El viatge va ser de tot menys plàcid. Des de Pucarà varem veure el bus apropar-se al poble. Però no apareixia. De cop la gent es va amuntegar a un carrer a veure que passava. De fet estaven esperant veure si el bus podia o no podia pujar per un carrer ple de fang. Tots, jo inclós, esperàvem com si d'una exhibició es tractés. De cop comença a sortir gent del carrer direcció a la plaça en obres (per això no es podia passar per la plaça, i l'espectacle canvia d'escenari. Tots els passatgers, a tall de formiguetes van desplaçant els munts de lloses de paviment que estaven amuntegades a punt de ser col·locades al terra per fer pas al bus. Un cop el bus a la plaça el conductor ens confirma que té lloc per dos, però que haurem d'anar asseguts davant a la cabina recolzats a la porta que separa del passatge i que a partir d Vallegrande ja anirem amb el passatge. Els 30 km fins a Vallegrande es fan llargs, amb una carretera que patina i alguna que altra aturada per veure si altre busos que pujaven poden passar o no pels fangars. Un cop a Valle Grande torna l'asfalt i semblaria que la tranquil·litat, però no. Nosaltres continuem assentats al davant i en una baixada se sent un soroll estrident. Tranqui·lament, en José Luís, el conductor, ens diu que deu haver rebentat una roda de les de darrera, però que la final de la baixada la canviarem, doncs és doble i no hi ha problema. Un minut després el passatge truca a la porta i ens alerta del soroll de llanta a la part del darrera. Parem i resulta que hem rebentat la roda doble de l'esquerra. Parem i en canviem una, doncs només n'hi ha una de recanvi fins al proper poble on en buscarem una altra. L'odissea per trobar una roda nova dura una hora i quatre o cinc persones a cops de martell intentant col·locar un neumàtic dins la llanta, 10 persones més mirant, i la resta del passatge esperdigat pels voltants, fins que arriba un "gomero" veterà i en 10 minuts la té col·locada.

Parem a sopar i quan semblava que no havia de passar res més, ens atura la policia. Com que encara anem al davant i no es pot, el conductor diu que som el seu germà i la seva cunyada, esperem que no ens facin obrir la boca, doncs la mentida no cola ni en broma! Finalment, després de pagar un petit soborn, ens deixen estar i arribem a Santa Cruz 12 hores despres d'haver marxat de Pucarà, 275 km en 12h!!! L'última: el taxista que ens porta al hostel condueix un cotxe modificat, o sigui jo al seient  de l'acompanyant tinc el tablier amb tots els instruments i ell al del conductor amb el volant i els pedals.... en fi... sense comentaris

El viatge va ser de tot menys plàcid. Des de Pucarà varem veure el bus apropar-se al poble. Però no apareixia. De cop la gent es va amuntegar a un carrer a veure que passava. De fet estaven esperant veure si el bus podia o no podia pujar per un carrer ple de fang. Tots, jo inclós, esperàvem com si d'una exhibició es tractés. De cop comença a sortir gent del carrer direcció a la plaça en obres (per això no es podia passar per la plaça, i l'espectacle canvia d'escenari. Tots els passatgers, a tall de formiguetes van desplaçant els munts de lloses de paviment que estaven amuntegades a punt de ser col·locades al terra per fer pas al bus. Un cop el bus a la plaça el conductor ens confirma que té lloc per dos, però que haurem d'anar asseguts davant a la cabina recolzats a la porta que separa del passatge i que a partir d Vallegrande ja anirem amb el passatge. Els 30 km fins a Vallegrande es fan llargs, amb una carretera que patina i alguna que altra aturada per veure si altre busos que pujaven poden passar o no pels fangars. Un cop a Valle Grande torna l'asfalt i semblaria que la tranquil·litat, però no. Nosaltres continuem assentats al davant i en una baixada se sent un soroll estrident. Tranqui·lament, en José Luís, el conductor, ens diu que deu haver rebentat una roda de les de darrera, però que la final de la baixada la canviarem, doncs és doble i no hi ha problema. Un minut després el passatge truca a la porta i ens alerta del soroll de llanta a la part del darrera. Parem i resulta que hem rebentat la roda doble de l'esquerra. Parem i en canviem una, doncs només n'hi ha una de recanvi fins al proper poble on en buscarem una altra. L'odissea per trobar una roda nova dura una hora i quatre o cinc persones a cops de martell intentant col·locar un neumàtic dins la llanta, 10 persones més mirant, i la resta del passatge esperdigat pels voltants, fins que arriba un "gomero" veterà i en 10 minuts la té col·locada.

