Sortim d'Arequipa direcció Puno (altra vegada) i Bolívia per anar a Copacabana. Havíem esperat a la Paz una setmana per poder anar-hi, però hi havia bloqueigs a la carretera i va ser impossible, per això vàrem fer una incursió a Perú a veure si la cosa s'arreglava.
El viatge amb bus el fem en dos etapes, doncs la frontera tanca aviat i hem de fer nit a Puno.
Arribem a Copacabana a la tarda i anem a un hotel com els de Lloret dels anys 70, a primer línia de mar (bé, de llac) que no està malament, però podria millorar.
El dia següent aprofitem per visitar l'església de la Candelaria, molt apreciada a Bolívia i part del Perú i lloc de pelegrinatge de molts fidels per Setmana Santa (aquesta no, perquè hi havia el bloqueig). Visitem la muntanyeta del Cerro Calvario, que com indica el nom que és un viacrucis amb les seves XIV estacions. Són 200 metres d'escalons, però a 3800 metres d'altura ens porta uns 25 minutets pujar-hi. Des de dalt unes vistes impressionants de la ciutat i de gran part del llac Titicaca, al fons l'Illa del Sol.



El dia següent fem una excursió a l'Illa del Sol per veure algunes ruïnes inques, entre elles les de Chicana i l'escala del Inca, amb la font de l'eterna joventut (o això es pensaven els primers espanyols). Per si de cas vam beure una mica d'aigua.
Quan passeges per l'illa sembla que estiguis en platgetes del mediterrani, si no fos perquè l'aigua està freda i l'altura 3800 metres... hi ha moments que amb el que pica el Sol et venen ganes de tirar-te a l'aigua i fer unes braçades...
El dia següent sortim de Copacabana direcció Cusco amb un bus nocturn, per estalviar una nit d'hotel. El viatge, amb calor, nens plorant alternativament, sorolls múltiples, un canvi de bus a la terminal de Puno (amb discussió amb l'empresa de transports Titicaca per haver de pagar novament drets de terminal) i avís de possibles lladres (que vàrem detectar a dalt al bus, i que actuaven amb connivència o passivitat de la tripulació del bus de la companyia Libertador) va transcórrer sense problemes.

Després de la nostra accidentada arribada a Rurrenabaque busquem allotjament. Al cantó de la terminal trobem un residencial on una habitació per 3 surt molt econòmica. Si, som 3. Les 51 hores de bus ens han permès fer amistat amb la Tiphanie, una noia francesa de viatge per Sud-Amèrica. El proper objectiu és contractar un tour, a triar entre selva i pampa. A la selva fas un trekking i et permet conèixer diferents plantes i algun animal si tens sort. A les pampes, vas en barca pel riu (és estació de pluges i està tot inundat) i veus menys plantes i més animals. Finalment ens decidim per la pampa, un tour de 3 dies pel riu Yacumo, afluent del Beni, afluent del Mamoré, afluent de l'Amazones.
El tour comença amb 3 hores de 4x4 per fer 90 km i arribar a l'amarrador. Allà ens espera en Jazzmani, el guia i la barca a punt. Som un grup de 8, dos japoneses (Aiko i Yui), dos chilens (Felipe i Daniela), una canadenca (Rae), i nosaltres, dos catalans i una francesa. Per arribar al campament em un recorregut de 3 hores en barca per anar veient animals: micos, monos, tortugues, molts ocells,... Arribem al campament i allà hi tenen 2 caimans com a visitants habituals. Ens instal·lem i sopem. AL vespre toca anar a caçar al·ligàtors. Pensàvem que només anàvem a veure si veiem el seu reflex d'ulls vermells, però de cop el guia es fa a una bora, posa les mans a l'aigua de cop, i treu un al·ligàtor amb les mans. No era molt gran, però té mèrit, sense baixar de la barca! Tornem molt satisfets cap al campament.

El segon dia comença amb una mica de pluja i anem a banyar-nos amb dofins roses, característics d'aquesta ona. Anem cap a una banda on se suposa que no hi ha caimans ni al·ligàtors i trobem dofins i fem unes quants capbussades. Els dofins s'acosten a jugar, però no arribem a tocar-los, nomes els veiem quan surten a respirar o s'acosten a la barca. A la tarda toca anar a pescar piranyes. Anem a una raconada on n'hi ha moltes, però els hams són molt grossos o les piranyes que hi ha en aquesta època molt petites. Només el guia en pesca un parell que no arriben als 10 cm. Tornem una mica molls, perquè tot el dia ha estat fent xim-xim.
L'últim dia comencem el matí anant a buscar anacondes en una petita illa que hi ha prop del campament. Tot calçats amb catiusques i com qui busca bolets. Hi ha molts i molts mosquits que senten el temps i finalment decidim marxar, just perquè ens enganxi un ruixat impressionant que ens deixa a tots xops com ànecs. Després de dinar, tornada cap a l'amarrador, una hora a tota màquina, sota un pluja intensa. 3 hores mes de 4x4 i arribem a Rurrenabaque a les 6 de la tarda.
Decidim esperar un parell de dies per si millora el temps i asseca la carretera i finalment marxem cap a la Paz amb un trajecte de bus sense complicacions de "només" disset hores i mitja.

