Després de la nostra accidentada arribada a Rurrenabaque busquem allotjament. Al cantó de la terminal trobem un residencial on una habitació per 3 surt molt econòmica. Si, som 3. Les 51 hores de bus ens han permès fer amistat amb la Tiphanie, una noia francesa de viatge per Sud-Amèrica. El proper objectiu és contractar un tour, a triar entre selva i pampa. A la selva fas un trekking i et permet conèixer diferents plantes i algun animal si tens sort. A les pampes, vas en barca pel riu (és estació de pluges i està tot inundat) i veus menys plantes i més animals. Finalment ens decidim per la pampa, un tour de 3 dies pel riu Yacumo, afluent del Beni, afluent del Mamoré, afluent de l'Amazones.
El tour comença amb 3 hores de 4x4 per fer 90 km i arribar a l'amarrador. Allà ens espera en Jazzmani, el guia i la barca a punt. Som un grup de 8, dos japoneses (Aiko i Yui), dos chilens (Felipe i Daniela), una canadenca (Rae), i nosaltres, dos catalans i una francesa. Per arribar al campament em un recorregut de 3 hores en barca per anar veient animals: micos, monos, tortugues, molts ocells,... Arribem al campament i allà hi tenen 2 caimans com a visitants habituals. Ens instal·lem i sopem. AL vespre toca anar a caçar al·ligàtors. Pensàvem que només anàvem a veure si veiem el seu reflex d'ulls vermells, però de cop el guia es fa a una bora, posa les mans a l'aigua de cop, i treu un al·ligàtor amb les mans. No era molt gran, però té mèrit, sense baixar de la barca! Tornem molt satisfets cap al campament.

El segon dia comença amb una mica de pluja i anem a banyar-nos amb dofins roses, característics d'aquesta ona. Anem cap a una banda on se suposa que no hi ha caimans ni al·ligàtors i trobem dofins i fem unes quants capbussades. Els dofins s'acosten a jugar, però no arribem a tocar-los, nomes els veiem quan surten a respirar o s'acosten a la barca. A la tarda toca anar a pescar piranyes. Anem a una raconada on n'hi ha moltes, però els hams són molt grossos o les piranyes que hi ha en aquesta època molt petites. Només el guia en pesca un parell que no arriben als 10 cm. Tornem una mica molls, perquè tot el dia ha estat fent xim-xim.
L'últim dia comencem el matí anant a buscar anacondes en una petita illa que hi ha prop del campament. Tot calçats amb catiusques i com qui busca bolets. Hi ha molts i molts mosquits que senten el temps i finalment decidim marxar, just perquè ens enganxi un ruixat impressionant que ens deixa a tots xops com ànecs. Després de dinar, tornada cap a l'amarrador, una hora a tota màquina, sota un pluja intensa. 3 hores mes de 4x4 i arribem a Rurrenabaque a les 6 de la tarda.
Decidim esperar un parell de dies per si millora el temps i asseca la carretera i finalment marxem cap a la Paz amb un trajecte de bus sense complicacions de "només" disset hores i mitja.

Decidim anar a la selva a fer un tour per veure animals i plantes. El lloc més habitual és Rurrenabaque, uns 400 quilòmetres al nord de La Paz. El camí es pot fer en avió (uns 45 minuts) o en autobús (unes 18 hores). Escollim aquesta segona opció perquè és més econòmica i ens permet estalviar-nos una nit, doncs el bus surt al migdia i arriba a les sis del matí del dia següent. La cosa comença malament, doncs havíem d'arribar una hora abans a la terminal, on ens havien assegurat els mateixos de la companyia d'autobusos que no hi havia problemes de bitllets per viatjar. Arribem i tot ple. Ens diuen que na altra companyia té places, però surt a les 15 (quedaven 5 minuts) i era a 600 metres d'allà. I apa correm-hi cap a mirar si arribàvem a temps. Finalment tenim plaça, pugem i carretera i manta en un dia assolellat. El viatge comença bé (tot i semblar sospitosos en un control d’estupefaents que hi ha al mig de la carretera) i arribem a les 7 de la tarda a Caranavi. Cal dir que la Carretera de la Muerte que vàrem fer amb bicicleta és només el tall més estret i que va ser substituït per 60 km de carretera nova.

