Sortim de Máncora de nit per fer el trajecte fins a Guayaquil dormint. El bus és com una llauna de sardines amb rodes. Al cap de 3 hores parem a la frontera per fer els tràmits pertinents sense massa problemes. Al final arribem cap a les 9 del matí en una mega terminal al nord de a ciutat. Agafem un taxi i anem a buscar un hostel per passar la nit. Per demà ens espera un couchsurfer per anar a casa seva. Anem al hostel i dormim i descansem. Sortim a fer una volta i a buscar xips pels telèfons. La ciutat és bastant moderna sense massa atractius turístics a banda de la catedral, el parc de les iguanes (un parc amb centenars d'iguanes bastant grans que campen lliures) o el malecon, a la riba del riu Dabahoyo. Això si, el trànsit més organitzat que a Perú, els vianants tenen preferència, i pràcticament no sens clàxons dels cotxes... quin descans!



El dia següent a la tarda, el noi que ens ha d'allotjar ens va donant llargues i al final diu que no pot, que n ha preparat res... Escolta tiu! Si no saps com va el couchsurfing no t'hi apuntis! Res, tornem al hostel que estàvem. A la nit safari de mosquits (fins a 7 cadàvers) per poder dormir tranquils. Al matí següent fem via cap a la Ciutat de Cuenca de los Andes. La carretera s'enfila cap a la muntanya, fins als 3800 metres, per baixar de nou dins a 2500. Creuem el Parc Nacional de Cajas, amb uns paisatges espectaculars i envoltats, a estones, per boira pixanera. Arribem i fa fresqueta i cap al hostel Yakumama, acabat d'obrir fa un mes i pinta molt bé. A mes arribem just per les festes de Corpus, molt celebrades en aquesta ciutat.

Sortim de Máncora de nit per fer el trajecte fins a Guayaquil dormint. El bus és com una llauna de sardines amb rodes. Al cap de 3 hores parem a la frontera per fer els tràmits pertinents sense massa problemes. Al final arribem cap a les 9 del matí en una mega terminal al nord de a ciutat. Agafem un taxi i anem a buscar un hostel per passar la nit. Per demà ens espera un couchsurfer per anar a casa seva. Anem al hostel i dormim i descansem. Sortim a fer una volta i a buscar xips pels telèfons. La ciutat és bastant moderna sense massa atractius turístics a banda de la catedral, el parc de les iguanes (un parc amb centenars d'iguanes bastant grans que campen lliures) o el malecon, a la riba del riu Dabahoyo. Això si, el trànsit més organitzat que a Perú, els vianants tenen preferència, i pràcticament no sens clàxons dels cotxes... quin descans!



El dia següent a la tarda, el noi que ens ha d'allotjar ens va donant llargues i al final diu que no pot, que n ha preparat res... Escolta tiu! Si no saps com va el couchsurfing no t'hi apuntis! Res, tornem al hostel que estàvem. A la nit safari de mosquits (fins a 7 cadàvers) per poder dormir tranquils. Al matí següent fem via cap a la Ciutat de Cuenca de los Andes. La carretera s'enfila cap a la muntanya, fins als 3800 metres, per baixar de nou dins a 2500. Creuem el Parc Nacional de Cajas, amb uns paisatges espectaculars i envoltats, a estones, per boira pixanera. Arribem i fa fresqueta i cap al hostel Yakumama, acabat d'obrir fa un mes i pinta molt bé. A mes arribem just per les festes de Corpus, molt celebrades en aquesta ciutat.

