La complicació de fer autoestop en unes carreteres on no passa ningú, fa que decidim farribar a El Calafate amb autobús. Arribem amb un millor clima (SOL!!!) i anem cap a un alberg ple d'isrealites i molt sobreocupat. No ens agrada massa i finalment decidim marxar i anar a un càmping un parell de quadres més avall.
El lloc etsà molt bé, acampem i sopem xoriços a la brasa. Preparem l'excursió i a dormir aviat.
Al matí agafem el bus regular cap al Parc Nacional dels Glaciars, on hi ha el Glaciar Perito Moreno: un imponent glaciar que en el seu desplaçament de 3 metres diaris, tapa el riu. De manera que aquest s'obre pas per sota i va fent un pont de gel, que sol caure un cop cada quatre anys. Com que va caure al març, només trobem runes de gel, però l'espectacle i el soroll de gel trencant-se és impressionant. A més un dia radiant sense cap núvol, que feia més d'un mes que no veiem, acompanya i crema.
Tornem al poble amb bus i al càmping convidem  a sopar pizza vegetariana a un belga que acaba d'aterrar aquí, i comença el seu viatge per sudamèrica... a veure què!

Com no podia ser d'altra manera, la sortida va ser amb un àpat. Un? no dos! Primer varem menjar un esplèndid "Cordero al Palo" cuinat per en Ricardo i en Marcel. Des de les 4 de la tarda fins a les 4 del matí! Varem fer-ho a casa de la Míriam, una gran anfitriona.

I doncs bé, a mig sopar va sortir la idea de fer una paella, doncs a les Torres del Paine ens varen donar un arròs blanc amb un musclo i ens varen dir que era paella. I ja ens veieu mans a la obra per preparar una paella (un poble amb mar i no tenen peix!!!) per sopar el dia següent, posposant la nostra estada un dia més. I va sortir molt bé: felicitats pepe i Vane

Amb tot a punt sortim aviat cap a l'entrada del parc (a 80 km de Puerto Natales). L'objectiu, tramat els dies previs, és estalviar-se el màxim de diners possibles. Ens acompanya el nostre couch, en Pablo, que ens donarà un cop de mà. De moment, anant amb cotxe, reduïm les despeses de transport.
Entrem a parc abans que obrin i ens estalviem l'entrada. Ens parem a saludar el seu oncle, en el càmping Pehoé, que ens acompanya a deixar el cotxe a l'entrada del Parc on comencem l'excursió.
Comença el trekking amb un dia assolellat i comencem a pujar cap al campament Torres, a la base de les Torres.



Farem un petit incís.... el parc es divideix en 2 massissos per dir-ho d'alguna manera. Per una banda hi ha les Torres del Paine, i per l'altra els Cuernos del Paine. L'objectiu és anar a la base de les torres, vorejar-les pel sud, pujar per la part central, entre els dos massissos (Valle Francés), retrocedir i vorejar els Cuernos pel sud, també, fins arribar a la glacera Grey, completant una W d'est a Oest, i fer la tornada en catamarà o a peu, per la vora del llac Pehoé.
Arribem al Campament Torres (gratuït) i el guarda ens informa de la previsió meteorològica nefasta pels propers dies. Muntem les tendes i pugem una hora més fins a la base de les Torres. EL paisatge espectacular!!!.
Després de mitja hora d'estar badant, baixem, sopem i a dormir....
AL matí, una capa de neu de 3 centímetres cobreix el bosc i les tendes... esmorzem, repleguem i cap a la següent parada. El temps canvia i passem de Sol, a neu, puja, però sempre vent, molt de vent.
Arribem al Campament Cuernos, on en Pablo hi té un amic. Allà ens cedeixen dues tendes ja muntades sense pagar res!!!. A més és l'aniversari de la Vane i ens regalen un sopar calent a refugi, amb una ampolla de vi... un luxe en un lloc on tot arriba a peu!!! Tota la nit fa molt vent i a matí ens desaconsellen anar al Valle Francés, doncs està tot tapat i no veurem res... així continuem cap al Campament Vertice, al peu del llac Pehoé. Allà paguem per acampar i esperem que el temps millori. A matí següent, decidim pujar cap a la Glacera Grey. 3 hores de pujada amb molt vent, però és la primera glacera que veig en directe i és impressionant, immensa... es 3 llengües frontals superen els 5 km de llargada!!!.
Amb la feina feta baixem cap al campament, pleguem veles i dinem. Allà esperem el catamarà, on en Pablo coneix el capità i ens estalviem de nou el passatge. Un cop creuat el llac, recollim el cotxe i 8 km cap a casa de tornada.... Tot ens ha sortit rodó

