Arribem a Auckland a mig matí. Recollim les maletes i anem cap al centre. Allà, un cop dinats i arreglat el tema allotjament fem servir un Uber per anar cap a casa la Jane. I si ahir el couchsurfer era el novato, avui la Jane és novata a Airbnb. Arribem a casa seva i no hi és. La truquem i gràcies a les indicacions entrem a casa. Quan arriva ens dona indicacions de què fer a Auckland i també de que ella marxa i que ens deixa la casa per nosaltres. Coses que passen! Passeig pel barri i a dormir

L’endemà sortim de nou i anem cap al centre. És la ciutat més cosmopolita  que hem vist en tot el país i a més coincideix amb els Master World Games, com uns jocs olímpics per veterans. La ciutat bull de gent i està a tope. Ens hem apuntat a un tour guiat així que amb tot el grup descobrim els racons més curiosos del centre de Auckland. Havent dinat i pel nostre compte fem una ruta per la zona costanera i tornem caminant fent una ruta pels parcs més importants de la ciutat on descobrim uns estranys bolets. Al vespre comprem indi take away i un vinet i sopem a lloc com si de casa nostra es tractés.

L’últim dia, un cop les maletes llestes anem a veure un volcà proper i acabem de preparar l’equipatge... i a primera hora de la tarda.... bus i cap a l’aeroport... això s’acaba....

Arribem a Queenstown i trobem la primera cua de tot Nova Zelanda. Diríem que és el poble més turístic de Nova Zelanda. Gent amunt i avall i un restaurant o bar a cada porta, botigues de souvenirs i hotels i agències de tours i aventures per tot arreu. Els preus

Visitem el poble abrigats perquè fa un aire fresquet. El poble a la vora d’un dels llacs amb l’aigua més pura i transparent és una munió de xinesos amunt i avall. Dinem en un fish and ships food track que seria potser un dels plats típics del país, en realitat importat dels seus colonitzadors. La ració generosa i menjada areces de l’aire fred que fa ens reconforta una mica. Després d’un cafetó, aquest dins un bar, agafem via a Cromwell. Descobrim, en nomes 60 quilòmetres una zona bastant seca, que no freda on per sorpresa nostra hi ha també uns quants cellers que fan molt bona pinta. SI ens faltava veure algun tipus de paisatge era aquest. Molt més àrid i amb vegetació baixa. Ideal per les vinyes... això si, amb les vinyes tapades i molins calafectables per evitar que es congelin a l’hivern.

Arribem a Cromwell on ens espera en Harvi. Un couchsurfer indi que acaba de començar en això d’allotjar gent. Parlem una estoneta i a dormir que hem de matinar.

Al matí, sortim i fem via cap a Queenstown un altre cop per a deixar el cotxe i agafar l’avió cap a Auckland, última etapa del nostre viatge

Ens aixequem amb molt bon temps! Sooool! Esmorzem i després d’acomiador-nos dels Couchsurfers que estaven en un break entre munyir vaques i escampar fems, anem cap a Milford Sound. Sembla que és al cantó, però són 100 quilometres la nord per anar a un cul de sac, a veure una zona de fiords. Pel camí el paisatge cada cop més abrupte es va fent més vertical fins a arribar a un mur de pedra on creuem un estret túnel de pas alternatiu per arribar finalment a Milford Sound. El paisatge és impressionant i només pots mirar amunt o cap al mar, que ens avui el tenim en marea baixa i li resta un xic d’espectacularitat al paisatge. Tornada cap a Te Anau on finalment hem decidit dormir a un Motes per revisar i preparar les motxilles i equipatge perquè demà anem cap a Queenstown on haurem de deixar el cotxe. És molt típic a Nova Zelanda el concepte Motel. De fet al ser un país sense massa edificis verticals, no hi ha gaires hotels i si en canvi extensos motels i complexes hotelers amb el concepte d’aparcar a la porta de l’habitació, amb cuina i algun servei comú a l’edifici principal. Aprofitem per fer unes cerveses al happy hour i ens preparem per demà.