La nostra vista a Chilcayo es pur tràmit per poder visitar la tumba del Señor de Sipán. Es tracta d'un interessant museu que imita la forma d'una piràmide truncada, a l'estil de com eren aquest tipus de construccions rituals i funeràries de la cultura Moche. Aquesta cultura es va estendre per la franja semi desèrtica entre els Andes i el Pacífic, entre Lima i el nord de Perú. Aquest clima, provocat pel corrent de Humbolt va fer que es convertissin en especialistes enginyers hidràulics per aprofitar les aigües dels rius que venen dels Andes i canalitzar-los a les terres àrides per conrear multitud de plantes. Un dels màxims exponents descoberts fins ara i que permet entendre millor aquesta cultura (segons els especialistes) és la tomba del Señor de Sipán. Tot i conèixer l'existència del jaciment, allà on es va trobar la tomba; no va ser fins que es va detectar que la començaven a expoirar, que es va posar en marxa un pla d'emergència per salvar les restes (amb un mort i tot!).
El recorregut pel museu, de dalt a baix, com si entréssim en un jaciment, ens mostra pas per pas el procés d’excavació i recuperació de les restes. A més compta amb nombroses rèpliques i els originals restaurats i no restaurats trobats a les tombes, i naturalment el cos (bé els ossos que queden) del senyor de Sipán. És un museu excepcionalment ben planificat i dissenyat, vigilat i net. Una joia de la corona del nord de Perú que bé val la pena visitar.
La pega, o no, és que no es poden fer fotografies. De fet et fan deixar el mòbil i càmeres a consigna, o sigui que us haureu de conformar amb els enllaçosde videos o buscar per internet.
La ciutat molt tranquil·la, això si, els preus comencen a ser alts. Ha costat troba un lloc per dormir relativament econòmic i net.

Anem a Cajamara amb la intenció de veure el Cuarto del Rescate i per fer parada direcció a Chachapoyas.
El Cuarto de Rescate es on els espanyols varen retenir l'Inca Atauapla. Ell els va prometre omplir l'habitació on el tenien retingut, dues vegades amb plata i una amb or. Això fa un volum de uns 50 metres cúbics de plata i uns 25 d'or...(calculeu els quilos!!!) Al final, però, tot i rebre el que els havia promès, els espanyols el varen matar, acusat de poligàmia i heretgia. De fet, podríem dir que els inques varen perdre per estar enfrontats en una guerra civil entre ells, i tenir com a enemics moltes de les tribus que hi havia en el moment al Perú, a les que tenien sotmeses. Per tant, podríem dir que els espanyols varen passar a rampinyar com carronyers. A més amb la superioritat dels cavalls (no hi havia cavalls a Sud-Amèrica en aquella època) i les armes d foc... doncs va ser una carnisseria.



Aprofitem per visitar l’església del Belén, i l'antic hospital convertit en museu d'art contemporani. Cal remarcar que les esglésies de la ciutat no tenen campanar perquè un cop acabat el campanar s'havia de pagar un tribut a la corona espanyola. Per tant, molt hàbils, no varen acabar els campanars. La única que els va acabar, va ser el 1962 quan el tribut ja no existia.
Per fer les visites ens acompanya en Jacinto (jaacino.leo@hotmail.com), guia de turisme, al que contractem amb els diners que estalviem amb es entrades, doncs és el dia internacional dels museus...
A Cajamarca coneixem l'Herbert i l'Anais, els couchs que ens allotgen De fet ens allotgem al despatx de l'Herbert, on hi té una habitació pels surfers. El lloc està decorat amb nombroses imatges de cases famoses, museus... etc i és molt cèntric.
Amb en Herbert, L'Anaís i la Cloe (una altra surfer) anem a casa d'uns amics a prendre algo. De fet l'habitual és el Pisco Sour i allà aprenem a preparar-lo (3 oz de Pisco Acholado, 2 oz de Jarabe de goma, 1 oz de llimona i una clara d'ou). També provem el pisco Chilcano entre patates i formatge.
Finalment esbrinem com anar a Chachapoyas i decidim canviar de plans. És lluny, cansat, i decidim anar cap a Chiclayo a veure les tombes del senyor de Sipán.
Així que... carretera i de nou cap al mar

Després de la muntanya, decidim posar rumb a la platja amb ganes de banyar-nos i anem cap a Trujillo. de passada volem visitar el complex de Chan-Chan, de la cultura Moche. Trobem un hostel molt tranquil (Naylamp) que convida a no fer res. En canvi el clima no convida a banyar-se. Fa bastanta brisa i en una platja ideal per els surfistes, pràcticament no veiem el Sol. Per tant passem uns dies de relax provant algun que altre ceviche, arròs amb peix o cranc rebentat... També aprofitem per refer motxilles i passejar.
Aprofitem per visitar la ciutat de Trujillo i alguna de els seves cases colonials. També visitem la Ciutadella de Chan-Chan. De fet només visitem un dels pavellons de la ciutat, que és molt gran, doncs els altres encara estan en procés d'excavació.



