Arribem a la zona de Salento i quedem fascinats pels paisatges. Tot és verd, camps boscos i el cel variable. És el cor de la zona del Quindio, productora de cafè i també zona ramadera. El relleu està conformats per muntanyetes, turons, rius, algun planer i pujades i baixades.  A més, entre la vegetació sobresurt alguna palmera de cera, arbre nacional de Colombia. Els grangers, van amb barret, poncho, matxet, fuet i catiusques... El cotxe típic el Jeep Willy, usat de taxi i a nivell particular.



Un cop arribats a Salento va costar trobar lloc per dormir, però en Lluís de l'Hotel Segorbe, un castellonenc afincat a Salento ens va adreçar a la Casa de Lili (des d'aquí moltes gràcies Lluís). Allà ens varen atendre com a casa. Vàrem aprofitar els dies a Salento per anar a veure una finca cafetera i veure tot el procés de cultiu, recol·lecció i producció de cafè. També vàrem visitar el Parc Nacional de Cocora. Un paisatge esplèndid i ple de palmeres de cera. Aquestes palmeres tenen un tronc llarg i prim que pot arribar as 60 metres. Al seu costat costa de creure que no caiguin amb una ventada i cost enquadrar-les a la càmera. Fem una caminada de 5quatre horetes per dins el parc acompanyats per núvols que en alguns moments ens tapen la vista, però ajuden a combatre un Sol quasi vertical sobre el cat.



Anem també a prendre un cafè al local de Jesús Martin, on hem pres un dels millors expressos de la nostra vida i per descomptat del viatge.
Finalment amb ganes per conèixer la zona de Bucaramanga, però amb pena per deixar la Lili i família, sortim al vespre cap Armenia per agafar un bus nocturn a Bucaramanga

Arribem a Cali directe des de Quito. Ha sigut un viatge llarg i amb algunes parades. Hem creuat la frontera a peu i no hem tingut massa problemes, tot i que hem estat més de dues hores perquè tothom completés els tràmits. Un passatger no ha tingut tanta sort i l'han fet baixar i tornar enrere cap a Ecuador.
El paisatge durant el camí és molt maco. Entre arbres i muntanyes, especialment als ponts, veus militars parapetats i vigilants per garantir la seguretat de la carretera, o això diuen. Després de 20 hores arribem a Cali.
Anem cap a un hostel que ens han recomanat on a més d'allotjar-te t’ensenyen a ballar salsa. Aquest és un dels nostres propòsits: aprendre algun pas per poder ballar una mica. La ciutat no té massa atractius turístics i en un parell de dies els hem vist. Destaquem el museu de l'or i l'Ermita (una església bastant interessant al costat del riu. Cali, quasi n té places i no convida a fer llargues passejades. Aprofitem per descansar i rentar la roba. A Colombia tenen una especial obsessió per la neteja personal i de la roba fins a extrems que us en faríeu creus. Tot això ens ho explica en Roman i la seva xicota, (un francès que porta l'administració del hostel) un vespre que anem a fer un toc. Contrasta amb la gran quantitat d'indigents que circulen o malviuen pel carrer.



Aprofitem per aprendre uns passets de ball amb la professora que ve 3 cops per setmana al hostel, així sembla que ja fa menys vergonya entrar a ballar a una pista. La gent d'aquí porta el ritme al cos i als vespres, especialment dijous, divendres i dissabte, la gent aprofita per anar a ballar i prendre algo. També destaquem la "personalitat" de les colombianes. Moltes d'elles han passat o passaran pel quiròfan de la cirurgia estètica. És famós un centre comercial que l'anomenen "Silicon Valley". No totes les colombianes són com l'actriu de Modern Family, però en aquest entre comercial es dispara el nombre de noies que entren en aquests cànons de bellesa.
I res, abandonem Cali rumb a la zona cafetera, per veure com cultiven i elaboren el cafè