Decidim anar a la selva a fer un tour per veure animals i plantes. El lloc més habitual és Rurrenabaque, uns 400 quilòmetres al nord de La Paz. El camí es pot fer en avió (uns 45 minuts) o en autobús (unes 18 hores). Escollim aquesta segona opció perquè és més econòmica i ens permet estalviar-nos una nit, doncs el bus surt al migdia i arriba a les sis del matí del dia següent. La cosa comença malament, doncs havíem d'arribar una hora abans a la terminal, on ens havien assegurat els mateixos de la companyia d'autobusos que no hi havia problemes de bitllets per viatjar. Arribem i tot ple. Ens diuen que na altra companyia té places, però surt a les 15 (quedaven 5 minuts) i era a 600 metres d'allà. I apa correm-hi cap a mirar si arribàvem a temps. Finalment tenim plaça, pugem i carretera i manta en un dia assolellat. El viatge comença bé (tot i semblar sospitosos en un control d’estupefaents que hi ha al mig de la carretera) i arribem a les 7 de la tarda a Caranavi. Cal dir que la Carretera de la Muerte que vàrem fer amb bicicleta és només el tall més estret i que va ser substituït per 60 km de carretera nova.

 

La resta fins a Caranavi està en obres, però segueix sent Carretera de la Muerte, amb sentit de circulació invertit i alguns penya-segats molt alts. De fet hi ha moments que tens la sensació d'anar en avió, doncs per la finestra veus el vessant de l'altra banda de la vall, i has de treure el cap per la finestra per veure per on trepitgen les rodes de l'autocar, a uns centímetres de l’estimball. A més està tot bastant enfangat i en obres. Una altra cosa a remarcar és la poca solidaritat entre conductors, que s'adelanten com poden i si s'escau intenten no facilitar el pas de cap manera. Fets els parèntesis, sopem a Caranavi i continuem per una carretera encara pitjor de l'anterior, amb freqüents esllavissades, obres i bastant trànsit que es creua. En alguns punts hem de parar per deixar pas als que venen de cares o a la inversa. La sor és que és de nit i no es veu el fons de la vall. A vegades el bus patina i ha de recular per provar diverses vegades de pujar una pujada enfangada fins al capdamunt. Cap a la una de la nit, el bus es para. Sembla que tenim averia. La gent dorm i el conductor i l'ajudant intenten arreglar-ho. Alguns passatgers, baixen del bus i n'agafen algun dels que passa en la mateixa direcció. La cosa va per llarg i es va fent de dia. Finalment l'averia és una mala reparació per culpa de la tacañeria de l'amo de la Yungueña en una anterior reparació del compressor d'aire. Al matí aconsegueixen que vingui un mecànic que cap a l una té la reparació feta. Mentrestant la gent ha improvisat dinar.

Estàvem parats davant una casa, on al marxar la mestressa ens ha dit que podíem passar a un lavabo que tenia a fora. Doncs bé, hem aprofitat el lavabo i una cuina que tenia en un porxo, unes olles, cocos i hortalisses, que sumat a pollastres que portava el bus i fideus i cebes han fet un bon ranxo per tots plegats. Sortim havent dinat i als pocs quilòmetres hem de fer marxa enrere al poble més proper, doncs la reparació no ha anat bé. Busquen un altre mecànic de motoserres i motocicletes i aquest si, repara correctament el bus. Cap a les 8 del vespre ens posem de nou en marxa amb l'esperança d'arribar de matinada a Rurrenabaque. La cosa sembla anar bé, però a les 10 del vespre parem de nou. Aquesta vegada un accident. Una esllavissada ha tapat part de la carretera, i un camió, al circular molt a la vora del marge s'ha trabucat. El pas que queda entre el camió i l’esllavissada fa pendent i és ple de fang i amenaça qualsevol que passi de quedar-se enganxat amb les rodes del camió tombat. Una quadrilla de gent es posa a treure el fang amb les mans, un treball tan titànic com inútil. Finalment passem la nit al bus, on de passada ens piquen n centenar de vegades algun insecte desconegut (no sabem si formiga, mosquit...)

