Puerto Madryn d'entrada és només mar. A la que gires l'esquena, un desert ventós de pols i cendra s'estén  l'horitzó. Des dels teulats en construcció la ciutat et transporta al próxim orient i semba talment que en un barri de Damasc o Palestina.
El vent, dia si i dia també fa acte de presència. El clima canviant fa que hagis de portar sempre un jersei, doncs passes de la calor a la fred en minuts.
La gent, però t'atrapa. Així, esperant en Josep (que finalment ha arribat) hem estat 10 dies on hem fet de tot: fusters, mecànics, dissenyadors web, cuiners, comercials, antenistes, tècnics de petits electrodomèstics, lampistes, informàtics de sistemes, informàtics de gestió, turistes, fogoner, tertulians,.... i un llarg etcetera d'activitats que han omplert aquests dies.

També hem aprofitat per veure balenes, algun pinguí despistat i alguna foca una mica tafanera.La família den Gustavo i la Karina ens han esnsenyat un Madryn que no es veu a les gues turístiques. Hem conegut molta gent i hem aprofitat per fer negoci... o sigui que han sigut 10 dies intensos.
Avui marxem, com a tots els llocs on ens han acollit, amb el cor petit. Ens recollirà el nostre amic Pablo Mastogiovnni, en el seu viatge Buenos Aires - Rio Gallegos, estalviant-nos una estona d'espera d'autoestop.
Així doncs un bon record d'aquesta ciutat, camí d'Ushuaia, on val la pena fe-hi una parada.

Gràcies a tothom que ens està seguint i ens recolza. És complicat poder contestar a tothom, així que fem aquest post per agraïr publicament a tots els que seguiu les nostres a ventures!!!

Sortim aviat de casa i Norberto i família ens acompanyen fins a la YPF de la ruta 3. Són les 7 del matí, plou i fa vent fred. Ens posem a preguntar a conductors, però no hi ha sort. Al cap d'una estona posem el peu a la ruta i fem autoestop. La cosa no pinta molt bé. Finalment, cap a les 10, un camioner ens pregunt on anem. Li diem que a Puerto Madryn i ens diu que ell va més al sud, però que ens pot portar... i doncs cap a dalt del camió. Són 700 km, com de Girona a Madrid, en un sol dia i en autoestop.
El viatge és monòton en quant a paisatge, rectes de més de 50 quilòmetres, amb un paisatge estepari. L'únic que passa entre un quilòmetre i un altre és l'indicador numèric...
Ens parem varies vegades, doncs el camioner circula amb un company, amb qui anem parlant per radio. Parem a estirar les cames, preparem mates dalt del camió (amb el fogonet de càmpng) i finalment parem a sopar una Mega Miilanesa a les 11 de la nit. Ens passem el que queda de recorregut, explicant xistes de "gallegos" per l'emissora amb el company. Finalment posem peu a terra a Puerto Madryn a les 2 de la nit. Un hostel i a dormir!

Després del viage en tren de "primera" ens esperava una família molt acollidaora que ha fet que ens sentíssim com a casa. Tot i les recomanacions d'alguns surfers de què no posessim els peus en aquesta ciutat perquè no hi havia res, hem descobert que totes les ciutats tenen el seu encant, encara que no siguin una atracció turística de primer ordre. Despres de l'arribada i el dinar, en Norberto ens va acompanyar a fer una visita al club nàutic (on tenen totes les barques fora de l'aigua i les pugen i baixen segons necessiten) i a les fábrique petroquímiques, fertilitzants i refineries. Ens parem en una central tèrmica del segle passat construïda pels anglesos que sembla talment un castell. També visitem el museu del port al barri de Ingeniero Withe i el museu del ferrocarril. El diumenge: tranquil a casa descansant i refent les maletes. Al migdia dinar especial: Arrollado de res y cerdo a la norberto con papas rústicas y vino de Mendoza, amb tota la família (Kimey, Aimarà, Ayelen, Lili, Norberto), nosaltres i en Glatis, un surfer letó.



Res mes a dir. Migdiada i després anem a fer un volt pel centre a veure parades d'artesans. Al vespre sopar i tertúlia que dura llarga estona entre café i copa de rom cubà portat directament de l'Havana
Avui, quatre compres al centre de la ciutat (a 3km i mig) i a la tarda visita a la fàbrica de pasta Nutregal on en Norberto és un dels encarregats. Així he descobrim tot el procés de fabricació de la pasta seca, des del molrat del blat fins a l'envasat i la distribució!
Demà al matí marxem d'hora i en sabrà greu acomiadar-nos, doncs tota la família ens ha fet sentir com a casa... sort que no varem fer cas als pessimistes i varem venir a Bahía Blanca!
Aquí, a part de llargs sobretaules, hem compartit experiències amb la família i ens han donat consells de viatgers que han passat per aquí i que ens ajudaran molt, esperem, per continuar el viatge.