Sortim de Quito novament amb recança com si marxéssim de casa.  Ens acomiadem d’en Paúl i la Isabel i fem via cap a la terminal sud de Quitumbes. Una hora de transport públic i just surt un bus cap a Pedernales, on anem nosaltres. 6 hores de bus direcció el mar enmig de selva i cada cop més humitat. El temps no acompanya i està tot ennuvolat i cauen algunes gotes. De fet és el temps que ha de fer en aquestes dates. Arribem a Pedernales i el poble sembla una mica decadent. Hi ajuda la gran humitat que hi ha que destrossa i embrut els edificis i els núvols grisos. A més és temporada baixa i no circulen turistes, ni nacionals ni estrangers. Fem una volta per la platja i decidim que anirem més cap al nord, a veure si tenim sort i trobem una mica de Sol. El dia següent maletes en mà i un parell de transbordaments de bus per arribar a sis quilòmetres de Mompiche. Pel camí hem conegut en Figu i en Zach. En Figu és un surfista de Mompiche i ell ens dona alguns consells i para una camioneta perquè pugem tots els que esperàvem per entrar al poble. En Zach és un noi de Colorado, (USA) que fa un viatge similar al nostre, en temps i recorregut.
Arribem a Mompiche, un poble al mig de la selva i al cantó del mar. Quatre cases, algun restaurant i pescadors. Ens acomiadem d'en Figu i busquem un hostal. Per ser 3, aconseguim a l'Hotel Pikero, una habitació per cinc dòlars per cap, amb dret a cuina. A la tarda passegem pel poble amb un cel encapotat que deixa caure alguna gota. Definitivament no és el nostre dia.
Els dos dies següents els passem visitant platges, entre elles la Playa Negra, amb una sorra negra i compacta com no havíem vist mai. Sempre pendents de la marea, que no ens atrapi entre els penya-segats i la platja. En algun moment una ullada de sol ens permetia veure un color més clar de l'aigua, però això si, la temperatura de l'aigua era excel·lent. Aprofitem per comprar peix i cuinar un bonito guisat per sopar.



El tercer dia decidim anar a l'Illa de Portete. És una illa a 4 quilòmetres al sud de Mompiche, separada de la terra per una canal d'uns cinquanta metres d’amplada que s'ha de travessar amb canoa. La idea és anar a acampar allà i recollir cocos per veure aigua de coco amb rom i menjar peix. El lloc és espectacular, llàstima del complex hoteler Dechameron que espatlla una mica la vista, però la platja blanca i les palmeres et fan pensar que estàs al Caribe.
Passem el matí a la platja i després de dinar anem a trobar “Donde Tito”, una parcel·la regentada per un personatge anomenat Tito, és clar. Ens han dit que ell deixa acampar i té dutxes i lavabos. Acampem allà, davant la platja i busquem llenya i cocos pel vespre. Els intents de pescar amb ham i cullereta de salmó no funcionen i finalment cuinarem els peixos que hem comprat al matí. Al vespre encenem el foc i amb un forn manual (una caixa metàl·lica amb forats per posar sobre el foc) que té en Tito fem unes patates escalivades a la brasa i llavors, els peixos i uns maduros (plàtans) també a la brasa.  Ens passem el vespre parlant, de fet el que té mil històries per explicar i no calla mai és en Tito. Finalment anem a dormir tard amb la remor de les onades al costat.



Al matí següent anem recollint sense presses i en Tito ens prepara un esmorzar. Passem el matí llegint, en Zach fent malabarismes i descansant. Finalment a la tarda tornem a Mompiche, doncs el diumenge al matí sortim a les sis per arribar a Quito aviat per comprar uns bitllets directes a Cali. Hem descartat la idea de creuar a Colombia en vaixell o per la part de la costa nord d'Equador pels perills que comporta i que tothom ens avisa: narcotràfic i guerrilles.