Parem a sopar i quan semblava que no havia de passar res més, ens atura la policia. Com que encara anem al davant i no es pot, el conductor diu que som el seu germà i la seva cunyada, esperem que no ens facin obrir la boca, doncs la mentida no cola ni en broma! Finalment, després de pagar un petit soborn, ens deixen estar i arribem a Santa Cruz 12 hores despres d'haver marxat de Pucarà, 275 km en 12h!!! L'última: el taxista que ens porta al hostel condueix un cotxe modificat, o sigui jo al seient  de l'acompanyant tinc el tablier amb tots els instruments i ell al del conductor amb el volant i els pedals.... en fi... sense comentaris

Samaipata té un clima agradable i una altura raonable (uns 1500 metres sobre el nivell del mar). Decidim fer un parell d'excursions, doncs l'entorn s'ho val. Una al Fuerte i l'altra al Parc natural d'Amboro.
El Fuerte és el petroglif més important d'Amèrica, bé, el més gran. Es tracta d'una gegantesca roca que està gravada amb relleus a nivell ornamental i també com s'hi d'un temple es tractés (per fer-ho fàcil, com la ciutat i temples de Petra, molt més petit i molt mes senzill). A més està acompanyat de restes de construcions indígenes i espanyoles. A la tarda visitem un zoo d'animals recuperats amb uns lloros i monos molt graciosos i divertits.
El segon dia, anem amb un grup a fer una breu incursió al Parc natural d'Amboro. De fet el nostre objectiu serà veure boscos primigenis (els primers tipus de boscs que varen existir a la terra) i dels que en queden pocs reducutes al món. Fem una aproximació en cotxe i el guia ens porta per una passejada d'unes 4 hores on podem veure boscos de Falgueres gegants. Aquí hi ha molts i molts tipus de falgueres, però especialment 2 creixen com si d'arbres es tractessin, formant un bosc de falgueres. Una cosa molt curiosa.

Dediquem el que resta de la tarda a esbrinar com arribar a La Higuera, poble on varen detenir i execuar al Che Guevara, sense massa èxit

Sortim de Sucre a les dues direcció Santa Cruz de la Sierra. Com sempre que deixem un llit: una mica de recança. El bus, classe ejecutivo, és una cafetera amb rodes. Elevat i amb uns amortidors vells es mou més que si estessis dins una centrifugadora. La gent, uns 30 passatgers, carregats fins a les orelles. A més, per no pagar sobreequipatge, ho pugen tot a dalt. O sigui que entre mantes, sacs, termos, un nano que no té lloc i esta estirat a terra, i altres, emprenem el viatge com si estessim en un mercat rodant. Per acabar d'adornar el pastís de tant en tant pugen venedors ambulants a vendre menjar i beure.
Al cap d'una estona s'acaba la bona carretera, per dir-ho d'alguna manera, i comença una pista forestal amb diferents consistències i amplades. Les pluges dels ultims dies han estat fortes i han provocat esllavissades que dificulten alguns trams. De tan en tant a algú li repeteix el dinar que han comprat a les venedores i una bafarada semblant a all i julivert envaeix tot el bus. El paisatge: preciós! Quan passem per els pobles alguns nens ens tiren globus d'aigua sobrers del carnaval, per tant anem amb les finestres mig tancades i fa caloreta. El clatell se m'enganxa al reposacaps forrat d'escai blanc. El dvd trucho que han posat es penja mes que el windows vista i finalment posen musica a tota òstia que impedeix parlar amb el del costat. Peró és clar, com que hi ha un nano dormint al mig del passadís no es pot avisar a la cabina (si si, hi ha una porta i un vidre entre primera classe i la cabina de conducció) que baixin aquesta musica infernal!
Es va fent de nit i ara si que estem en una centrifugadora perquè ja no veiem el paisatge. Conclusió: avui deixem de comptar en km i passem al mètode excursionista: Sucre-Samaipata 12h