Arribem a Puerto Natales i ens espera el couch. És la seva primera experiència en aquesta xarxa i tot són preguntes. Anem a casa seva i ens acomodem.
El poble està a nivell del mar però envoltat d'unes muntanyes espectaculars. El paisatge ét deixa bocabadat... això si: fa vent.
Anem juns a fer una volta pel poble i ens presenta la Míriam, una joiera artesana molt simpàtica que ja vol organitzar "algo" pel vespre. Després anem a la botiga on treballa i ens presenta la seva companya (que és també la seva jefa).
Total... que el primer vespre ja ens ajuntem a casa la Míriam a fer uns vinets i un pica pica i acabem fent un toc en un pub. Allà entra un individu tot estrany, alt i tret del senyor dels anells. La Míriam ens explica que es iu Marcel i que és un austríac que està viatjant vestit així i amb un mocador de farcell, seguint una tradicio austriaca... si més no curiós.
Al dia següent, voltem botigues buscant botes de muntanya i acabem preparem nosaltres un sopar de truita de patates a casa d'en Pablo (el couch) on decidim anar el dia següent a veure la cova del Milodon (un animal extingit, similar a un os mandrós (o perezoso).
El dia acaba amb un sopar que fa l'austríac a casa la Miriam, amb filet de porc, costelles de proc, pollastre... i vi.... anem a dormir ja de clar... i pensant en com començar el trekking del Paine...

Els dos dies que passem a Punta Arenas ens dediquem a fer shopping. anem de la Zona Franca (com un supermercat xino gengant) al Mall (com un Espai Gironés més petit) buscant calçat i sacs una mica més gruixuts per anar a les Torres del Paine.
Els bitllets de 10000 et fan pensar que tens molts diners, però en realitat 100 pesos xilens equivalen a 1 pes argentí, o sigui 0,0016 euros!
Aquí a Xile, la circulació és més ordenada i civilitzada que a l’Argentina i es carrers són més nets… Una altra cosa interessant, són els taxis col·lectivos: un taxi que segueix una ruta de bus i tu puges i baixes on et va bé (sempres dins e recorregut).

Estem a casa de l’Ivannia, una Couch que viu amb un amic i la filla i dos gossos. El temps segueix siguent molt canviant, i tant et plou, com als cinc minuts fa bon temps…. coses d’aqusest racó de món…
Un cop ja mig firats decidim agafar un autobús per anar fins a Puerto Natales on ens espera un couch novato… veurem…

La comunitat de couchsurfing de Rio Grande ens acull amb els braços oberts. Tots els practicants del poble saben de la nostra a arribada i ens acullen amb un sopar a casa de l’Emilio y en Martín. Hi son quasi tots, també la Natalia y la Nancy. Sopem i parlem durant estona. Tornem a casa y el dia següent tenim l’objectiu de preparar el camí cap a Punta Arenas. Decidim anar amb bus, però al final entre el canvi de temporada i la nostra manca de previsió fa que no trobem bitllets. Per tant decidim anar a fent autoestop el dia següent.
Abans: sopar de peix a casa la Nancy per treure’ns el cuquet de tant de temps de no menjar peix. Al matí sortim caminant i després de visitar dues estacions de servei decidim agafar un bus fins als afores. Allà continuem fent autoestop fins que ens recull un paio que diu que ens deixarà a 10 km de la frontera. No sabem si per les ganes de pujar a un cotxe o per la insolació (la capa d’ozó fa estralls en aquesta zona) pugem. Total, que ens deixa a 16 km del pas de San Sebastián, al mig de la “nada”.

El problema es que no passen cotxes, ni en una ni en l’altra direcció. Agafem el cartó-cartell i escrivim “traieu-nos d’aquí si us plau”. Al final un home que ve d’un jaciment i li em pena, ens acosta a la frontera. Allà fem tràmits i aconseguim convèncer el camioner que cuida més el camió. Anem a pas de persona per els 170 quilòmetres de grava fins arribar a l’Estret. Això si, amb una super cabina. Total… que arribem a l’Estret de Magallanes just per creuar amb la barcassa, sopar alguna cosa i dormir tots a la cabina del camió. Al matí continuem fins al Pas Austral on ens posem a fer autoestop cap a Punta Arenas. Tenim sort y mentre decomissen un carregament de tabac es para un matrimoni (Sonia y Adrián) que ens tenen entretingut tot el camí i ens emplacen a visitar el seu fill a Tucuman. Finalment arribem a Punta Arenas, busquem una wifi i connectem amb la Ivannia, la couch de Punta Arenas i cap allà anem.

Els periples per Ushuaia van lligats indubtablement a la metereologia. Ens passem els dies entre sopars, dinars, i voltes per la zona, i canviem de casa. En Quino (el nostre amfitrió) no ens pot allotjat més per compromisos que té, pero ens porta a casa el seu amic Abel. Una casa amb espectaculars vistes sobre Ushuaia. L'únic inconvenient és que hem de pujar un grapat d'escalons, perquè no es pot arribar amb cotxe fins allà. Però val la pena
Després d'uns dies tranuils, amb fred i calor (ens ha nevat i tot) finalment decidim marxar. Anem a la sortida el poble i després d'una estona de paciència ens recull un noi que ens porta a Rio Grande. pel camí parem a la famosa fleca de Tolhuin on mengem unes factures després de fer 10 minuts de cua.
Finalment ens porten fins a casa la Yessica on ens esperaven per anar a sopar amb uns amics de couch.