El camí de Tena a Quito és espectacular. De 500 metres puges a 4000, per baixar després a 2800. L’interessant però és la gran quantitat de vegetació i cascades que hi ha.  En algun tram, salvant les distàncies, es podria comparar amb la ruta austral xilena. Quito és una ciutat molt gran, i gràcies a les indicacions del noi del hostel de Tena, baixem abans d’hora per arribar a la part nord, estalviant-nos dues hores de trajecte (una fins la terminal sud i creuar amb taxi la ciutat en hora punta). A la terminal Rio Coca ens espera en Paúl, que s’estrena en el couchsurfing. Ens acompanya a casa seva i sortim a sopar alguna cosa. Anem a dormir cansats després d’una estona de conversa sobre Quito i l’Equador.
Al dia següent anem a fer una visita a la ciutat. Caminem des del Centre-Nord, on estem, fins a la ciutat colonial. Pel camí parem al Jardí Botànic amb un Orquidiarium espectacular. La ciutat està bastant ben organitzada (la part central) i és difícil perdre’s.  Visitem parcs, centres culturals i alguna església. També entrem al Palau presidencial on ens ensenyen les dependències del govern, la sala de banquets i ens obsequien amb una fotografia i una moneda commemorativa.



Acabem sopant en un centre comercial on hi ha una pantalla gegant i veiem un partit de l’eliminatòria del Mundial 2014 entre Perú i Equador (1-0).
El dia següent decidim anar al  mercat d’Otavalo. Després de tres hores de transports públics arribem al poble. El centre està ocupat per un gran mercat on hi ha moltíssima artesania, però també pantalons, fruita o estris de ferreteria. Passem el matí-migdia allà i tornem a la tarda, cansats i amb ganes de menjar quelcom i reposar. A casa hi ha en Paúl amb la seva filla Isabel. Demanem una pizza i allarguem la tertúlia parlant de temes de rabiosa actualitat política a l’Equador que ens fan canviar o aprofundir en la nostra visió del govern del país.
Nou dia que comencem amb calma posant ordre tecnològic (blocs, fotos, videotrucades…). Sortim a dinar i provem un Super 8 (cranc+marisc+gambes a l’estil ceviche) i uns  Camarones encocados (no de coca, sinó de coco).



Després anem tots junts a la Capilla del hombre, un interesant museu de l’artista Guayasamin. La sala d’exposició és molt gran i les obres i textos no et deixen indiferent. Des de l’exterior, avui es veu el volcà Cotopaxí, normalment cobert de núvols. Llavors  decidim anar a buscar un dels únics tresors (catxés) que hi ha a la ciutat de Quito. Això ens fa anar just sobre la falla que separa Quito de les rodalies, una zona amb una vista esplèndida. EL trobem i finalment anem a fer un cafè i cap a casa que ja es fosc. Mengem alguna cosa pel camí i a preparar les maletes que demà marxem cap a la platja

Arribem a Tena i es nota la calor de la selva, però no tan exagerada com a l'orient bolivià. Probablement a Bolívia vàrem visitar la selva en ple estiu. El poble de Tena està sobre, envoltat i al cantó de rius i boscs frondosos. Trobem un hostel i decidim fer una volta pel poble. Tots els tours i visites a la Selva són molt cars. El parc del Yasuní és famós per la intenció de no explotar-lo del govern de l'Equador, si a canvi rep un fons de 3000 milions de dòlars. Molt bona intenció de cara a la galeria, però difícil de complir sobre el paper (d'això ens n'hem assabentat a posteriori) La zona selvàtica del Yasuní, a parts d'algun camp petrolers, hi ha luxosos lodges al mig de la selva, prohibitius per la nostra butxaca. Cal destacar, també,  que a la zona hi ha moltes opcions de fer turisme comunitari i viure en comunitats indígenes. Això si, el preu també se'ns n'anava de les mans.



