.

De Dunedin cap a les Catlins

Abr 17

Dunedin un diumenge de Pasqua és avorrit i està buit. Potser mencionar una estació del ferrocarril de la que havia sigut la ciutat més important de Nova Zelanda. 

Les cloïsses d'ahir no ens han fet mal i tirem avall cap al parc natural de les Catalins, a veure si veiem algun pingüí. L'aire és fresquet i la veritat és que encara que la previsió marqui bon temps, el Sol no hi és ni se l'espera. Pel camí parem a fer el xafarder a una competició de karts offroad, sembla que tradicional a la zona, tour i que mentre ens acostàvem i sentíem els motors teníem esperança de trobar una carrera de segadores d'herba...

Serpentegem per una carretera costanera rumb a la Cathedral Beach on esperem arribar a temps que no pugi la marea. Pel camí ens parem a visitar unes cascades prou maques, més encara si tenim en compte el passeig previ pel mig del bosc. Continuem avall entre platges i boscos i just quan arribem a l'accés de Cathedral Beach ens tanquen la porta als morros, això sí, de bones maneres.

Així que, una mica decepcionats, seguim cap al punt més meridional de l'illa sud, on hi ha una colònia de pingüins i per desgràcia nostra o no, tampoc en veiem cap. Sembla que ens esquivin. De totes maneres, allà mateix tenim uns platja plena d'arbres petrificats. És veu que és poc comú trobat vegetals fossilitzats, però aquí n'hi ha una bona mostra. La platja rocosa és impressionant i el trencar de les onades a un canal que s’endinsa a la platja posa la pell de gallina

Finalment fem via cap a Mataura a casa de Nigel i Marie que ens sorprenen amb un xai al forn espectacular!!!! I com que no sabem dir que no.... A taula! Plat típic de Nova Zelanda!

Arribant a Dunedin

Abr 15

Sortim aviat i anem a veure les Morekai Boulders. Son unes bombes volcaniques (o això em sembla a mi) que van caient de la paret just davant del mar i es depositen sobre el llit rocós de la platja i d’allà no es mouen. Algunes es trenquen al caure i d’altres s’apilonen. En tot cas son curioses de veure i si encertes la marea encara més.

Continuem cap al sud, direcció Dunedin amb la intenció de parar a recollir marisc. En Paul, el couch d’ahir, ja ens ha dit on i com fer-ho. Així que al punt de la marea baixa ja ens tens al mig d’una badia “faenando” com el que més. Acabem recollint gairebé tres quilos de cloïses!. Acabem d’arribar a Duneidin, fem el check-in al hostel i anem a la Península d’Otago a veure si veiem pinguins. El camí és molt maco i el dia sembla que vol acompanyar, amb Sol i algun ximxim entre mig… curva dreta i curva esquerra, a tocar l’aigua. La veritat molt entretingut. Finalment arribem a la colònia de pingüins i no hi ha, només quatre foques, i com que de foques anem servits, tornem cap a Duneidin a preparar el sopar de cloïses, parant abans a comprar un vinet blanc per regar l’esdeveniment.

De Couch a Couch

Abr 14

Sortim de Christchurch i volem anar a dormir prop del llac Pukaki. Ens han dit que el paisatge val la pena… al final, tots els paisatges d’aquí valen la pena… tot i que amb un mica de Sol de tant en tant millorarien. La novetat del dia són els bolets. Al cantó de la carretera i sota els pins, llargues extensions de bolets de tot tipus. Hem mirat si en reconeixem algun de comestible però ens semblen tots dolents. Després d’indagar una mica, descobrim que la majoria de bolets van ser importatas pels blancs (anomenats pakis pels maoris) al importar i plantar especies d’arbres que aquí no existien. També descobrim que no hi ha massa passió pels bolets: ni per recollir-los ni per menjar-los. Val a dir que el llac Pukaki, blau intens, amb les muntanyes al fons és espectacular, tot i que no arribem a veure el mont Cook, perquè està tapat pels nuvols, però tot i així és molt interessant.

Parada als Clay Cliffs (més pedres) i finalment arribem a Omarama on ens espera en Peter. Un couch genial, mestre d’escola rural, amb qui després de sopar (que ens el perepara ell) fem una llarga sobretaula on aprenem multitud de coses sobre Noza Zelanda. És un dels couchs que més disfrutem, ja sigui pel seu accent més entenedor, pel temps que passem plegats, el seu esperit viatger o un barreja de tot, però en definitiva, una gran experiència.

Sortim el dia següent altre cop cap al mar, Costa est. La idea és anar a les roques de Morekai. Tenim un couch pel vespre, així que pel camí veiem unes pintures maoris fetes sobre les roques fa un grapat d’anys. També parem a un celler i allà descobrim sorpresos una ancestral llei de Nova Zelanda: No es permès vendre vi o alcohol ni el Divendres Sant ni el Diumenge de Pasqua. Com en aquell capítol dels Simpson on comencen a aplicar lleis antigues i absurdes, Nova zelanda, el primer país en permetre el vot femení, encara avui dia té prohibit vendre alcohol el divendres Sant i el Diumenge de Pascua…. i jo em pregunto? perquè estava obert el celler? Doncs perquè servien menjars… i bé? Si la teva activitat principal no la pots fer? fes festa no? No se…. al final penso que s’ho agafen més com una tradició que no com una llei restrictiva… en tot cas ens vam quedar sense vi.
Finalment, a la tarda arribem a casa del Couch, just a Moreaki, amb qui compartim unes xerrades sobre peix i cuina (ell es xef al restaurant Fleurs Place) i unes cereveses que es fa ell mateix. Un gran amfitrió!

