El viatge se Valparaíso a San Pedro de Atacama és llarg. Al final 27 hores (amb alguna escala intermitja). Ens ha sabut greu deixar la ciutat de Valparaíso, que bé val una tornada... però en fi, estem ja rumb al nord. San Pedro és pols, Sol, calor i humitat 0%: o sigui un desert. Un parell de dies ens permeten preparar el pas a Bolívia i acomiadar-nos d’aquesta América del Sud pseudo-europeïtzada que són Argentina i Chile. No deixem de banda els espectacles de la zona i per primera vegada contractem un tour turístic A les 4 del matí ens llevem i ens passen a buscar per anar a veure guèisers a 4300 metres d'altitud. Al final molt espectaculars, però jo, com la de "Oh Europa", me'ls imaginava més grans.

A la tarda fem una altra sortida amb una guia molt competent, que ens permet veure el Valle de la Luna, el Valle de la muerte i alguna altra zona, que ens permet descobrir part de a història de la zona. Per exemple, va ser el capellà belga Le Paige (desterrat a Chile) el que va començar a fer excavacions aerològiques i a desenterrar mòmies, cosa que avui dia encara caus controvèrsies. Ell mateix va donar nom al Valle de la Luna i al Valle de Marte, i com que la gent no l'entenia, va esdevenir el Valle de la Muerte per assimilació. El clima aquí és extrem. Avui al matí a 4300 metres anàvem abrigats amb jaquetes i gorros, fins que ha sortit el Sol. Després et vas traient capes com una ceba fins a quedar amb xorts i sandàlies. Quan es pon el Sol has d'abrigar-te altre cop. Finalment ens parem a veure la posta de Sol en un penya-segat on poc a poc s’acumulen altres tours. Per un moment tenim la sensació de pertànyer a una secta messiànica que un cop colgat el Sol ens tirarem tots pel penya-segat. En i... un racó de món digne de veure i on val la pena passar tres o quatre dies.... ara a ens espera quelcom més aventurer o agresta... veurem!

Vàrem arribar fa 3 dies a aquesta ciutat i amb nomes aquest temps ja es fa estimar. Geogràficament és una ciutat que ha crescut al voltant d'un port, amb molt poc espai planer i que s'ha enfilat cap a les muntanyes. Això ha provocat que el poc espai planer l'ocupin uns quants carrers llargs i rectes, però que a la que surts d'aquesta zona ordenada, t'enfiles cap a un dels "cerros" inevitablement. Les cases, de fusta i xapa, estan pintades de mots colors. De manera que a l'horitzó veus les muntanyes colgades de casetes de colors, com si fossin les faveles de Rio, però un xic més organitzat (de fet no he estat mai a Rio, per tant és una mica gratuït afirmar això). La ciutat compta amb taxis, busos, taxis col•lectius, troleibús i ascensors (alguns d'ells no funcionen) a diferents preus i recorreguts. A més, sempre pots anar a peu per guanyar-te el dinar o el sopar.

La ciutat respira bohèmia, cultura i activitat. Al mateix hostel on estem munten i recomanen activitats, es veuen titelles al carrer, cases de cultura autogestionades, biblioteques populars, i un munt de cartells de concerts i activitats, a part d’infinitat de bars i locals on prendre una copa o un Terremoto

 Quant a la gastronomia, el plat típic és la Chorrillana. No és res més que un immens llit de patates fregides on hi descansa una barreja d'ou remenat, frankfurt, carn picada o trossejada, tot mot oliós i "sa". A més la ciutat compta amb nombrosos passatges i escales per on et pots perdre, així com moltíssims murals o grafitis que et fan aturar més d'un cop per admirar-los.