Si esteu decaiguts, una de les coses interessants que aprens al viatge és a compartir i aprendre. Fes una ullada al video i reflexiona:

Hem fet uns petits canvis i a la galeria de fotografies: apareixen publicades en sentit cronològic invers. O sigui les més noves apareixen primer. Així potser és més fàcil la navegació. Acceptem altres suggerències!

Ushuaia és una ciutat si més no curiosa. El clima canvia constantment. Avui per exemple hem sortit de casa amb sol, després s'han girat núvols i fred, ha pedregat, és tard s'ha aclarit i ara al vespre fa bastanta fred, això si molt seca i el ce s'ha destapat (cosa poc habitual aquí). O sigui que no s'hi val a mirar per la finestra al matí i decidir que posar-se segons el temps que es veu.
Portem tres dies aquí i hem aprofitat per fer una visita al centre, cuinar i menjar, reunions socials i un trekking fins al Glaciar Martial, a un 800 metres d'alçada. Vàrem trobar neu a partir dels 400 o sigui que vàrem acabar amb els peus molls. La pujada per un bosc autòcton de lenga, ñire, guindo y canelo. També vàrem trobar un curiós bolet que neix al tronc de les Lengas, formant uns nusos espectaculars, anomenat pan de indio. En collim uns quants, però un cop provats no tenen gust a res, n bons ni dolents. Amb raó els indígenes només en menjaven quan no tenien res més.

Mentrestant visitem algunes curiositats aprofitem per mirar la manera menys normal de sortir d'Ushuaia, ja sigui amb veler, transbordador, ferry, camió o bus...

A les 9 del matí ja som a la ruta. Fa un vent fred i empipador. Anem preguntant sense sort a tots els camioners. No se si ens enganyen, però tothom va cap a Buenos Aires. Segur que el dia que volguem anar cap al nord, tots aniran cap al sud.... A mig matí passa en Pepe amb en Luciano. Porta tres dies repartint pollastres amb un camió per tota la Patagonia. Parlem una estona i decidim que si no ens carrega ningú ells passaran de nou i veurem què. Finalment anem a comprar el dinar i tornem a l'estació de servei. A les 5 estem ja una mica desanimats. Arriben en Pepe i en Luciano amb el berenar. Berenem mentre en Luciano fa gestions per acabar de lligar el viatge a Ushuaia, un cop buit de pollastres. Com que sembla que el mes recomanat no es anar 4 en un  camió jo continuo provant si algú e carrega mentretant ells fan papers,. A molt males la Vane i en Pepe tiraran avall i jo agafaré un bus al matí... Amb els papers a l'espera del vistiplau de l'aduana (que no obre fins a les 8 del maí) en Luciano ens convida a dormir a la caixa isotèrmica del camio. Sense tallar-se ni un pél, inverteix el mecanisme i fa pujar la temperatura del remolc fins a 29ºC! Aparcats davant del mar, ens posem a amb temperatura estival, a dormr com si fos estiu... què més volem?



Al matí sortim tots 4 carregats direcció al sud... anem passant passos fronterers a peu, per no comprometre e camioner i anem tirnt quilòmetres avall. Creuem l'Estret de Magallanes amb la barcassa i comencem 200 km de pista a tota velocitat amb un camió de 400CV i un remolc buit a l'esquena.
Finalment arriem al pas Garibladi amb fred i boira. En Luciano ha aconseguit que li donin un viatge i el carregaran avui, així podrà marxar demà mateix.
Un copa Ushuaia truco a en Joaquin, el couchsurfer que ens espera i decidim muntar un asado de comat/benvinguda d'en Luciano i en Joaquin.
Mentre preparem l'asado, en Joaquin que havia quedat marxa i finalment en Luciano, a qui li no han carregat el camió fins a les 3 de la nit tampoc ve. Un asado de 5 per 3 persones!
Al matí tertulia amb en Joaquin i després ell va a treballar. Quedem amb en Luciano que finalment està a punt de marxar i ens convida a unes pizzes. Comiat i cap a casa a descansar una estona.
Ushuaia és una barreja extranya de poble alpí i mariner. Em sento com si estigués dins un reportatge de Thalasa!

Arribem amb camió just fins a casa la Lía i família. Ens esperen fora el carrer. La casa, típica dels expedicionaris gal·lesos, feta amb planxa. Ens acomiadem d'en Pablo i ens instal·lem. Van arribant la resta de la família i sopem. A dormir aviat i després fem el planning de demà. La Lía ens deixa el seu cotxe i aprofitarem per anar fins a Punta Loyola i després fins a la Laguna Azul, just a tocar amb Xile. Muntem el campament a la cuina i a dormir.
El dia següent anem a fer l'excursió, i sense adonarnos-en fem 200km. Veiem flamencs, llacs, la marea i un paisatge que comença a canviar. La marea, amb una diferència d'uns 8 metres entre la alta i la baixa és impresionant.



A la tarda, anem amb a Lía a fer una volta els voltants de Rio Gallegos. Preparem un sopar amb truita de patates i pa amb tomata i sopem amb la família i una amiga. Estona de tertúlia i finalment anem a dormir... demà ja tornem a la ruta per marxar...

Nous videos al nostre canal de Youtube: