Sortim al vespre del centre de la ciutat cap a l'estació de busos que está a 8 quilometres. No entenem res, perqué es una mega estació amb la meitat de serveis parats i sense un trànsit que ho justifiqui. És com un aeroport de Castelló o Lleida. no sabem si en algun moment va arribar a ser quelcom o l'han fet esperant temps millors. En tot cas agafem el bus i ruta nocturna cap a Istambul, amb ferry inclós.
Un cop a Istambul, esmorzar i cap a l'aeroport. Allà ens sorprenem a l'adonar-nos que viatgem en classe bussines. Això significa cues ràpides, passos preferents i un lounge on hi ha bufet lliure i aprofitem per fer el segon esmorzar.
Un cop a l'avió tracte preferencial i un dinar espectacular (per ser en un avió es clar). Comencem a fer apostes a veure què passarà quan fem escala i agafem el segon aviò que ens portarà a Barcelona.



Doncs ho heu endevinat: ens donen dinar altra vegada... Finalment, tips com rènecs arribem a Barcelona on trobem una de les parts més complicades del viatge: arribar de l'Aeroport del Prat a Girona. Les conexions son minimes, velles i de mala qualitat. No se quina impressió s'emorten els turistes de la "cosmopolita" i "moderna" Barcelona. Em quedo amb els busos de Turquia.
Finalment arribem a Girona i la Yoli ens recull i porta a VIlobí. 24 hores de Bergama a casa... no està malament

El principal objectiu de Pergam era visitar les ruïnes, especialment l’altar de Zeus. Pels que hagi fet algo d’història de l’art com nosaltres (jo vaig passar més hores al bar Pencil que a classe amb la Griselda i em ressonava algo d’aquesta obra) Sabreu que no es a Pergam. Jo ho vaig recordar de cop al posar els peus a les ruïnes… I és que l’altar és al Museu de Pergam a Berlín! Com? Doncs si, és com si agafessim el mur de Berlín i el portessim a Pergam i l’anomenessim Museu de Berlín, però ubicat a Pergam… Una mica liat tot plegat.

En fi, que les ruïnes bé valen la pena veure-les. De fet hi ha 2 conjunts arqueològics diferenciats: l’Akròpolis, a la part alta de la ciutat, ideat com a lloc de culte i que volia competir amb el d’Atenes, on hi havia l’altar de Zeus, el teatre i altres temples; i l’Asklepion, temple consagrat a la medecina i que en realitat funcionava com a hospital, als afores de la ciutat.
La veritat no entenem com amb la quantitat i qualitat de les dues ruïnes, no hi hagi més turistes. A l’Asklepion vam contar 5 turistes, 8 tortugues, 2 crancs i 4 sargantanes gegants. A l’Akropolis, una cinquantena de persones, 200 vespes i ja està, i això que es puja amb telefèric!
En fi, com a colofó final no està malament, junt amb els iskenders que ens emportem posats. Bus nocturn i cap a Istambul.

La següent parada es Selçuk. Segur que no us sona de res, però si us parlo d’Efes? A algú li pot sonar a l’equip de bàsquet Efes Pilsen d’Istanbul, a d’altres a la cervesa Efes, omnipresent a tot Turquia i patrocinadora de l’equip de bàsquet que he mencionat fa un segon, i potser als que vau anar o aneu a doctrina us sonin les cartes de l’apòstol San Pau als cristians d’Efes.
Doncs aquí és on arribem amb la intenció de veure les ruïnes de la ciutat romana, i la biblioteca de Celsus que destaca especialment.
Aprofitem la tarda per veure les ruïnes i no patir per la calor de la canícula i la veritat és que fa goig passejar per entremig de tantes pedres. Tot i que no es pot visitar tot el complex (no està tot excavat no de bon tros) cal destacar un gran teatre i un petit teatre per a les reunions de la comunitat.
L’edifici estrella però, és la biblioteca del que es conserva la façana de dos pisos bastant espectacular.