Ingredients:

• Salsitxes
• Bistecs
• Cansalada
• Porros
• Pebrot vermell
• Formatge
• Vi i pa

La preparaió és bastant senzilla. Agafem salsitxes i les coem. Preparem una base d'uns 25x50cm de cansalada fresca fina. A sobre la cansalada hi posem una capa de bistecs que ocupin uns 25x25cm. Sobre els bistecs uns porros esfiagarssats i una mica cuits i el pebrot tallat pel llarg. Finalment les salsitxes cuites que actuaran com a eix per enrrotllar. Entre algunes de les capes hi podem formatge.
Ho emboliquem i ho lliguem. S'ha de coure a la graella una horeta a foc lent. Les salsitxes i el porro ha de ser una mica cuits per evitar que quedin sesne coure, al ser al cetre del rotlle.
Es serveix amb una bona copa de vi i una mica de pa.

 

Parats enmig del no res en un tren de fa dos segles amb bombetes que pampalluguen. La música "xoni palmer" fa estona que no se sent. Ara, tot el vagó està pendent d'un transistor que radia el matx Arentina-Uruguay.
De cop marquen un gol i tothom es posa a cridar i a aplaudir davant l'encert del jugador. Cinc minuts després, la gent es desfà en aplaudiments i elogis, xiulets i xiscles molt més sentits quan el tren es posa  en marxa de nou.
Aquesta impostada "Industria Argentina" que omple d'etiquetes tots els productes faricats o pseudo-ensamblats aquí no aixeca cap. Què en farem de dir que els monitors LG o els mòvils Samsung són fabricats a Tierra de Fuego, si tenim trens que no són capaços d'arrencar amb dignitat, de circular amb els llums del vagó encesos perquè s'han fos pel camí, amb els números dels seients escrits amb rotulador a la paret, amb finestres que no tanquen, o amb les cortines para-sol de llauna, com si d'un vagó blindat, o molt pitjor, de transport de bestiar es tractés.
Senyora presidenta, si us plau, posi més trens i en condicions pels ciutadans que se'ls mereixen, i que no poden ni podran mai anar a Miami amb els nous vols que tant anuncia a bombo i plateret.

Segona estada a Buenos Aires. En una altra part de la ciutat i acompanyats de la Mariana (en Guillermo treballa) anem a fer una volta per la ciutat. Acabem de fer la visita al Museu del Bicentenari. Després anem a Puerto Madero a fer un catxé (que no acabem trobant) i una visita ràpida a Recoleta.
Finalment, una mica cansats, després de caminar més de 7km tornem a casa en autobus i preparem un sopar amb pa amb tomata i patates braves, gentilesa nostra.



Acabem de ferla petar fins tard i anem a dormir que demà ja toca fer la maleta.
Un dia amb la Mariana ens permet descobrir noves paraules com "el coso". Podriem dir que és el masculí de "cosa" i el fan servir per moltes coses. És més ràpid dir "el coso" que no pensar en la araula que no et ve al cap. En resum una estada molt profitosa.

Aquests dos ultims dies no han sigut massa interessant quant a turisme. Entre refer les motxilles i tems logístics ens hem quedat a Salta. Voiem veure el museu de la Muntanya, però entre que dilluns era festa i dimarts tancat, ens hem quedat sense veure'l.
Quant a la idea de viatge, voiem anar a Córdoba i després a Buens Aires, però ens fallen els descomptes d'autocar.

La segona opció era anar a Tucuman i agafar un tren. També falla, doncs no queden places.
La tercera, agafar un viatge directe a Buenos Aires. Trobem un tour de compres que per la meitat d'una línia regular ens porten directament. 23 hores d'autocar i 1500 km.
Al final arribem a Buenos Aires i ens allotgen en Guillermo i la Marianna, dos amics que els varem conèixer el primer dia que feiem autoestop.
I doncs, atre cop a la capital!!