 

La resta fins a Caranavi està en obres, però segueix sent Carretera de la Muerte, amb sentit de circulació invertit i alguns penya-segats molt alts. De fet hi ha moments que tens la sensació d'anar en avió, doncs per la finestra veus el vessant de l'altra banda de la vall, i has de treure el cap per la finestra per veure per on trepitgen les rodes de l'autocar, a uns centímetres de l’estimball. A més està tot bastant enfangat i en obres. Una altra cosa a remarcar és la poca solidaritat entre conductors, que s'adelanten com poden i si s'escau intenten no facilitar el pas de cap manera. Fets els parèntesis, sopem a Caranavi i continuem per una carretera encara pitjor de l'anterior, amb freqüents esllavissades, obres i bastant trànsit que es creua. En alguns punts hem de parar per deixar pas als que venen de cares o a la inversa. La sor és que és de nit i no es veu el fons de la vall. A vegades el bus patina i ha de recular per provar diverses vegades de pujar una pujada enfangada fins al capdamunt. Cap a la una de la nit, el bus es para. Sembla que tenim averia. La gent dorm i el conductor i l'ajudant intenten arreglar-ho. Alguns passatgers, baixen del bus i n'agafen algun dels que passa en la mateixa direcció. La cosa va per llarg i es va fent de dia. Finalment l'averia és una mala reparació per culpa de la tacañeria de l'amo de la Yungueña en una anterior reparació del compressor d'aire. Al matí aconsegueixen que vingui un mecànic que cap a l una té la reparació feta. Mentrestant la gent ha improvisat dinar.

Estàvem parats davant una casa, on al marxar la mestressa ens ha dit que podíem passar a un lavabo que tenia a fora. Doncs bé, hem aprofitat el lavabo i una cuina que tenia en un porxo, unes olles, cocos i hortalisses, que sumat a pollastres que portava el bus i fideus i cebes han fet un bon ranxo per tots plegats. Sortim havent dinat i als pocs quilòmetres hem de fer marxa enrere al poble més proper, doncs la reparació no ha anat bé. Busquen un altre mecànic de motoserres i motocicletes i aquest si, repara correctament el bus. Cap a les 8 del vespre ens posem de nou en marxa amb l'esperança d'arribar de matinada a Rurrenabaque. La cosa sembla anar bé, però a les 10 del vespre parem de nou. Aquesta vegada un accident. Una esllavissada ha tapat part de la carretera, i un camió, al circular molt a la vora del marge s'ha trabucat. El pas que queda entre el camió i l’esllavissada fa pendent i és ple de fang i amenaça qualsevol que passi de quedar-se enganxat amb les rodes del camió tombat. Una quadrilla de gent es posa a treure el fang amb les mans, un treball tan titànic com inútil. Finalment passem la nit al bus, on de passada ens piquen n centenar de vegades algun insecte desconegut (no sabem si formiga, mosquit...)

Al matí, de clar un valent amb camió i remolc (és una insensatesa anar amb camió i remolc per aquesta carretera) prova de passar i es queda enganxat. Al cap d'una estona apareix una màquina giratòria de les obres de la carretera i aconsegueix desencallar el camió, primer, i el remolc després. Comença a obrir camí i també queda enganxada a les rodes del camió tombat. El camió alliberat ha de finalment estirar i alliberar la màquina que pot acabar d'obrir un carril per la circulació. La màquina se'n va i comencen els problemes. SI fins ara tota la gent estava agrupada i dirigia la operació de rescat (imagineu 300 entesos en tots els temes cridant amunt! a la dreta! vale! més!) ara tothom vol passar a l'hora i hi ha el perill real d'encallar un grapat de camions i busos i altre vegada fer un tap. Per una banda una trentena de vehicles, i per l'altra 4. No és fàcil l'equació?. Com que som dels primers, passem i llestos, però s'ha de dir que en totes les hores ni un policia per enlloc. Això sí, als peatges, perquè aquestes carreteres es paguen hi ha policies... curiós si més no. Finalment i sense massa contratemps arribem a Rurrenabaque 51 hores després d'haver sortit de la Paz... tota una odissea