Ens acomiadem dels CouchSurfers i sortim cap a Invercargill, amb la idea de fer una volta a la ciutat i anar a la península de Bluff a menjar ostres. 

La ciutat no és massa atractiva si descomptem una botiga gegant de recanvis de cotxe, moto, regals i altres.... Als, enmig dels lineals i estanteries una col·lecció espectacular de cotxes i motos del propietari que en el seu moment va tenir el rècord mundial de vulgueu velocitat en moto dubte una Indian.

Vista la botiga, torna a ploure i agafem via cap a Bluff. A l'arribar típica fotografia a la senyal amb els punts quilomètrics i busquem un restant. Dels dos que hi ha, un tancat i l'altre cremat. I és que en aquest país entre fusta, moquetes i llars de foc, cada casa és un mini polvorí. Totes les cases tenen (deu ser obligació) alarmes antiincendi a cada estança!.

Sortim direcció nord oest cap al Te Anau amb ganes d'anar a veure els fiords demà. Arribem al poble, bastant turístic i unes ullades de sol ens permeten veure una posta de Sol molt maca, abans d'anar a cas dels CouchSurfers que ens esperen. Dos holandesos que munyen vaques en una granja propera. Als ens trobem 2 surfers més i fem un parell de truites de patates amb pa amb tomata. Després de sopar, xerrada llarga i a dormir.

Sortim de Christchurch i volem anar a dormir prop del llac Pukaki. Ens han dit que el paisatge val la pena… al final, tots els paisatges d’aquí valen la pena… tot i que amb un mica de Sol de tant en tant millorarien. La novetat del dia són els bolets. Al cantó de la carretera i sota els pins, llargues extensions de bolets de tot tipus. Hem mirat si en reconeixem algun de comestible però ens semblen tots dolents. Després d’indagar una mica, descobrim que la majoria de bolets van ser importatas pels blancs (anomenats pakis pels maoris) al importar i plantar especies d’arbres que aquí no existien. També descobrim que no hi ha massa passió pels bolets: ni per recollir-los ni per menjar-los. Val a dir que el llac Pukaki, blau intens, amb les muntanyes al fons és espectacular, tot i que no arribem a veure el mont Cook, perquè està tapat pels nuvols, però tot i així és molt interessant.

Parada als Clay Cliffs (més pedres) i finalment arribem a Omarama on ens espera en Peter. Un couch genial, mestre d’escola rural, amb qui després de sopar (que ens el perepara ell) fem una llarga sobretaula on aprenem multitud de coses sobre Noza Zelanda. És un dels couchs que més disfrutem, ja sigui pel seu accent més entenedor, pel temps que passem plegats, el seu esperit viatger o un barreja de tot, però en definitiva, una gran experiència.

Sortim el dia següent altre cop cap al mar, Costa est. La idea és anar a les roques de Morekai. Tenim un couch pel vespre, així que pel camí veiem unes pintures maoris fetes sobre les roques fa un grapat d’anys. També parem a un celler i allà descobrim sorpresos una ancestral llei de Nova Zelanda: No es permès vendre vi o alcohol ni el Divendres Sant ni el Diumenge de Pasqua. Com en aquell capítol dels Simpson on comencen a aplicar lleis antigues i absurdes, Nova zelanda, el primer país en permetre el vot femení, encara avui dia té prohibit vendre alcohol el divendres Sant i el Diumenge de Pascua…. i jo em pregunto? perquè estava obert el celler? Doncs perquè servien menjars… i bé? Si la teva activitat principal no la pots fer? fes festa no? No se…. al final penso que s’ho agafen més com una tradició que no com una llei restrictiva… en tot cas ens vam quedar sense vi.
Finalment, a la tarda arribem a casa del Couch, just a Moreaki, amb qui compartim unes xerrades sobre peix i cuina (ell es xef al restaurant Fleurs Place) i unes cereveses que es fa ell mateix. Un gran amfitrió!