La ciutat està envoltada de restes de la cultura Moche, com la Huaca (piràmide) del Sol i de la Luna. La ciutat de Chan-Chan difereix de totes les ruïnes que hem vist fins ara. De fet no està construïda amb pedres, sinó amb fang i sorra. Les estances decorades amb relleus com si fossin esgrafiats, directament a les parets, i una decoració com una xarxa de mar (o una antiga barana catalana).
Finalment abandonem Trujillo direcció Cajamarca per anar a veure el Cuarto del Rescate i mirar com anar cap a Chachapoyas. Més quilòmetres curves i altra vegada altura!

Nou viatge llarg amb bus, unes 8 hores, per passar del nivell del mar fins a 3000 mertes a la ciutat de Huaraz. Allà ens espera l'Ivan, amb qui reprenem el couchsufing, després de dos intents precipitats i fallits a Nazca i Lima.
Quan arribem al vespre ens espera a la parada del bus i ens acompanya a casa seva sota un fina pluja, restes de la ja acabada temporada de humida.
L'Ivan guia de muntanya de professió, ens aconsella i recomana activitats per fer per la zona. Finalment decidim fer el Trekking de Santa Cruz en sentit invers. És un trekking de 4 dies que ens porta de Vaqueria a 3600 fins a Punta Unión a 4760, per baixar tota la Quebrada Santa Cruz i acabar a Cashapampa a 2900. Això implica portar tot l'equipament a sobre, doncs no lloguem ni guia, ni cuiner, ni arrieros amb mules. L’únic possible obstacle pot ser el clima i l'alçada. Contra el primer no hi podem fer massa res, mentre que pel segon, ja portem uns 3 mesos rondant els 3000 mertes, i esperem que no sigui problema.



Un cop proveïts de material i queviures, sortim ben d'hora ben d'hora amb bus cap a Vaqueria on arribem 5 hores després. El cel està encapotat i amenaça pluja, però comencem a caminar, baixant i creuant el riu per pujar fins a la Quebrada Paria o muntem la tenda, dinem/berenem i fem nit a 3850 metres. A es 8 del vespre ja dormim i a les 7 del matí estem fent uns mates ja a punt de marxa, doncs ens espera una jornada dura. Comencem a remuntar poc a poc i a guanyar metres. Abandonem el bosc i ens internem en prats per finalment pujar només per pedra. A partir dels 4200 metres, ja sigui pel cansament acumulat  o per la falta d'oxigen, comencem a anar una mica més lents i fer més parades, però finalment arribem a Punta Unión a 4760 metres on fem un mos i quatre fotografies a les muntanyes que ens envolten de més de 6000 metres. El cel tapat ens fa baixar sense entretenir-nos massa, però poc a poc va escampant i arribem a Taullipampa, a 4250 metres on muntem campament amb un cel ja bastant destapat. Sopem i a dormir.



Les dues etapes restants són pur tràmit en baixada, una de 4 hores i l’altre de 3, tota vora de riu i pel mig d'alguna esllavissada de roques bastant importants. En aquesta part del trajecte veiem el pic de l'Alpamayo, la muntanya més bonica del món segons la revista alemanya Alpinismus el 1966. Segons la vane res és comparable a la bellesa de la Peña Montañesa: tants caps, tants barrets. Pel camí fem nit a Llamacorral (3970 metres) i disfrutem del paisatge i dels animals. Arribem a Cashapampa i d'allà a Caraz i finalment Huaraz en transport púbic.
Pleguem veles i ens acomiadem de l’Ivan per fer un viatge de 7 hores fins a Huanchaco, la platja de Trujillo, però com sempre les coses es compliquen i trobem una esllavissada pel camí. Això ens obliga a retrocedir altre cop a Huaraz i agafar una altra carretera per arribar finalment a lloc 9 hores mes tard...

Arribem a Lima després d'un viatge tranquil i ens acomodem en un Hostal a la zona de Miraflores. La nostra precipitació i les ganes de no molestar i donar la tabarra fan que finalment no anem a casa de la família del nostra amic Jordi de Pineda. La llàstima és que ens esperaven amb il·lusió... des d'aquí mil disculpes.
Lima és una ciutat molt gran i segons diuen (com totes) perillosa. La zona on estem és de les poques que et diuen que pots anar dia i nit tranquil·lament pel carrer. De fet es una zona pija amb moltes empreses modernes i fashions i cases i pisos molt selectes. Sense anar més lluny, el hostel és una gran mansió reconvertida a hostel, amb grans habitacions, jardí, un bany amb jacuzzi i una escala, vitralls, menjador i cuines gegants.
Visitem el centre de la ciutat, les catacumbes (de fet són criptes amb uns grans ossaris) i passegem pel centre fins a la zona del Museu d'art Contemporani on hi ha uns parcs molt ben enjardinats i amb activitats i gent per tot arreu. Fem una visita a Museu de la gastronmia de Perú on descobrim plants que tenim pendents de provar, o per exemple, que les màquines de fer pollastres a l’ast (ells en diuen pollo a la brasa) es varen inventar a Perú.