Així decidim el dia següent anar a visitar el parc amazònic que hi ha a la mateixa ciutat per fer-nos una idea dels animals i plantes de la zona. Fem el recorregut, ple de formigues, plantes i algun que altre animal (cocodril, tortuga, el cuchucho andasolo o el porc espí... ). Perquè us en feu una idea, les alegries, aquí neixen soles al mig del bosc! El dia següent fem una excursió al poble/port amazònic de Mishaualí. L’interès del poble, és que d'allà parteixen les excursions i els transports a les zones on no arriben les carreteres i és un port important de la zona. L'altre atractiu turístic són els mons que deambulen pel poble i dels que has de tenir cura si no vols que se t'emportin el dinar, berenar, roba, ulleres.... Nosaltres, temptant la sort vàrem anar amb una bossa de patates que va acabar a les seves mans (la Vane i els monos II). I finament marxem de la zona, direcció a Quito, amb ganes de tornar-hi una altra vegada i poder fer una ruta per la selva... en fi no es pot fer tot.

Arribem a Baños via Ambato, després que un policia, amablement pari un Bus perquè puguem pujar. Com una llauna de sardines, després de 40 minuts arribem a la ciutat. Anem directes cap al hostel La Casa del Molino de Blanco on ens atenen molt amablement. El hostel és com estar a casa (de fet és una casa). EL dia següent aprofitem per llogar una bicicleta i anar a fer una ruta per veure cascades. El paisatge, verd, està ple de rierols i aigua que baixa i anem trobant cascades com el Manto de la Novia (recurs fàcil) o finalment el Pailón del Diablo. Allà paguem una mòdica entrada per veure la cascada just des de sota (hi ha un vídeo) i des de la llunyania, sobre un pont penjat. De tornada dinem en un restaurant de la zona on mengem Tilàpia (un peix típic) i llavors busquem un camió que ens torni cap a Baños, doncs fa molta pujada.



Finalment els dies de relax s'acaben, tot i que tenim temps de veure les 3 pel·lícules del Senyor dels anells i el Hobbit (que no val res). EL dia següent agafem un bus cap a Tena amb la intenció de tornar a visitar la selva, aquesta vegada al parc del Yasuní

Arribem a la ciutat de Cuenca de los Andes (a partir d'ara Cuenca) just després d'haver plogut. La temperatura és fresqueta, però contrasta amb la calor i xafogor de Guayaquil i ja està bé.... Anem cap al hostel Yakumama, al centre a descansar. El dia següent anem a veure el centre històric i  les magnífiques parades de dulces típiques d'aquí per aquestes dates.



De fet, per Corpus , a part dels actes pròpiament religiosos, cada vespre cremen un castell de fusta i paper com si fos una falla, per celebrar l'esdeveniment. Cada vespres durant 7 dies una associació o agrupació del poble és l'encarregada del castell i la pirotècnia de la nit. Tot es molt artesanal, tan petards, com coets són fets pels artesans del poble, enguany amb força polèmica, perquè els obliguen a tenir assegurances de responsabilitat civil i altres. No fa gaire gràcia veure un coet que peta a mig pujar, o com les guspires dels coets de colors arriben fins al terra.... sort que no hi ha matolls i tot és humit, sinó la ciutat estaria cremada. A més, la torre a cremar no té cap tipus de cordó i l’engeguen sens e pràcticament avisar... què hi farem... no passa res... Equador és un carnaval!
El dia següent anem a visitar el Museu Etnogràfic, molt interessant, amb caps reduïts dels Shava (coneguts com a Jíbaros), i un museu-botiga de barrets panamenys. De fet els barrets panamenys són típics de l'Equador i no del Panamà. Varen agafar el nom dels treballadors i estibadors del Canal de Panamà que els usaven per protegir-se del Sol i de la pluja... realment barrets molt macos i a un preu raonable....
Com a conclusió podríem dir que és una ciutat maca per passejar, tranquil·la , amb negocis, bars, restaurants... un punt de parada obligat en un viatge a Equador.