La ciutat ens captiva només d'arribar. Tot i que enganxem els últims dies de carnaval i la majoria de coses estan tancades, la gent  ens acull molt amablement. Anem, a parar a un hostel al bell mig de la ciutat un petit oasi de calma. La gent, el jovent especialment, armats amb globus i escopetes d'aigua, et mullen a la que poden i has d'anar mirant de no ser víctima d'un atac o d'un dany colateral que et deixi xop com un ànec. La ciutat, a 3000 metres d'altura (1000 menys que Potosí i menys accidenta) permet passejar amb menys calma i cansament. Els edificis encara més imponents que Potosí No en va, va ser capital del país, i de fet encara és capital del poder judicial. El problema és que és jusst dimarts dia de Challa. La Challa és una tradició pagana de donar gràcies a la Pachamama (la mare terra) per els fruits que ha donat i donarà. Es tracta de cremar carbó i objectes i amulets com billets de mentida, fetus de llama dissecats, boletes de colors, etc... tot regat amb alcohol i menjar. La gent fa la Challa als cotxes (cremant aixó sota el cotxe, als negocis (tot queda ple de fum) o a les cases. A més, aquest dia pràcticament tot està tancat. Així que ens quedem sense poder veure algunes de les esglésies que voliemveure. Visitem també el cementiri, un dels més bonics i cuidats que hem vist fins ara. Fa goig passejar o venir a prendre la fresca. A l'arribar al hostel, però, ens trobem que també estaven fent la Challa i tot i haver ja dinat pel carrer, ens conviden a menjar i beure. Tot plegat acaba al cap d'una estona amb una impressionant guerra d'aigua al peti del hostel entre clients, amics i personal del hostel.

 

La ciutat ens captiva només d'arribar. Tot i que enganxem els últims dies de carnaval i la majoria de coses estan tancades, la gent  ens acull molt amablement. Anem, a parar a un hostel al bell mig de la ciutat un petit oasi de calma. La gent, el jovent especialment, armats amb globus i escopetes d'aigua, et mullen a la que poden i has d'anar mirant de no ser víctima d'un atac o d'un dany colateral que et deixi xop com un ànec. La ciutat, a 3000 metres d'altura (1000 menys que Potosí i menys accidenta) permet passejar amb menys calma i cansament. Els edificis encara més imponents que Potosí No en va, va ser capital del país, i de fet encara és capital del poder judicial. El problema és que és jusst dimarts dia de Challa. La Challa és una tradició pagana de donar gràcies a la Pachamama (la mare terra) per els fruits que ha donat i donarà. Es tracta de cremar carbó i objectes i amulets com billets de mentida, fetus de llama dissecats, boletes de colors, etc... tot regat amb alcohol i menjar. La gent fa la Challa als cotxes (cremant aixó sota el cotxe, als negocis (tot queda ple de fum) o a les cases. A més, aquest dia pràcticament tot està tancat. Així que ens quedem sense poder veure algunes de les esglésies que voliemveure. Visitem també el cementiri, un dels més bonics i cuidats que hem vist fins ara. Fa goig passejar o venir a prendre la fresca. A l'arribar al hostel, però, ens trobem que també estaven fent la Challa i tot i haver ja dinat pel carrer, ens conviden a menjar i beure. Tot plegat acaba al cap d'una estona amb una impressionant guerra d'aigua al peti del hostel entre clients, amics i personal del hostel.

