Abr 15

Sortim d’Arequipa a la tarda en direcció a Cotahuasi: un trajecte de 10 hores on passem de 2600 metres a 500, per pujar a 4800 i baixar a la vall de Cotahuasi a 2600 metres sobre el nivell del mar.
Arribem de nit, però ens esperen a l’Hotel Villa. Un allotjament molt ben arreglat, amb un mòdic preu i una excel•lent atenció per part del senyor Villa. Al matí següent, mentre prenem un cafè arriba la senyora Natàlia, una professora que fa la feina d’inspectora pels pobles de la vall. Porta caminant des de les 3 del matí per poder agafar un bus que l’acaba portant l’últim tros fins a Cotahuasi. Preparem junts un choclo zancochado (blat de moro bullit amb anís i sucre) i ho acompanyem amb un formatge i una sopa del senyor Villa i dinem tots 4 plegats. Sobretaula llarga i migdiada. A la tarda, anem a buscar informació i decidim que demà farem un trekking pel Cañon del Cotahuasi.



De fet tota la vall fora part d’aquest canó, un dels més profunds del món, amb una diferència entre el punt més alt de la vessant i el fons del riu d’uns 3500 metres. Sortim a les 6 del matí i el bus ens deixa 10 minuts de la Catarata de Sípia. Ens hi arribem i és espectacular, el cabal d’aigua i el soroll. D’allà pugem recte fins a la pista per un camí una mica dificultós i un cop a la pista continuem direcció a Velinga. Fa un Sol de justícia i tot i anar ben tapats tenim calor. Al cap de 12 quilòmetres s’acaba la pista. Ara només cal baixar a un barranc, travessar el riu i enfilar un caminet que serpenteja una falda de muntanya plena de terrassetes de pedra amb vinyes i fruiters. Descansem una estona al riu i pugem. Al cap de mitja horeta arribem el poble,  instal•lat en una balcó fèrtil entre la muntanya i el riu. El poble queda amagat entre la vegetació de fruiters. No ens costa gaire trobar l’allotjament del Senyor Ignacio, un ciutadà de Velinga que fa 10 anys va apostar pel turisme a part del conreu tradicional. Bons àpats, llargues xerrades i una tranquil•litat absoluta (sense llums al carrer, sense cotxes, sense turistes (avui som els únics del poble) i amb ganes de no fer res.



El dia següent a la tarda, marxem a peu cap on acabava la carretera, doncs avui tornem amb bus. De fet no són busos, sinó furgonetes grans amb uns 15 seients. La carretera, que en alguns trossos també va pel cantó del penya-segat, és molt més segura i estable que la carretera de la muerte de Bolívia, i amb molt menys trànsit.
En realitat ha valgut la pena fer aquesta volteta sense tour (ens demanaven 500 soles) a nostre ritme i amb bones informacions i un somriure per part de tothom qui hem trobat. Ens han quedat un munt de coses per veure, però com sempre, hem de deixar coses per quan tornem.

dos comentarios



anna marto Says: anna marto

Hola macus!!!! Jolin porteu ja 7 mesos fora i sembla ke era ahir!!! Continueu aixi ensenyant nos tot el ke arribeu a fer que crec que donaria per escriure 10 llibres. Un petonas i us continuem trobant mt a faltar!!!!

- 17-04-’13 12:28
Pere Ball-llosera Quera Says: Pere Ball-llosera Quera

Ja comença el blat de moro eh gallines!!!!
M´imagino que hi ha un riu que aprofita el canó per passar-hi oi? igual que a Añisclo!
Disfruteu!

- 17-04-’13 19:26
(optional field)
(optional field)
Contesta a la pregunta següent per comprovar que no sou una màquina / Answer the question to check you are not a robot
¿Recordar información personal?
Letra pequeña: Todas las etiquetas html excepto <b> e <i> serán eliminadas de su comentario. Puede introducir enlaces simplemente escribiendo la url o direcciones de e-mail.