Sortim del càmpingi anem direcció a Salta. Travessem la ciutat i cap al sud oset a buscar la Quebrada del Obispo. Aqui e paisatge és diferent d'ahir, més verd i més escarpat. Agafem una carretera direcció a Cahi (la quebrada del Obispo) i comencem a trobar trossos sense asfaltar. Travessem un pont metàlic amb fustes al terra i anem pujant poc a poc. La carretera comença a fer giragonses i en menys de mitja hora pugem fins a 3400 metres. És una carretera per on passa totom qui va o vé de Cachi a Salta (camions, autocars,...). Sembla el coll de St Gottard, però en format pista forestal.
Un cop a dalt, comença un altiplà, amb unes rectes llarguíssimes. Atravessem el Parc natural de los Cardones (uns cactus enormes!). Estem envoltats de muntanyes de més de 5000 metres i anem baixant poc a poc fins a Cahi. Allà dinem i arrenquem direcció Cafayate. 190 km de carretera de terra al més pur estil Paris-Dakar. Anem amb compte amb el cotxe, però venen ganes de fer-lo derrapar.



A les 7 de la tarda parem a Angastaco, doncs un cartell indica que es pot acampar. Despres de buscar i parlar amb Don Martin, acampem i ens posem a dormir a les 9 del vespre. El poble, enmig d'un paisatge impressionant, recorda al planeta Tatooine de la Guerra de les Galàxies.
Al matí sortim per fer els quilòmetres que queden fins a Cafayate. Passem per la Quebrada de las Flechas. EL paisatge és molt canviant, però molt espetacular. Pel camí parem al veure un home estirat a la carretera. Miro si està viu i és un borratxo en mig del no res!. Li pregunto si vol que el porti i em diu que no. Finalment l'arrossego fins a una ombra, li deixo una ampolla d'aigua i marem. Al següent poble (30km) en donc "parte" a la poicia.
Al final arribem a Cafayate on visitem una Bodega i provem l'especialitat de la zona, el Torrontés. Després de la vsita, enfilem de nou direcció a Salta per la Quebrada de las Conchas, on destaquen l'Amfiteatro y la Garganta del Diablo. Parem a dormir a Chicoana en un càmping municipal, on aprofitem per rentar una mica el cotxe de la pols que tenia, doncs l'hem de tornar net!

Sortim de Salta en un Volkswagen GOL llogat. Anem per la antiga Ruta 9 cap a Jujuy, per seguir el curs del Rio Grande de Jjuy, fins a Humahuaca, camí de la frontera amb Bolívia.
La primera cerretera és sinuosa i estreta, però no té cap complicació. Això que ens havien advertit que era molt perillosa. Si pugen a Fanlo per el Cañon de Añisclo es caguen a les calces, doncs estan acostumats a carreteres rectes i amples.



Passem Sant Salvador de Jujuy y anem seguint carretera munt pel cantó del llit del riu que té uns 200 metres d'ample, en alguns punts més i tot. Fa por pensar com deu ser quan va ple.
Al migdia en parem a Pumamarca a dinar i a veure el Cerro de los 7 colores. Les cases es confonen amb el paisatge, fetes d'adobe. Tornem a la carretera principal i pugem fins a Humahuaca, a uns 3000 metres d'alçada. Allà visitem el poble i girem cua cap als afores de Jujuy a dormir en un càmping.
Com a curiositat, a mig camí hem atravesat el Tròpic de Capricorn

Em desperta la frenada del bus entrant a la terminal. Miro entre les cortines i veig muntanyes!!! No veiem muntanyes des que varem marxar i per fi podrè tenir algun punt de referència i saber per on vaig!!!
La ciutat, a primer cop d'ull, té un estil molt més europeu que les que hem vist fins ara (edificis, cotxes...)
Anem fins a un hostel, doncs els surfers ens han donat planton i allà organitzem el dia. Ronda de correus, investigació de la zona, planning del cap de setmana... finament decidim anar a mirar de llogar un cotxe per fer la zona de Cafayate i Jujuy, amb paisatges espectaculars.
Dinem en un restaurant de gent del poble, lluny del centre on mengen gnochis amb carn i Locro (Pere et poso l'enllaç per fer-te enveja)

Després de recòrrer la ciutat i caminar fins a 12 km  matí i tarda, sopem i anem a dormir cansats, a l'espera de l'excursió dels propers dies.

Finalment sembla que podrem publicar entrades enraderides, doncs tenim una connexió acceptable. També dir-vos que a la columna de la dreta hi ha la última hora, on a traves de gadgets socials com Youtube,  Flickr, Twitter, Foursquare o Tumblr, anem publicant petites notes del que fem quan trobem una wifi lliure. També tenim un mapa de la ruta. Deixem per llocs més tranquils i amb millor connexió, penjar fotografies o videos a les seccions FOTOS i VIDEOS.

Al matí ens acomiadem i anem fins a una estació de servei per trobar un camió. Pel camí passem pel camp de futbol i ens enterem que aquell vespre juga Argentina vs Brasil! Si ho haguessim sabut, compravem entrades!! (finalment ens enterem que el partit no s'ha jugat per un problema de llum!).
El primer camioner que interroguem i sort! (a mitges). Volem arribar a Salta, a uns 900 km i ens ofereixen portar-nos fins a Presidencia Roque Saez Peña (si si, és un nom de poble del que no m'imagino el gentilici. a partir d'ara Saez Peña). El amioner es diu Marcelo "EL Negro" i ens explica la seva vida de cap a peus.