 

El piquemacho és un plat complet amb patates fregides, salsitxa vienesa, ceba, tomata, pastanaga, i carn. Tot una mica guisat i deixat reposar. És un plat contundent, on si hi afegim pa (que aquí no te’n posen) quasi tens el dia resolt.
Coca, caramels de coca o mate de coca: molt usada a la zona, permet augmentar el cabal sanguini i el transport d'oxigen a les cèl•lules. De fet, qualsevol activitat física, com pujar un parell de pisos pels esglaons et fa sentir fatigat. La fulla de coca es posa a la boca per una mitja hora i has d'anar empassant el suc que deixa. EL caramel l'has de deixar desfer, i el mate de coca (infusió) l'has de prendre com qualsevol altra infusió.
També és típic el filet de llama i el charque de llama. EL primer és un filet de llama fet al caliu o brasa. El gust és bastant fort, podríem dir que llameja, i la carn és filosa, però és bo. Se sol acompanyar amb quinoa (un cereal que es cultiva a la zona) i patates natives (també típiques d'aquí) i verdureta.
El charque és la carn del llama seca (deixada assecar per conservar) cuinada a la paella i acompanyada també amb quinoa i patates. EL gust, és també contundent, però molt bona.

De bon matí ens recullen i anem cap a la frontera de Bolívia a uns 4000 metres sobre el nivell del mar. Fem la paperassa, atrassem una hora el rellotge i pugem en un Toyota Land Cruiser (cotxe oficial dels tours) amb en Saül, el xofer i quatre turistes més com nosaltres: L'Hernan i la Maria José, i en J.B i la Marta. Tots junts comencem el tour cap a un munt de meravelles naturals com la Laguna Verde (que ja no és tan verde), el desert de Salvador Dalí (les formacions rocoses semblen algun quadre de Dalí), les piscines termals (on ens banyem), o els guèisers Sol, tocant els 5000 metres d'alçada.
Arribem a l'hostal on ens espera sopar i dormir. Ha plogut de manera intermitent des de les 12 del migdia. Hem trobat pedra i ara la pluja impedeix la visita a la Laguna Roja
Passem la tarda a l’hostal a 4300 m on anem a dormir aviat per matinar el dia següent i anar a la Laguna Roja.
A les 7 del matí del segon dia ja estem en marxa. La Laguna Roja és espectacular. No fa vent i no aixeca els minerals i plàncton vermell, fins arribar a un color intens, que adquireix normalment, però te un to vermell molt bonic. Està ple de flamencs i les muntanyes que l'envolten estan nevades de la neu caiguda durant la nit.
Continuem pel desert de Siloli i l'arbre de pedra. Continuem cap a un parell de llacunes mes i dinem al Valle de piedras. Arribem a Uyuni cap a les 4 de la tarda, prèvia parada al cementiri de locomotores, que no es res mes que fer un plan renove de trens i deixar-los tirats al desert... una mica lamentable
Sopem aviat (aquí es dina entre 12 i 1 i es sopa entre 7 i 8) i tallem just amb una tempesta elèctrica i una pluja intensa.
El tercer dia a les 5 ja estem en marxa. La idea és veure sortir el Sol al mig del Salar de Uyuni. Arribem a l'Hotel de sal, al mig d'una planúria blanca de sal que s'estén a banda i banda fins a l'horitzó. La superfície d'uns 12000 km quadrats esta semi coberta per aigua en alguns trams, per la qual cosa no vàrem poder fer el tour habitual que travessa una petita porció del salar, però és igualment impressionant.

Finalment el Sol surt i no el veiem doncs apareixen núvols. Estem en plena temporada de pluges al país i les tempestes apareixen i desapareixen del no res. A més el fet d'estar a més de 3700 metres d'altura fa que a l'ombra faci fresca i al Sol calor. De manera que no saps mai què t'has de posar... A més qualsevol esforç implica més cansament del que estem habituats. Portem 3 dies mastegant coa, menjant caramels de coca o fent infusions de coca i sembla que la caparrassa del primer dia ha marxat. Per altra banda, amb la sequedat de la zona, no sues gens ni mica
Acabem la visita al Salar amb un munt de fotografies i la roba tacada de sal, però molt impressionats.
A la tarda ens acomiadem dels companys que tornen cap a Chile i ens quedem a Uyuni a veure els carnavals, doncs volíem anar a Oruro, però és el top del top dels carnavals i no hi ha lloc per dormir i els preus són desorbitats