Sortim aviat perquè ens esperen per esmorzar a les 7. Un cop esmorzats ens reparteixen l'equipament i ens donen les normes de seguretat i firmem un paper on diu que nosaltres som responsables de tot... en fi, firmem i llestos. Pugem a la furgo i anem fins a 4800 metres. La boira i la humitat fa que baixem en furgo una mica, fins a 4300 metres on descarreguem les bicis i comencem la baixada per un tram s'asfalt. Nosaltres, modestos, anem a la cua per habituar-nos a la bicicleta. Al cap d'una estona, nova parada i comença la veritable Carretera de la Muerte. Fa fresca, però amb la Vane ens col·loquem capdavanters, posició que no abandonarem fins al final. La carretera és una pista forestal pedregosa als quilòmetres inicials i en algun tram no fa més de 3 metres. El perill real seria que caiguessis al lateral on tot és penyasegat, algun de més de 500 metres. Per sort o desgràcia hi ha bastanta boira i no veiem el fons. L'altre perill és que et vingui algú per davant. Per tant, s'ha d'anar tota l'estona per l'esquerra, tocant el penya segat. I per què? Doncs és la única carretera de Bolívia que inverteix el sentit de la circulació. La raó és perquè quan es creuen dos conductors, el que s'aparta cap al penyasegat, pugui veure la seva roda i no s'estimbi.

A més vas tan concentrat en la carretera que no veus massa el cingle que et queda a l'esquerra. Anem fent paradetes per anar-nos traient roba, doncs el destí final (Yolosa) está a 1200 metres, amb clima tropical. Al final, al cap de 4 hores arribem al final sense massa contratemps.

Llegeix més

Sortim del per anar al cementiri a buscar un bus cap a les ruïnes de Tiwanaku. Són les ruïnes pre-incaiques més grans de tot Amèrica. Hem de creuar la ciutat de la Paz i el Alto en hora punta direcció al llac Titicaca, Total 70 quilòmetres en dues hores. Un cop allà paguem religiosament els 80 bolivians d’entrada i visitem el museu de la ceràmica i després entrem al jaciment arqueològic. Tot plegat no està massa ben cuidat: herba alta, plafons trencats, senyals equivoques, però en fi, és prou interessant. En realitat, els arqueòlegs no tenen massa clar la configuració de la ciutat, doncs entre els espanyols, anglesos i els mateixos bolivians, les ruïnes han estat espoliades fins a tal punt que només poden fer suposicions.

En fi, sortim del recinte i anem al Museo Lítico, on se suposa que hi ha les escultures tretes dels jaciments. el museu, tot i tenir 10 anys fa pena. Cauen els sostres i entra l’aigua quan plou. Comencem a passejar i totes les sales estan tancades. Finalment només veiem una sala oberta on hi ha un mega monòlit. O sigui tot un museu per una sola peça. Una mica indignat, quan surto vaig a presentar una queixa. Em donen tranquil•lament el llibre de reclamacions on totes les que llegeixo tenen a veure amb l’estat del museu i jaciment i l’elevat cost de l’entrada (els bolivians paguen 10 pesos i els estrangers 80!). Total, que els és igual que la gent es queixi. Tornem cap a la Paz amb bus i aprofitem per anar a dinar-berenar i cap al hostel a descansar i preparar-nos pel descens de la Carretera de la Muerte de demà.

EL viatge transcorre amb normalitat, excepte el tema menjar. Per primer cop no pugem al bus amb provisions, esperant que ens abordin anant i tornant els venedors d’aigua i menjar que habitualment omplen tots els trajectes. Quan ja pensàvem que no dinaríem el bus es para davant un restaurant. Però no es para per dinar sinó perquè hi ha un bloqueig (un altre!). Els conductors no paren de buscar camins alternatius  de cop tota la planúria s’emplena de cotxes, busos i camions anant amunt i avall aixecant polseguera. EL poble esta totalment bloquejat, de manera que encara que prenem una drecera aniríem a parar a una altra barricada. A més alguns passatgers i gent bloquejada s’encara als manifestants (estudiants universitaris i familiars). Hauríeu d’haver vist una Cholita corrents cap als manifestants com si els hagués d’atropellar a tots!!! I la policia només observa. Finalment un dels busos  troba un carrer alternatiu i en un descuit dels manifestant, un seguit de busos fan el camí i aconseguim passar el bloqueig, això si, amb menys passatgers: sempre que hi ha bloqueigs algú queda pel camí.