També hi ha un conjunt de vivenda domèstiques molt interessant (ens han dit), protegit com si fos un pavelló esportiu, però que està tancat i no es pot visitar. La quantitat e turistes es important, però el lloc és gran i et pots moure còmodament.
Acabada la visita, tornem a peu al poble, veient de lluny l’amfiteatre sense excavar i el trencant per anar a Ca la Verge Maria. I doncs si, a part de Sant Pau, va passar per aquí la Verge Maria junt amb Sant Joan. Ell va fer una basílica i va marxar. Ella si va quedar a viure fins que es va morir… O això diu la gent, els cartells, i ho corrobora el Vaticà. La lira és la lira!
El dia següent anem a la platja a 20 minuts en bus, a Kuşadası, lloc de parada de gegantescos creuers i a petar de turistes als carrers i a la platja, que presenta però un estat de l’aigua excepcional. Aprofitem per passejar pels carrers i botigues i comprar unes camises. Tornem a Selçuk a dinar al millor restaurant del poble segons TripAdvisor i no ens decepciona ni en prestacions ni preu.
A la tarda, després de la migdiada, volta pel poble i preparat per anar tirant cap a Bergama (Pèrgam) l’endemà.

Després de tenir problemes per trobar un vaixell ahir al vespre, finalment aconseguim sortir de tour cap a l’illa de Kekova.
L’objectiu mercantil dels operadors d’aquests tours es fácil: passejar turistes per cales esplèndides i anar-los torrant al Sol.
El vaixell en el que anem té 2 pisos. A baix, taules per 64 persones, amb estovalles de vidre que et permetn veure el fons (que a l’hora de la veritat no serveix per res) . A dalt, matalassos sobre la coberta per parar el Sol, coberts amb una enganyosa tela blanca que deixa passar el Sol. El resultat és fàcil de preveure…..
Deixant el banda els problemes de pell dels passatgers, el tour en si et porta per raconets amb aigua cristal·lina on parem a banyar-nos i un dinar turc cuinat a bord. El punt culminant arriba quant passes per sobre i pel costat de la ciutat enfonsada fa 2000 anys en un terratrèmol….

Tornant a Kaş, té, pastes i síndria a bord…. Què més és pot demanar?
Tot el camí, a més, hem anat veient tortugues Caretta Caretta, de les que van a pondre els Ous a Çiralı.
En resum, un tot que ha valgut la pena, i que segur que es pot fer diferent o millor, però ho deixem per la propera.

Després de tenir problemes per trobar un vaixell ahir al vespre, finalment aconseguim sortir de tour cap a l’illa de Kekova.
L’objectiu mercantil dels operadors d’aquests tours es fácil: passejar turistes per cales esplèndides i anar-los torrant al Sol.
El vaixell en el que anem té 2 pisos. A baix, taules per 64 persones, amb estovalles de vidre que et permetn veure el fons (que a l’hora de la veritat no serveix per res) . A dalt, matalassos sobre la coberta per parar el Sol, coberts amb una enganyosa tela blanca que deixa passar el Sol. El resultat és fàcil de preveure…..
Deixant el banda els problemes de pell dels passatgers, el tour en si et porta per raconets amb aigua cristal·lina on parem a banyar-nos i un dinar turc cuinat a bord. El punt culminant arriba quant passes per sobre i pel costat de la ciutat enfonsada fa 2000 anys en un terratrèmol….

Tornant a Kaş, té, pastes i síndria a bord…. Què més és pot demanar?
Tot el camí, a més, hem anat veient tortugues Caretta Caretta, de les que van a pondre els Ous a Çiralı.
En resum, un tot que ha valgut la pena, i que segur que es pot fer diferent o millor, però ho deixem per la propera.

L‘últim dia a la Capadòcia fem la famosa ruta verda que ens porta, entre altres, a la ciutat subterrania de Derinkuyu, al monument natural de Ilhara Valley i a un monestir de Selime.
La ciutat de Derinkuyu es una ciutat que està excavada sota terra. Té 8 plantes i baixa fins a 80 metres de profunditat. Només és visitable un 10%, però serveix per fer-te una idea de la magnitud… això si, no és apte per claustrofòbics! Aquí hi vivien i es refugiaven des dels hitites fins als cristians en temps difícils. El més curiós és com feien les necessitats mentre estaves assetjats. Recents estudis afirmen que “cagaven” dins àmfores que després tapaven amb formatge que neutralitza olors i bacteris: “nunca te acostarás sin saber una cosa más”
Ilhara Valley és una vall entre penya-segats excavada pel riu Ilhara, i on els més atrevits ja heu deduït, hi ha un grapat de coves i esglésies excavades per les primeres comunitats de cristians. Fem un passeig d’uns 4 quilòmetres i acabem amb un dinar.

La tornada a Göreme res més anecdòtic, parada a un fàbrica d’onyx a veure si volem comprar quelcom i vista panoràmica. 

Arribem al Hostel, dutxa i cap al bus nocturn que ens portarà a la platja.
PS: per motius tècnics no penjarem fotis fins a trobar connexions o ordinadors millors dels que tenim ara.

