i tirem cap al sud direcció Turangi, a la riba del llac Taupo, un cràter brutal ple d’aigua i reconvertit en llac. Pel camí recollim un polac que feia autoestop que no calla ni sota l’aigua! Sort que només és una hora de camí!!!!
Al poblet de Motuoapa ens espera l’Steven que ens allotja a casa seva i ens dóna quatre consells per la vista de demà al Parc Nacional de Tangariro.

Arrenquem cap al sud!

Abr 05

Després de tenir els peus cap per avall i una mica molls, des del segon dia d’arribar fins ara anem a veure què expliquem.
Una de les coses més destacades sobre el nostre mitjà de transport. I no es tracta de com es condueix per l’esquerra un cotxe automàtic on més d’un cop fas algún metre per l’altra banda. Ni com no posar la roda en un marge, o evitar les bústies de les cases que s’acosten perillosament al retrovisor. El tema és que el cotxe que hem llogat és molt lleig. No un lleig qualsevol, no, MOLT LLEIG!

Val a dir que li hem començat a agafar carinyo, i com si es tractés d’un fill no el valorem només per la bellesa, sinó per un cúmul de sensacions inexplicables que ens proporciona.
Posats en antecedents, després de dormir en un Airbnb al cantó de l’aeroport, fem ruta cap al sud d’Auckland. Tenim la intenció d’anar cap a la Península Coromandel a veure les platges i bellesa dels boscos amb falgueres primigènies. El primer dia acampen a Thames en un petit camping. Molt acollidor i ple de pregadeus (mantis religiosa). A la matinada comença a ploure, però ho salvem prou bé.
I és que el cicló Debbi que va assolar Austràlia, ara s’ha convertit en una forta depressió i està remullant Nova Zelanda. En fin. Fem una ruta en cotxe fins a la platja de Cathedral, el poble de Coromandel i travessem la serra amb els tupids boscos. La pluja va i ve, i veiem un munt d’esllavissades i obres per arreglar-les. Fem nit a Thames en un hotel molt xulo rotllo Farwest. Val a dir que al poble hi havia hagut una explotació minera d’or i plata i queden algunes cases estil febre de l’or americana.
El pla per avui era anar a Matamata i veure Hobbiton, però un cop allà comença una pluja forta. Si sumem l’elevat preu de fer 4 fotos al poble hobbit, que tenim la trilogia completa del Senyor dels anells (Version extendida con comentarios del director) i que ens vam oblidar la cafetera a Thames i aquí no en ven ningú…. Tornen a buscar la cafetera i altre cop baixem cap al sud fins a Rotorua, poble molt turístic a mig gas per ser el final de temporada.

Pel camí vusitem (des de lluny) unes cascades espectaculars i parem en unes barbacoes públiques i gratuïtes per fer un senyor dinar amb calma i tranquil·litat.
I segueix plovent… Veurem demà què fem.

Cap a les Antípodes (versió Esteve)

Abr 02

Surto el divendres cap a l’aeroport. Com un turista més agafo l’aerobús amb la maleta a l’esquena. Després de temps torno a facturar una maleta i vaig cap a la porta a esperar que em cridin per anar a Amsterdam.
A l’avió un tentempié i migdiada. He previst un pla per evitar el jetlag… A veure si funciona. A Amsterdam de porta a porta i en res embarco direcció Xina sense que abans em mirin amb mala cara per no tenir visat i un gos m’ensumi les parts buscant drogues. Em toca seure embotit al mig de dos xinos. Un molt correcte, l’altre no sap que és tancar la boca a l’hora de menjar… En fi.. només serán 10 hores.
Sense massa contratemps i amb 2 àpats a l’estómac, que no us sabria dir quins són, arribem a Shangai. Recullo la maleta, foto i vist temporal i després de tenir algun que altre problema per no portar efectiu en iuans, he d’esperar 5 hores per facturar l’equipatge. Entremig, venedors de mòbils falsos, i sords demanant per la causa… I jo fent-me el suec, mentre intento no caure adormit recolzat a la taula d’un KFC. Finalment facturo i em queden 10 hores de temps lliure. La meva il-lusio ara, és agafar un tren Maglev cap a Shangai. Més de 30km en 8 minuts… Corre molt! A l’estació un dels pocs xinesos que parla anglès em recomana què veure amb el temps que tinc. Així que cap allà.Un cop fora del monorail, el mateix senyor, molt amble, m’acompanya al metro (li ve de pas) i em compra el bitllet perquè no hi ha màquines que acceptin VISA… A la tornada Ja m’espavilaré…
El centre financer de Shanghai està dominat per gratacels enormes a la riba del riu Huangpu, que son espectaculars. A més, al fer-se fosc mostra l’estil barroc i la capacitat dels xinesos de posar leds a qualsevol cosa, des d’unes sabates a un gratacels de 300 metres. És per veure-ho.

Sopo un “pato laqueado” al peu dels colossals edificis i cap a l’aeroport, sense abans negociar i fer pena a un vigilant del metro que m’obre la porta per discapacitats (aquí me la torna) i fer un sensual cop de cadera per passar les barreres de sortida.
A l’aeroport de nou, control de seguretat exhaustiu i a esperar una estona que ens embarquin. El nostre és l‘últim vol de la terminal i ens esbandeixen tan ràpid com poden cap a l’avió. Al no anar plè a tope, em canvio de seient per poder dormir millor. I així es: el meu pla de dormir només 6 hores i enganyar el jetlag fracassa, i dormo com un nen quasi 9 hores, amb un àpat abans i un àpat després. Una mica abans d’aterrar, paperassa administrativa i fumiguen l’avió amb un insecticida perquè no es coli cap escarabat al país!
Finalment aterrem a Auckland i sota un cel de plom veig unes catarates marines espectaculars just abans de tocar terra. Això promet!
Control de passaports i duanes i revisió de la tenda de campanya a la mateixa sala que surt per la tele al programa de “Fronteras de Nueva Zelanda”.
Quan surto, al final, la Vane m’esperava amb un cartell (que m’ha fet una il·lusió tremenda!!!!!!! ) donant-me la benvinguda.
Petons i abraçades, i alguna llàgrima, i un cop tenim tenda i SIM al mòbil, al bus, super i sopar algo.

Ja tard, dutxa i relax…. Amb un clima de finals d’agost i una xafogor important, però soportable. Bona nit? Dia? Tarda?

Llegeix més

Doncs som l’Esteve i la Vane, que als nostres 32 anys, quasi 33, hem decidit donar un tomb a la nostra vida, perquè som joves i sobretot ens sentim molt joves!!!! Hem fet moltes coses, sobre tot ens considerem emprenedors i ara després de tant temps portant una empresa (o alguna més) necessitem regenerar forces i viure el nostre somni, viatjar i gaudir del món.