El viatge se Valparaíso a San Pedro de Atacama és llarg. Al final 27 hores (amb alguna escala intermitja). Ens ha sabut greu deixar la ciutat de Valparaíso, que bé val una tornada... però en fi, estem ja rumb al nord. San Pedro és pols, Sol, calor i humitat 0%: o sigui un desert. Un parell de dies ens permeten preparar el pas a Bolívia i acomiadar-nos d’aquesta América del Sud pseudo-europeïtzada que són Argentina i Chile. No deixem de banda els espectacles de la zona i per primera vegada contractem un tour turístic A les 4 del matí ens llevem i ens passen a buscar per anar a veure guèisers a 4300 metres d'altitud. Al final molt espectaculars, però jo, com la de "Oh Europa", me'ls imaginava més grans.

A la tarda fem una altra sortida amb una guia molt competent, que ens permet veure el Valle de la Luna, el Valle de la muerte i alguna altra zona, que ens permet descobrir part de a història de la zona. Per exemple, va ser el capellà belga Le Paige (desterrat a Chile) el que va començar a fer excavacions aerològiques i a desenterrar mòmies, cosa que avui dia encara caus controvèrsies. Ell mateix va donar nom al Valle de la Luna i al Valle de Marte, i com que la gent no l'entenia, va esdevenir el Valle de la Muerte per assimilació. El clima aquí és extrem. Avui al matí a 4300 metres anàvem abrigats amb jaquetes i gorros, fins que ha sortit el Sol. Després et vas traient capes com una ceba fins a quedar amb xorts i sandàlies. Quan es pon el Sol has d'abrigar-te altre cop. Finalment ens parem a veure la posta de Sol en un penya-segat on poc a poc s’acumulen altres tours. Per un moment tenim la sensació de pertànyer a una secta messiànica que un cop colgat el Sol ens tirarem tots pel penya-segat. En i... un racó de món digne de veure i on val la pena passar tres o quatre dies.... ara a ens espera quelcom més aventurer o agresta... veurem!

Vàrem arribar fa 3 dies a aquesta ciutat i amb nomes aquest temps ja es fa estimar. Geogràficament és una ciutat que ha crescut al voltant d'un port, amb molt poc espai planer i que s'ha enfilat cap a les muntanyes. Això ha provocat que el poc espai planer l'ocupin uns quants carrers llargs i rectes, però que a la que surts d'aquesta zona ordenada, t'enfiles cap a un dels "cerros" inevitablement. Les cases, de fusta i xapa, estan pintades de mots colors. De manera que a l'horitzó veus les muntanyes colgades de casetes de colors, com si fossin les faveles de Rio, però un xic més organitzat (de fet no he estat mai a Rio, per tant és una mica gratuït afirmar això). La ciutat compta amb taxis, busos, taxis col•lectius, troleibús i ascensors (alguns d'ells no funcionen) a diferents preus i recorreguts. A més, sempre pots anar a peu per guanyar-te el dinar o el sopar.

La ciutat respira bohèmia, cultura i activitat. Al mateix hostel on estem munten i recomanen activitats, es veuen titelles al carrer, cases de cultura autogestionades, biblioteques populars, i un munt de cartells de concerts i activitats, a part d’infinitat de bars i locals on prendre una copa o un Terremoto

 Quant a la gastronomia, el plat típic és la Chorrillana. No és res més que un immens llit de patates fregides on hi descansa una barreja d'ou remenat, frankfurt, carn picada o trossejada, tot mot oliós i "sa". A més la ciutat compta amb nombrosos passatges i escales per on et pots perdre, així com moltíssims murals o grafitis que et fan aturar més d'un cop per admirar-los.

Avui, però, agafem el bus per anar cap al nord, a San Pedro d'Atacama. Chile és un país car (en comparació amb els seus veïns) i el passarem ràpid. Per això farem unes 20 hores llargues de bus, a punt de posar els peus a Bolívia, on entrarem probablement, la setmana vinent