Ahir varem aprofitar el dia per fer una volta amb moto pel nord de la Capadòcia. Armats amb un casc,  ulleres i crema solar(dic armats perquè el casc era més prou de la primera guerra mundial que d’anar amb moto) varen visitar diferents capritxoses formes geològiques,  esglésies dins la pedra o la població terrissaire d’Avalos, on el típic gerro d’aquí sembla tret de Juego de Tronos (o al revés).

Varem acabar a Urgüp fent un volt per la ciutat i intentant entrar en un celler,  amb preus i prestacions només aptes pels ansiosos turistes japonesos, que en sortien carregats fins a les orelles de vi turc. 
Cal fer una menció al muse de l’aire lliure de Göreme que s un petit compendi arqueològic de les comunitats cristianes que es van refugiar aquí als segles X i XI i que varen excavar esglésies, refactoris,  cuines i estances, a les xemeneies de pedra. És una zona excavada i preparada per visitar,  però de  ben segur que n’hi ha desenes o centenars més per descobrir. 
En resum, la Capadòcia és un grapat de pedres foradades com un formatge gruyere gegant. El clima continental i la humitat baixa fan que avui ens hagin agafat dia lliure o més relaxat. I si,  un dia lliure al mig de les vacances va bé per fer bugada,  descansar,  passejar o preparat les següents etapes. Entre altres coses, avui hem decidit aprendre turc. El turc que aparentment no es fácil tot i que pot enganyar, doncs hi ha paraules que si les llegiu com si tinguéssiu la innocència d’un nen de P5 són super fàcils com  “asçansör”  o “jandarma” (ascensor i gendarme,  per si algú no aconsegueix llegir amb ulls de nen). Per tant comencem a rebuscar el vocabulari bàsic i caiem a l’abisme ja que paraules com “si” es diu “evet”  o “no”: “yapamas”. El súmmum es “gràcies” que es diu (ho escric tal com sona) “de xec turé derederem”  dit tot seguit i ràpid….  
I fins aquí les lliçons de turc bàsic amb l‘única altra paraula que coneixem “güle güle”  o sigui adéu

Sortim el dıumenge al vespre de Vilobí amb la intenció d'anar a dormir a l'aeroport del Prat. Un cop allà ens instal·lem en una zona molt tranquil·la (a la sala de facturació dels taulells 700-800) fins que a les 4 del matí ens desperta un vigilant. Anem a facturar i cap a l'avió. Escala a Zurich i dinar i esmorzar barrejat. Penso que el jet lag el provoquen les companyies aèries amb els seus desajustos horaris del menjar

Finalment cap a la 1 (les 12 a Catalunya) arribem a Istambul. Després d'una hora de metros i tramvies som ja al cantó d'Asia de la ciutat d'Istambul. Allà fem una volta i finalment ens trobem en Yargi. Amb ell anem a fer un tè i després quedem amb un amic seu, l'Onur i unes noies franceses que fan un treball sobre la Revolta de la plaça Taskim. I entre una cosa i l'altre arribem a casa a les 11 de la nit on trobem els companys de pis d'en Yargi, en Mehmet i l'Ahmet cansats, però contents.
El dimarts decidim començar a visitar monumets i comencem per la Mesquita Blava perquè hi havia molta cua a Santa Sofia. Fa caloreta i la humitat és elevada, així que a suar. Aquesta mesquita està oberta al culte i per tant toca entrar descalç i correctament vestit. Us farieucreus de la pudor de peus que se sentia! Això si, valia la pena. Despres de la visita a la mesquita, dinem i anem a fer un tè camí del Gan Bazar. De fet els tès es converteixen en companys de viatge... Passem la tarda al Gran Bazar i tornem en ferry cap a casa, al barri de Bostanc. Un cop allà en Yargi ens prepara unes Pizzes per sopar, junt amb la Mirei, una amiga seva que amb nosaltres descobreix el Couchsurfing! Quatre trucs de cartes després de sopar i a fer unes cerveses al moll de Bostanci a parar la fresca... finalment tornem a casa cap a les 12.
Avui matinem i en Mehmet ens prepara un esmorzar turc amb truita, formatge, olives... que ens ajuda a arrencar el dia. El planning d'avui, visitar Santa Sofia i després anar a un Hammam. Complim els dos objectius i relaxats sortim passejant de la plaça Taksim cap a la torre Galata i acabem sopant un entrepà de peix a la vora del riu.
Es pon el Sol i tornem cap a casa on ens trobem amb els companys. Demà toca fer maletes i cap a la Capadòcia!