.

El Nadal al Bolsón

Dic 27

Deixem la família de Futaleufú amb una mica de recança i agafem un bus cap a Esquel i el Bolsón. Els típics tràmits a la frontera i a la tarda arribem al Bolsón. Anem cap a casa l'Alexia i família i comença a ploure. La gent ens diu que fa 15 dies de mal temps i avui no serà una excepció....
De fet ja és estiu i jo m'esperava un Nadal amb xancletes i pantalons curts, però tot el trajecte des d'Ushuaia fins aquí ha sigut fred i a estones plujós, de manera que no he tingut la sensació d'estar ja a l'estiu, sinó més aviat una tardor hivern, com si estiguéssim a l'hemisferi nord.
Allà coneixem en "Nano", tot un artista i els seus fills que ens convida a la casa d'un amic que està cuidant mentre l'amic és a Buenos Aires.... de manera que en un parell de dies ja estem acomodats i com si estiguéssim a casa nostra. I què fem? començar a organitzar festes i asados:

Nochebuena: "Capón a la cruz" (mig xai de 18 quilos, a l'ast)
Nadal: xai que va sobrar i patates al forn
Sant Esteve: Pollastre al cava amb préssec i pinya en almívar per dinar i un pollastre asado a la nit....
Aniversari de l'Alexia: Pollastres a l'ast i amanides (pícnic)
Nochevieja: ??????

Tot això animat amb vi, cervesa, Fernet amb cola i abundants factures (pastes dolces) O sigui que avui una mica de descans, bon dia, tranquil·litat i menjar fruita i beure aigua.... una mica de bondat
Per altra banda, en Marius (el suiss-aleman) que ja era com de la família ens abandona. El dia 26 al matí agafa un bus cap a Mendoza, per anar després cap a Santiago de Chile i La Paz (Bolívia) on ha de ser el dia 31. Petons i abraçades comiats i al bus....
En definitiva, un Nadal diferent.
Aprofitem per desitjar unes bones festes a tots els amics i seguidors del blog i de les nostres aventures...

Moltes gràcies!!!!

No som israelites!!!

Dic 20

Sortim cap a Coyhaique i continuem amunt parant només mitja horeta a comprar quelcom per dinar. El bus ens porta fins a la Junta, on tenim intenció de passar la nit i acabar de fer els 70 quilòmetres fins a Villa Santa Lucia, on deixarem la carretera Austral per enfilar cap a Futaleufú i la frontera argentina, Esquel i el Bolsón. El problema comença quan, plovent a bots i barrals, arribem a la Junta. La maleta de l'esteva cau en una bassa i aprèn a nedar, sense massa conseqüències. Comencem a buscar hostels i els preus multipliquen per 4 tot el que havíem vist fins ara. Ho atribuïm a la gran quantitat de treballadors que estan arreglant la carretera i s'allotgen al poble. Finalment una dona ens lloga una casa (sense cuina ni aigua calenta) per passar la nit a un preu molt car, però més barat que la resta.



Finalment al matí ens adonem que ens han confós per israelites, molt mal vistos a la regió, per escandalosos, mal educats i bruts (era un fet conegut per nosaltres, però no pensàvem que ens confondrien per ells).  Decidim anar a la carretera a fer dit i després de 8 hores nomes han passat que "paisanos" donant voltes amb les camionetes. No tenen ni cine, ni res a fer i es passegen amunt i avall cremant benzina!!!... Tornem amb la senyora que ens llogui de nou la casa, aquesta vegada a meitat de preu. A més al anar a comprar els passatges per el bus del matí següent, ens fan un descompte del 50% al veure que no som israelites.... espectacular...
I al dia següent, més autoestop sense èxit i acabem agafant el bus cap a Futaleufú on arribem a mitja tarda... i segueix plovent...
Ens allotgem amb una família que ja coneixia el pepe i on ens trobem com a casa. Aprofitem per fer petites sortides, anar a pescar a prop del poble (ens serveix per preparar el sopar) i fer braçalets per anar omplint els que hem venut.... a finals de setmana acabarem d'arribar al Bolsón

Relax a Cochrane y Villa Cerro Castillo

Dic 15

Aprofitem el bon ambient del càmping (www.campingcochrane.com) on aterrem després de dormir una nit en un prat. Aquí s'alternen estones de Sol amb núvols i pluja i aprofitem per fer parada i fonda, rentar roba, fer foc i algun que altre pollastre a l'ast i pizza al caliu. Aprofitem per fer una web i (un munt de polseres que els venem als campistes (la cosa comença a rutllar). També fem alguna sessió matinal de yoga i alguna timba de daus. En 3 dies ens fem amos del càmping i la senyora ens convida amablement a ""sopaipilla" i ens explica la seva vida.



Passem 3 dies envoltats d'altres turistes que van i venen i compartint experiències i estones lliures. Finalment el temps ens impedeix marxar fent autoestop i marxem amb un autobús cap a Villa Cerro Castillo. L'autobús, una minifurgoneta amb 29 persones ens dona la sensació de ser una llauna de sardines.... però què hi farem, 280 km i 6 hores per arribar a Villa Cerro Castillo. Aquí trobem un càmping també molt tranquil (som els únics). Altre cop el temps ens fa la guitza i hem d'anular el trekking que voliem fer... total... acabem fent un intent d'asado y passem la tarda entre música, ukelele, vi i foc.  Demà, si tot va bé, marxem cap a Coyhaique amb la intenció de pujar cap a Futaleufó i creuar a Argentina.