El nostre objectiu és anar a conèixer el bosc humit de la costa Oest. Sorim de Richmond i enfilem cap al sud. Ha plogut a la nit i avui continua plovent. Estem sota el segon ciclò que atravessa les illes en pocs dies. Estem de pega. En fi… anem tirant per uns paisatges cada vegada més humits, amb boscos més alts i herba per tot arreu. Per la carretera quantitat d’operaris arreglant desperfectes de la pluja. No parem de pujar i baixar, perquè hem d’atravessar les muntanyes. És un camí molt xulo, però que al final es fa monòton com aquesta explicació. Per tant aprofito per comentar una curiositat. Els carrets del supermercat a Nova Zelanda només tenen les rodes de davant giratories. Això, que d’entrada semblaria un icnonvenient, fa una conducció més fluida i amb menys entrebancs un cop li agafes el truc. Has de maniobrar correctament i anticipar-te als obstacles… Al final és divertit i tot (Intentarem penjar un video en primera persona gravat en un super)
Finalment arrivem a Westport, un poble tret del mateix Far-west americà. No és d’estranyar perquè a Nova Zealnda hi havia hagut una febre de l’or i en queden exepmles per tota la illa. Fem parada i fonda en un hotel que sembla ben bé un Saloon!
El dia següent, veient el temps que tenim i el que ve, tenim previst canviar de costa i atravessar la illa de costa a costa fins a Christchurch.
Tota la nit ha plogut i després de l’especial “Esmorzar del miner” arrenquem cap a l’Arthur’s Pass. Pel camí veiem les colonies de foques descansant deprés de dies de caça i també les Pancake rocks, unes curioses formacions rocoses amb la forma de tortitas apilades una sobre l’altra. Vist aixó enfilem cap a la muntanya. L’Arthur’s Pass és un port de mutanya a uns 900 metres, però per la seva llargada, vegetació i clima és considerat un pas alpí. En el sentit que el fem nosaltres (d’oest a est), arrenca amb un pujada molt forta, que amb el nostre Nissan Tida em venen ganes de baixar i apretar darrera, no fos cas que s’aturés o anés avall! Un cop a dalt, i baixant per l’altra banda, unes planuries semidesèrtiques i fluvials, amb rius amplissims i ponts-passera interminables enmig de planes on les glaceres han modelat un paisatge plè de pedres i residus de l’erosió. Molt maco de veure, la veritat. La part final…. verd, herba, aigua, vaques i ovelles…. i finalment arribem a Christchurch. La ciutat molt nova i encara reconstruint coses després dels terratremols de 2011; per nosaltres, sense massa atractiu turistic. Finalment arribem a casa de 2 couchs, una andorrana i un sevillà. Ells estan voltant pel món, però han fet parada per treballar aquí i fer quatre estalvis. Així que, molt agraïts, xerrem una estona i anem a dormir.

Arribem aviat al Ferry i després del check-in carreguem el cotxe i 3 hores i mitja de trajecte cap a Picton. El mar está calmat i fa un bon dia i un aire fresquet. En el meu intentent (Esteve) de simular la famosa escena de Titanic, aconsegueixo captar uns dofins creuant la trajectòria del vaixell.
Els paisatges espectaculars… Caletes, aigua turquesa… Sembla ben bé la Costa Brava! Si no fos per l’aire fresquet….

Arribada a port sense complicacions i baixem a terra. Cada cop més acostumats a conduir per l’altra banda, però m’haurieu de veure la cara de gilipolles quan per fer maniobra o el que sigui, pujo sol al cotxe. Ningú m’avisa que estic al cantó equivocat, i quan vaig a agafar el volant m’adono de l’error. Miro que ningú m’hagi vist i baixo descollonant-me de riure per anar a seure a l’altra banda.
Anècdota a Banda, i un cop situats a l’Illa sud, anem a la zona de Blenheim per visitar algun celler. La zona està especialitzada en vins blancs, i acabem al celler Saint-Clair. No sé si teníem set, els vins eren bons, o ja ens ho bebem tot, però sortim molt satisfets camí de Nelson on ens espera un Couchsurfing. I perquè? Doncs pq a les nits far fresqueta pels sacs que portem… I hem deixat la opció tenda per si hi ha alguna emergència.