De costa a costa

Abr 14

El nostre objectiu és anar a conèixer el bosc humit de la costa Oest. Sorim de Richmond i enfilem cap al sud. Ha plogut a la nit i avui continua plovent. Estem sota el segon ciclò que atravessa les illes en pocs dies. Estem de pega. En fi… anem tirant per uns paisatges cada vegada més humits, amb boscos més alts i herba per tot arreu. Per la carretera quantitat d’operaris arreglant desperfectes de la pluja. No parem de pujar i baixar, perquè hem d’atravessar les muntanyes. És un camí molt xulo, però que al final es fa monòton com aquesta explicació. Per tant aprofito per comentar una curiositat. Els carrets del supermercat a Nova Zelanda només tenen les rodes de davant giratories. Això, que d’entrada semblaria un icnonvenient, fa una conducció més fluida i amb menys entrebancs un cop li agafes el truc. Has de maniobrar correctament i anticipar-te als obstacles… Al final és divertit i tot (Intentarem penjar un video en primera persona gravat en un super)
Finalment arrivem a Westport, un poble tret del mateix Far-west americà. No és d’estranyar perquè a Nova Zealnda hi havia hagut una febre de l’or i en queden exepmles per tota la illa. Fem parada i fonda en un hotel que sembla ben bé un Saloon!
El dia següent, veient el temps que tenim i el que ve, tenim previst canviar de costa i atravessar la illa de costa a costa fins a Christchurch.
Tota la nit ha plogut i després de l’especial “Esmorzar del miner” arrenquem cap a l’Arthur’s Pass. Pel camí veiem les colonies de foques descansant deprés de dies de caça i també les Pancake rocks, unes curioses formacions rocoses amb la forma de tortitas apilades una sobre l’altra. Vist aixó enfilem cap a la muntanya. L’Arthur’s Pass és un port de mutanya a uns 900 metres, però per la seva llargada, vegetació i clima és considerat un pas alpí. En el sentit que el fem nosaltres (d’oest a est), arrenca amb un pujada molt forta, que amb el nostre Nissan Tida em venen ganes de baixar i apretar darrera, no fos cas que s’aturés o anés avall! Un cop a dalt, i baixant per l’altra banda, unes planuries semidesèrtiques i fluvials, amb rius amplissims i ponts-passera interminables enmig de planes on les glaceres han modelat un paisatge plè de pedres i residus de l’erosió. Molt maco de veure, la veritat. La part final…. verd, herba, aigua, vaques i ovelles…. i finalment arribem a Christchurch. La ciutat molt nova i encara reconstruint coses després dels terratremols de 2011; per nosaltres, sense massa atractiu turistic. Finalment arribem a casa de 2 couchs, una andorrana i un sevillà. Ells estan voltant pel món, però han fet parada per treballar aquí i fer quatre estalvis. Així que, molt agraïts, xerrem una estona i anem a dormir.

El dia de l'autoestopista

Abr 12

Sortim de casa del Couch, que s’ha endut per esmorzar la paella que va sobrar ahir (I si…si, vam preparar una paella pel couch…) i anem camí del nord de l’illa, cap al parc Nacional Abel Tasman. El dia pinta bé i fa Sol després de dies de pluja. Pel camí recollim dos francesos que van a un poble proper agafar una barca per fer un tour. I ja van 3 autoestopistes. Només fem que recollir gent! Deixem els francesos i parem a una platgeta a fer una sidra i unes patates fregides, “relaxing cup of tea in playa mayor”
Pel camí parem a l’Apple Split Rock. Una gran pedra partida al mig d’una platja que sembla del Carib: vegetació frondosa fins al mar, sorra blanca (o negra) i un color molt turquesa. El que no és igual és la intensitat del Sol i la temperatura de l’aigua, que tampoc és freda perquè estem a finals d’estiu, però no té temperatura caribenya.

Continuem i anem pujant amunt entre muntanyes de 800 metres, prats plens d’ovelles i vaques, i rierols i rieres que baixen bastant plens. Finalment, amb la marea baixa, arribem a la Wharariki Beach. Per fer el tram final caminem per unes muntanyetes d’herba verda, plenes d’ovelles i res fa pensar que estiguem quasi al nivell del mar, fins que finalment trepitgem la sorra i caminem per una platja immensa presidida per unes roques colossals… més aviat illes, algunes d’elles amb uns arcs espectaculars.

De tornada recollim un paio que havia decidit anar a viure al bosc i que no va aguantar ni tres dies. El “ultimo superviviente” ha fet molt de mal. A més li va d’un pél que no perd el vol que l’havia de dur cap a Auckland… es pot dir que vam fer la bona acció del dia. Arribem a casa del nou couch just per xerrar una estona i anar a dormir.

Vorige postjes

Doncs som l’Esteve i la Vane, que als nostres 32 anys, quasi 33, hem decidit donar un tomb a la nostra vida, perquè som joves i sobretot ens sentim molt joves!!!! Hem fet moltes coses, sobre tot ens considerem emprenedors i ara després de tant temps portant una empresa (o alguna més) necessitem regenerar forces i viure el nostre somni, viatjar i gaudir del món.