La Patagonia es habitualment imprevisible

Dic 11

Una cuina econòmica de llenya presideix una estança pintada d'un color blau cel pastel. Un rellotge aturat, penjat sobre la porta ens mostra que aquí el temps no es mou quan un vol ni com un voldria. De fons les interferències d'una emissora VHF ens recorden perquè som aquí. El mate i el licor de menta ens acompanyes aquesta estoneta de tertúlia. A fora fa vent, un vent fred i cauen gotes intermitentment. Al fons una finestra just sobre el riu des d'on es podrien pescar salmons directament. A la dreta una taula i una cadira (perquè és) a l'estil d'un quadre de Van Gogh. En Vicente és l’únic poblador en uns quants quilòmetres a la rodona.
En Victor i jo hem vingut a demanar ajuda per ràdio, doncs el microbús que veníem ha tingut pana a uns 50 quilometres de Caleta Tortel i en direcció a Cochrane. Quant la ràdio contesta ens informen de què ve una furgoneta i un mecànic... doncs res, paciència i a informar al passatge i al conductor...És el que té la Patagonia... un recorregut de 3 hores n'acaba costant 9!



Abans d'ahir vàrem sortir de VIlla O'Higgins amb microbús cap a Caleta Tortel un poble sobre passarel·les, que al nostre punt de vista hauria de fer més esforços per merèixer el títol que li ha atorgat la UNESCO de Reserva de la Biosfera.
Per sortir d'aquí vàrem intentar negociar un bus, cosa que va fer que perdéssim bous i esquelles i haguéssim de dormir acampats a la platja, havent d'agafar el bus del dia següent que ens deixaria a la carretera.... però en fi, el paisatge i la gent s'ho val.
Finalment arribem a Cochrane a les 2 de la matinada i el conductor ens deixa acampar en els terrenys d'un amic.... al cantó del riu, doncs aquí hi ha rius per tot arreu!

L'inici del Camí Austral

Dic 07

Carregats amb les motxilles, pugem a la "Chata" d'en Mario que ens acompanya fins al Lago Desierto. després d'una hora llarga de mal camí arribem. Ja la travessa del pont penjat (on no passen les motxilles) presagia un camí difícil. A més hem sortit tard (les 4 de la tarda) i  tenim per davant 14 quilometres de camí.
El que semblava que vorejava el llac plàcidament per la riba, es converteix en un camí que, tot i anar a escassos metres de llac, puja i baixa bruscament, entre estimballs, bosc frondós i paratges inundats on més d'un s'enfonsa fins a mitja cama. Les motxilles, a més no ajuden gaire. En Nacho (el surfer que ens acompanya en la travessa) oblida la càmera en una de les parades, i fa que en retrassem un mica. Tot i això, arribem cap a quarts de deu del vespre, encara amb llum natural, a l'altra punta del llac on fem nit, vora l'edifici de la gendarmeria (l’únic que hi ha)



Al matí, segellem el passaport i enfilem amunt cap a la frontera. A partir d'allà, el camí es converteix en pista i comença a fer baixada. Entre boscos cada cop més frondosos i un paisatge envoltat de muntanyes nevades i rierols que baixen. Després de 18 quilòmetres, arribem a la riba del Llac O'Higgins, d’un color turquesa espectacular,i  a la comandància de Carrabiners Candelario Mansilla. Segellem de nou els passaports i fem un parell de quilòmetres fins al moll per esperar el vaixell que arribarà dimecres a la tarda. 24 hores per davant de relax, que aprofitem per dormir, fer-nos la barba, pescar, escoltar música i no fer res.
Puntual, el dimecres arriba el vaixell que després de 3 hores de travessia pel llac ens porta a O'Higgins. Un poblet, creat l'any 1965 i que és considerat l'inici de la Carretera Austral, proper objectiu nostre. Al vaixell entaulem amistat amb en Marius, un suís de Zurich, que passa a formar part de la colla, i ja som 5, i aconseguim entre tots un millor preu al hostel. Primer llit en condicions després de més d'un mes i mig!

El Chalten

Dic 02

Després de sopar una super pizza vegetariana, decidim sortir del Calafate amb autobús, doncs és complicat arribar al Chaltén i hi ha molt pocs camions. A les 4 de la tarda ja som a lloc.
Anem cap  casa de la couch i plantem la tenda. És el nostre primer couch amb tenda. Fem una volta pel poble i preparem un trekking de 2 dies per anar entrenant l'esquena per la travessa cap a Chile. Tenim dos dies espectaculars que ens permeten pujar al peu del Fitz Roy, i la Laguna Tres i Laguna Torre. EL temps acompanya i amb calma tornem a casa. Allà, ens trobem amb 3 surfers més, en Nacho, madrileny, i la Úrsula i en "Jordi", austríacs, que pretenen fer la ruta del huemul. Fem un asado de rigor y nosaltres preparem les coses. Finalment en Mario ens acompanya fins al Lago Desierto i ens estalviem alguns pesos. Allà comença el veritable trekking mb 25 quilos a l'esquena i sense marxa enrere (ni mòbils ni tecnologies varies)

Doncs som l’Esteve i la Vane, que als nostres 32 anys, quasi 33, hem decidit donar un tomb a la nostra vida, perquè som joves i sobretot ens sentim molt joves!!!! Hem fet moltes coses, sobre tot ens considerem emprenedors i ara després de tant temps portant una empresa (o alguna més) necessitem regenerar forces i viure el nostre somni, viatjar i gaudir del món.