Arribem a la Paz de nit i el paisatge espectacular. Tota una vall, amb les respectives faldes de muntanya, racons i raconets plens de llums grogues i blaves com si es tractés d’un arbre de nadal, a 3800 metres d’altura… La nostra idea és fer servir la Paz com a base per anar a Tiwanacu, La Carretera de la Muerte , Rurenabaque i Copacabana, abans d’entrar a Perú

Cochabamba és una ciutat gran, molt gran. També sembla més perillosa, doncs només d’arribar ja et comencen a dir: aquí no hi vagis, allà en compte, etc… Passem el diumenge fent una volta pel centre i el dilluns ens n’anem decidits cap al mercat. És un mercat gegantesc on venen de tot i sense cap ordre. O sigui que al cantó d’una parada de car, venen flors i al cantó instruments. Només alguns gremis estan més o menys agrupats. I en fi, aquí em roben el mòbil. Estàvem avisats, però jo, portava el mòbil a la butxaca (no al bolso) i  se’ns arramben i ens apreten. Noto que em toquen, poso la mà a la butxaca (l’altra la tenia sobre el bolso) i no trobo el mòbil. EM giro, agafo el paio pel braç i comencen a cridar “es el de la camiseta roja…” Unes noies feien senyes que no vam saber interpretar i jo que corro darrera l’altre tiu (el de rojo) el paro l’agafo i li pregunto pel mòbil. EM diu que no sap res. Li demanem que ens ensenyi les butxaques però no vol i ens diu que anem cap allà on ens han robat…. Tornem allà i total, les noies ens diuen que no era ell, que eren els altres dos (un dels que havia agafat primer) Joder… ho podíeu haver dit més clarament! En fi, tal com profetitzava en Lluís ens han robat.

El segon dia a Cochabamba anem a veure el Cristo Redentor, una estàtua de 40 metres d’alt com el Corcovado de Rio de Janeiro. L’estàtua és immensa, però a més el lloc serveix de mirador de tota la ciutat. Allà ens trobem una parella de jubilats de Girona que feien el turista, aprofitant el viatge que feien per visitar la seva filla, que treballa entre La Paz i Cochabamba. Finalment sortim de Cochabamba ja aclimatats direcció a la Paz.

La nostra visita a San Ignacio Moxos comença amb la travessa del Riu Mamoré i un immens camí enfangat on hi ha més d’un camió encallat. Ajudem a estirar-ne algun a força de braços i finalment, després d’una hora aconseguim fer-nos pas entre vehicles encallats i la nostra furgoneta aconsegueix passar. Arribem a San Ignacio més tard del previst, cosa ja normal. Aquí teníem previst veure el capellà i passa-hi alguns dies, però resulta que no hi és. Per tant decidim tornar enrere cap a Trinidad i allà buscar un vaixell per baixar direcció nord cap a la frontera de Brasil, a Guayaramerin. Trobem lloc per dormir a Trinidad i anem en moto fins a Puerto Almacen on carreguen les barcasses tot es les mercaderies que van la nord. Parlem amb el capità del vial “Jesús Andrés” i ens fa un molt bon preu: 200 bolivians per 5 dies de travessa (uns 20 euros). Tornem al poble per comprar queviures i acabar quatre gestions i un cop allà ens assabentem d’un brot de Dengue que afecta especialment Guayaramerin. EL Dengue és una malaltia transmesa pels mosquits, que no té prevenció ni cura. La primera vegada que l’agafes, en principi sobrevius. EL problema és la segona vegada, quan el teu cos ja te anticossos i la cosa es torna un xic més perillosa. Prenem la decisió de no malgastar cap cartutxo i tornar anar cap a la Paz , passant, però per Santa Cruz, doncs és més econòmic.



El viatge dura tota la nit i a les 6 del matí trobem un bloqueig a la carretera. Bolívia és un país amb poques carreteres principals i gairebé cap secundària, de manera que quan una carretera es bloqueja pel que sigui (accidents, esllavissades, etc…) no hi ha alternatives. Finalment al cap de 3 hores obren pas durant una estona i podem escapolir-nos. Mentrestant, la gent havien abandonat el bus per espavilar-se pel seu compte  i anem amb la meitat del passatge. EL bloqueig era per protestar per la corrupció a l’ajuntament de Cuatro Cañadas,  o sigui 200 persones paralitzaven ¼ part del transport del país.
A Santa Cruz decidim descansar i esperar al vespre per anar direcció Cochabamba (on pararem un parell de dies per aclimatar-nos, doncs La Paz està a 3800 metres i nosaltres portem quinze dies a 200. A la terminal ens trobem un francès, en Peyu, que havíem conegut a San Ignacio Velasco i passem el dia junts. A la tarda l’acomiadem (ell va cap a Paraguai) i nosaltres pugem al bus direcció Cochabamba on arribem sense contratemps a les 6 del matí.