Al matí, de clar un valent amb camió i remolc (és una insensatesa anar amb camió i remolc per aquesta carretera) prova de passar i es queda enganxat. Al cap d'una estona apareix una màquina giratòria de les obres de la carretera i aconsegueix desencallar el camió, primer, i el remolc després. Comença a obrir camí i també queda enganxada a les rodes del camió tombat. El camió alliberat ha de finalment estirar i alliberar la màquina que pot acabar d'obrir un carril per la circulació. La màquina se'n va i comencen els problemes. SI fins ara tota la gent estava agrupada i dirigia la operació de rescat (imagineu 300 entesos en tots els temes cridant amunt! a la dreta! vale! més!) ara tothom vol passar a l'hora i hi ha el perill real d'encallar un grapat de camions i busos i altre vegada fer un tap. Per una banda una trentena de vehicles, i per l'altra 4. No és fàcil l'equació?. Com que som dels primers, passem i llestos, però s'ha de dir que en totes les hores ni un policia per enlloc. Això sí, als peatges, perquè aquestes carreteres es paguen hi ha policies... curiós si més no. Finalment i sense massa contratemps arribem a Rurrenabaque 51 hores després d'haver sortit de la Paz... tota una odissea

Sortim aviat perquè ens esperen per esmorzar a les 7. Un cop esmorzats ens reparteixen l'equipament i ens donen les normes de seguretat i firmem un paper on diu que nosaltres som responsables de tot... en fi, firmem i llestos. Pugem a la furgo i anem fins a 4800 metres. La boira i la humitat fa que baixem en furgo una mica, fins a 4300 metres on descarreguem les bicis i comencem la baixada per un tram s'asfalt. Nosaltres, modestos, anem a la cua per habituar-nos a la bicicleta. Al cap d'una estona, nova parada i comença la veritable Carretera de la Muerte. Fa fresca, però amb la Vane ens col·loquem capdavanters, posició que no abandonarem fins al final. La carretera és una pista forestal pedregosa als quilòmetres inicials i en algun tram no fa més de 3 metres. El perill real seria que caiguessis al lateral on tot és penyasegat, algun de més de 500 metres. Per sort o desgràcia hi ha bastanta boira i no veiem el fons. L'altre perill és que et vingui algú per davant. Per tant, s'ha d'anar tota l'estona per l'esquerra, tocant el penya segat. I per què? Doncs és la única carretera de Bolívia que inverteix el sentit de la circulació. La raó és perquè quan es creuen dos conductors, el que s'aparta cap al penyasegat, pugui veure la seva roda i no s'estimbi.

A més vas tan concentrat en la carretera que no veus massa el cingle que et queda a l'esquerra. Anem fent paradetes per anar-nos traient roba, doncs el destí final (Yolosa) está a 1200 metres, amb clima tropical. Al final, al cap de 4 hores arribem al final sense massa contratemps.

Llegeix més

Sortim del per anar al cementiri a buscar un bus cap a les ruïnes de Tiwanaku. Són les ruïnes pre-incaiques més grans de tot Amèrica. Hem de creuar la ciutat de la Paz i el Alto en hora punta direcció al llac Titicaca, Total 70 quilòmetres en dues hores. Un cop allà paguem religiosament els 80 bolivians d’entrada i visitem el museu de la ceràmica i després entrem al jaciment arqueològic. Tot plegat no està massa ben cuidat: herba alta, plafons trencats, senyals equivoques, però en fi, és prou interessant. En realitat, els arqueòlegs no tenen massa clar la configuració de la ciutat, doncs entre els espanyols, anglesos i els mateixos bolivians, les ruïnes han estat espoliades fins a tal punt que només poden fer suposicions.

En fi, sortim del recinte i anem al Museo Lítico, on se suposa que hi ha les escultures tretes dels jaciments. el museu, tot i tenir 10 anys fa pena. Cauen els sostres i entra l’aigua quan plou. Comencem a passejar i totes les sales estan tancades. Finalment només veiem una sala oberta on hi ha un mega monòlit. O sigui tot un museu per una sola peça. Una mica indignat, quan surto vaig a presentar una queixa. Em donen tranquil•lament el llibre de reclamacions on totes les que llegeixo tenen a veure amb l’estat del museu i jaciment i l’elevat cost de l’entrada (els bolivians paguen 10 pesos i els estrangers 80!). Total, que els és igual que la gent es queixi. Tornem cap a la Paz amb bus i aprofitem per anar a dinar-berenar i cap al hostel a descansar i preparar-nos pel descens de la Carretera de la Muerte de demà.