Avui, però, agafem el bus per anar cap al nord, a San Pedro d'Atacama. Chile és un país car (en comparació amb els seus veïns) i el passarem ràpid. Per això farem unes 20 hores llargues de bus, a punt de posar els peus a Bolívia, on entrarem probablement, la setmana vinent

Valdivia ens atrau només d'arribar. Una ciutat estudiantil, que tot i ser diumenge i mes de vacances, respira activitat. Un cop acampats en un càmping urbà, voltats de pruners que ens proveeixen de fruita, preparem la ruta del dia següent.
La ciutat esta envoltada pels rius Calle-Calle, Cau-Cau i Valdivia. Esta a uns 7 quilòmetres de la desembocadura d'aquest últim a l Pacífic, a la zona de Niebla Aquesta zona és on els espanyols varen fortificar amb 3 castells (un a cada riba i un en una illa al mig del riu.) D'aquesta manera era impossible accedir per mar sense ser vistos i interceptats, de manera que va esdevenir una plaça forta. Fins que l’anglès Lord Cochrane va robar un galió espanyol i va entrar a badar sense problemes. La nit següent va tornar a entrar i va desembarcar a l'illa i a una de les ribes. Amb pocs homes i per sorpresa es va apoderar del forts i varen atacar el tercer. Així es va acabar el domini espanyol en aquesta zona.
Pel camí a Niebla ens parem a la fàbrica de cerveses Kuntsmann a fer una degustació. La tradició cervesera a Valdivia ve de l’època dels colonitzadors del segle XIX, amb una important presència alemanya, varen importar entre altres el costum de beure i elaborar cervesa. De fet si nosaltres haguéssim arribat un dia abans haguéssim pogut entrar i gaudir de la Bier Fest!!!! Quina llàstima no saber-ho!

Un altre atractiu de Valdivia, són els lleons marins i ocells varis que campen pel riu, pescant, dormint i passejant impassibles del trànsit de barques i gent.
Complementen les visites dels turistes, un submarí atracat al riu, un pèndul de Focault o el Jardí Botànic de la Universitat. Nosaltres fem la migdiada al Jardí i cap al càmping falta gent a preparar el sopar....

Concloem la visita a Chiloé amb la visita a Achao on mengem Paila de Marisco (entre una sarsuela i una sopa de peix). Un poble tranquil•líssim. De fet en tots els pobles d'aquesta illa tinc la sensació d'estar dins un reportatge de Thalassa i la veu del seu narrador em ressona dins el cap al veure les cases de colors, els bots a la platja, o la marea que modifica el paisatge a cada hora que passa.

Provem uns postres típics, el Mote con hueso. És blat bullit nedant en almívar, amb un préssec en almívar enter dins el mateix got. No mat, però és bo.
El dia següent aixequem campament i anem cap a Ancud al nord de l'illa per veure si podem visitar les pingüneres, però al final la cosa és més complicada del que semblava i passem la tarda visitant la ciutat, amb molta activitat i gent al carrer.
El càmping, això si, amb unes vistes magnífiques sobre el mar... La nostra visita a les illes de Chiloé s’acaba i anem plegant veles rumb a Valdivia.

Tothom ens havia parlat tan bé del paisatge de Chiloé que potser teníem unes grans expectatives, que junt amb l'excés de llocs bonics que hem vist ens decepciona una mica. Falta per veure, però la riquesa animal, que pinta bé (des del transbordador veiem pingüins de Humboldt, lleons marins i pelicans) i la riquesa gastronòmica.
El trajecte de 120 quilòmetres (bus + vaixell) es fa pesat i dura més de 3 hores (aquí tot va al seu ritme) fins que finalment arribem a Dalcahue. Aquí en llancem de dret a dinar Curanto al Hoyo. Un plat de pollastre, xai, porc, patates, musclos, cloïsses i alguna cosa mes (segons cada cuiner) cuit per capes, durant més de 3 hores en un forat al terra tapat amb pedres calentes. Ho complementem amb un espectacular tros de lluç (arrebossat) fresquíssim i a preus ridículs. EL lluç és un dels peixos més barats i fàcils de trobar en aquesta zona de Chile. Seria com la nostra sardina.

Sortim botits per buscar lloc per dormir i un cop acampats fem un passeig per el poble i ho rematem amb un Piscsour abans d'anar a dormir sense sopar. Demà anirem cap a Achao on fan la setmana cultural i gastronòmic