Després de l’accidentada arribada a Santa Cruz, passem un dia per informar-nos de què visitar. La pròpia ciutat no té massa atractius i sortim aviat direcció cap a la Chiquitania. Aquesta zona de vegetació abundant i bastant plana, s’estén en una àrea de 600 km de llargada per 300 d’amplada a l’est de Santa Cruz fins a tocar l frontera de Brasil, a Puerto Quijarro.
Estem a uns 300 m d’alçada i fa una calor i una humitat molt altes i tot el dia vas suat.
Agafem una flota fins a la ciutat de Roboré. Aquí visitem una cascada i també la zona de los Herbores a Aguas Calientes. L’aigua brolla de terra a uns 40 graus i comença un riu d’aigua calenta d’un pam de fondària. Allà ens trobem amb un grup de mennonites, i posteriorment en veurem molts mes, doncs hi ha 15 comunitats en tota la província (a més de la resta de Bolívia i altres països d’Amèrica.
La Calor apreta i sortim cap a Santiago de Chiquitos, més a l’est, però a més alçada. Aquí un professor ens acompanya a l’allotjament del Senyor Juan Moreno. Ens acull com a fills i xerra pels descosits. ens posem a parlar estones i estones. A més passa un munt de família per la casa i coneixem un munt de persones i experiències. A més ens serveix sopar cada vespre, fa llàstima marxar i tot. A Santiago visitem el mirador i aprofitem per descansar i veure la primera de les esglésies de la ruta jesuita. Son uns dies de molt tranquil•litat amb alguna que altra pluja.

De Santiago tornem enrere cap a San José de Chiquitos on casualment ens trobem a la Tamara. Fa 5 mesos havíem conegut a la Tamara i la seva mare just arribar a Buenos Aires i casualment ens trobem en una oficina de bitllets de bus. Passegem per San José, visitem l’església i el conjunt missional i anem a veure una amiga seva que ens obsequia amb beguda i menjar típics, a part d’una interessant xerrada amb el seu pare. Tan ell com el propietari del restaurant Sabor y Arte, en Pierre, ens recomanen que pugem cap al nord i fem la ruta de la selva en vaixell…. veurem.

Sortim de San José de nit per una carretera forestal amb un autobús dantesc, però tot i així aconseguim dormir fins a les 7 del matí. Arribem a San Ignacio Velasco, capital de la Chiquitania, on anem a dormir en un modest però còmode allotjament, Casa Suiza. Aquí aprofitem per anar a un concert d’una coral en honor als 25 anys d’ordenació del bisbe (la missa ens l’estalviem) en una església molt maca, però que és una imitació i tot i intentar ser una copia fidel a la que hi havia hagut al mateix lloc i que s’havia deixat caure, no és patrimoni de la humanitat com les anteriors.
En aquest poble, trobem també una botiga d’informàtica on ens fan un apanyo per a poder carregar el portàtil, d’aquí que tornem a tenir blog!
Des de San Ignacio Velasco, aprofitem per anar fins a Santa Ana, una església més modesta, però potser més maca i interessant. A més, com sempre, la xerrada amb el taxista ens aporta nous punts de vista polítics, culturals i gastronòmics de la Chiquitania.
Finalment sortim direcció a Concepción on hi ha l’església més maca de totes. Fem la visita de rigor al poble i passem el dia en aquest tranquil poble, amb algun que altre ruixat. També parlem llargament amb una polaca antropòloga que ens hem anat trobant i amb en Tingo, un ex tinent d’alcalde on parlem també àmpliament de collas i cambas al voltant d’una cervesa i la fresca del vespre (fresca no, una mica menys de calor)
Al dia següent, ultima església del recorregut, San Javier, i ens acomiadem de la Tamara a San Ramon. Ella torna cap a Santa Cruz, Sucre i Chile i nosaltres continuem cap al nord.
En aquests dies descobrim més quantitat de sucs de diferents fruites i nous plats. En aquesta zona la gen fa servir menys la bocina i la majoria de gent circula en moto (sense casc) Si la gent anés amb cotxe els carrers de les ciutats estarien bloquejats. I una curiositat que hem detectat a tot Bolívia: totes les bombetes son de baix consum.