Pel camí hem d'auxiliar un company seu que té problemes amb una bateria i que s'ha de substituir per una que portem nosaltres. Imagineu-vos un camió i remolc carregat amb 35000 kg de roca basàltica, enganxant-ne un d'igual magnitud i estirant-lo perquè l'atre arrenqui sense bateria!!! espectacular. En Marcelo ens va guiant i explicant paisatges i llocs, barrejat amb històries personals. Finalment arribem a lloc i ens baixa, ens desitgem sort mutuaent i altre cop a la carretera.
Les decisions que prenem en aquest moment, fan que acabem a la terminal d'autobusos, esperant un bus fins a les 10 del vespre. L'argentí es curiós per defecte i pregunten sense embuts d'on ets i on vas. Al matí ens han regalat fin i tot uns cramels!. Doncs bé a Saez Peña ens interroga la Martina Jurado. Vols saber d'on som, on anem, com varem arribar, i en un moment de la conversa ens pregunta perquè en lloc d'avió que és car, no verem anar a Argentina en autobús!!! La conversa canvia, però com li expliques lo lluny que és i que hi ha un mar pel mig. Li acabo comparant la distància entre Espanya i Argentina, amb la distància entre el nord i sud d'Argentina. De fet a argentina hi ha 3 mesures:

• Cuadra (en català manzana o illa de cases) i sol tenir uns 100 metres
• Longitud d'Argentina de nord a sud (uns 4000km)
• Distància entre les principals ciutats: sempre ronda els 1000 km

Finalment arria el bus, engem una mica un cop a dalt i ens adormim mentre creuem el Gran Chaco.

Nomes posar els peus a Resistència la calor ens sorpren. Hem sortit de Poadas vestits d'hivern i aquí fa un aire calent terrible. La mala costum de construir pobles extensíssims i fer les terminals d'autobús a l'extrem més llunya, fa que agafem un bus urbà (ens estafen 5 pesos) cap al centre on ens esperen en Gustavo i l'Andres. ens recullen amb el seu cotxe per no haver de caminar el quilòmetre que resta des de la parada del bus a casa. El tracte excel·lent: ens deixen la seva habitació per nosaltres i ens tracten com si fos un hotel. Al matí l'esmorzar a punt sobre la taula!



La ciutat és jove i extensa. Té una plaça centrica molt gran i maca, però és extensa, exetensa i extensa. tot és lluny. Aquests dos dies a casa seves es fan curtíssims i coneixem la Tamar, de Nova York que està fent la tesi doctoral d'Antropologia sobre cultures i mestissatges del Chaco i l'Impenetrable. Empesos per la curiositat visitem el museo del hombre del Chaco on un conervador molt atent ens explica sobre l'evolució i història de la zona. Hi anem amb en Jannes, que avui ha vingut a dormir a casa. AL vespre unes pizzes gegants ens fan oblidar tot el que hem caminat. Tertulai amb en Gustavo, l'Andrés i en Jannes fins que la son ens pot i anem a dormir,

L'estada a posadas va ser tranquil·la d'entrada. Un volta pel poble, per la riba del riu, i finalment no varem anar a Paraguay, doncs el pont de 2km no es pot creuar caminant.
Al vespre aprofitem per mirar La pal·lícula "La Misión" per entendre millor el paper dels jesuïtes a les Reducciones. Molt Recomanable. (clica aquí per intentar baixar-la)
Al matí, cuinem el dinar i fem les maletes. Cada cop bufa més vent i arriba el nostre couch, en Pato (una abraçada) que tenia classe de 7 a 9 del matí, just quan comença a desenvolupar-se una tempesta espectacular. El vent no para de bufar, i les obertures exteriors (una galeria envidriada en un balcó) no paren de moure's.

Al fons, del Sud, venen uns núvols amenaçants, sobre una catifa vermella de pols. S'acosta a molta velocitat i hem de trabar i aguantar les finestres perquè no s'obrin. Si se n'emporta una, a aquesta altura (un 11è pis), s'endú la resta de vidriera i papers de tot l'apartament.
Finalment, al cap de 20 minuts es calma una mica el vent, i vestits com per anar a la neu marxem cap a l'estació per agafar un bus cap a Resistència. Camí de la terminal, ens enterem que a una escola se li ha endut el teulat i veiem diversos arbres caiguts al mig dels carrers.