El dia següent ens preparem per marxar de nou cap a la muntanya ,a Huaraz, entre la Cordillera Blanca i la Cordillera Negra.
Quan marxem de la ciutat (que és gegantina) ens queda la sensació de què potser ens hi havíem de quedar algun dia més. De fet no descartem res i com a tot arreu tenim ara una bona excusa per tornar-hi.

Arribem a Lima després d'un viatge tranquil i ens acomodem en un Hostal a la zona de Miraflores. La nostra precipitació i les ganes de no molestar i donar la tabarra fan que finalment no anem a casa de la família del nostra amic Jordi de Pineda. La llàstima és que ens esperaven amb il·lusió... des d'aquí mil disculpes.
Lima és una ciutat molt gran i segons diuen (com totes) perillosa. La zona on estem és de les poques que et diuen que pots anar dia i nit tranquil·lament pel carrer. De fet es una zona pija amb moltes empreses modernes i fashions i cases i pisos molt selectes. Sense anar més lluny, el hostel és una gran mansió reconvertida a hostel, amb grans habitacions, jardí, un bany amb jacuzzi i una escala, vitralls, menjador i cuines gegants.
Visitem el centre de la ciutat, les catacumbes (de fet són criptes amb uns grans ossaris) i passegem pel centre fins a la zona del Museu d'art Contemporani on hi ha uns parcs molt ben enjardinats i amb activitats i gent per tot arreu. Fem una visita a Museu de la gastronmia de Perú on descobrim plants que tenim pendents de provar, o per exemple, que les màquines de fer pollastres a l’ast (ells en diuen pollo a la brasa) es varen inventar a Perú.



El dia següent ens preparem per marxar de nou cap a la muntanya ,a Huaraz, entre la Cordillera Blanca i la Cordillera Negra.
Quan marxem de la ciutat (que és gegantina) ens queda la sensació de què potser ens hi havíem de quedar algun dia més. De fet no descartem res i com a tot arreu tenim ara una bona excusa per tornar-hi.

Fem el viatge de Cusco a Nazca de nit en un servei V.IP amb llits superamples... a full!!! Ens despertem envoltats de desert i el bus ens deixa a Nazca. Busquem un hostal i contactem amb un couchsufer que ens dona quatre indicacions de què fer. Anem a dinar a una cevicheria per rumiar una mica i decidir entre veure ruïnes, pedres, aqüeductes i les famoses línies de nasca. A la tarda fem una volta per les agències per veure quines opcions ens ofereixen quant a vols i tours. Decidim buscar i negociar i al final al matí següent anem a l'aeroport a buscar un vol barat (que sembla la millor opció) per veure es línies des del cel. Al final ens estalviem 20 dòlars que són molts i molts diners.... i cap amunt. El control de seguretat és com tots el aeroports i et fan treure tot allò metàl•lic. Jo sense pensar-hi porto el ganivet que em fan deixar, amb la promesa que quan baixi el podré recuperar...



L'avioneta, per 12 passatgers és prou grossa i moderna. Tota plena de pantalletes i botons sembla més aviat un boeing, però dona confiança. Reparteixen els passatgers segons el pes per equilibrar la nau, agafem pista i ens enlairem. Fem l’aproximació a les figures i el copilot comença a fer de guia i nombrar una a una les figures que anem veient. Algunes es veuen millor que d'altres, però en general me les imaginava mes grans. En realitat costen de veure, perquè tot el desert està ple de línies i figures. Algunes son antics camins, d'altres, camins més moderns i algunes altres son pre-inques,  EL tema és que plou tan poc que no s’erosionen per res i d'aquí que perdurin tant en el temps. Al cap de 30 minuts tornem a aterrar sense cap contratemps i anem l'hostal a fer les maletes, camí d'Ica. SI voleu veure-les amb detall cliqueu aquí