Valdivia ens atrau només d'arribar. Una ciutat estudiantil, que tot i ser diumenge i mes de vacances, respira activitat. Un cop acampats en un càmping urbà, voltats de pruners que ens proveeixen de fruita, preparem la ruta del dia següent.
La ciutat esta envoltada pels rius Calle-Calle, Cau-Cau i Valdivia. Esta a uns 7 quilòmetres de la desembocadura d'aquest últim a l Pacífic, a la zona de Niebla Aquesta zona és on els espanyols varen fortificar amb 3 castells (un a cada riba i un en una illa al mig del riu.) D'aquesta manera era impossible accedir per mar sense ser vistos i interceptats, de manera que va esdevenir una plaça forta. Fins que l’anglès Lord Cochrane va robar un galió espanyol i va entrar a badar sense problemes. La nit següent va tornar a entrar i va desembarcar a l'illa i a una de les ribes. Amb pocs homes i per sorpresa es va apoderar del forts i varen atacar el tercer. Així es va acabar el domini espanyol en aquesta zona.
Pel camí a Niebla ens parem a la fàbrica de cerveses Kuntsmann a fer una degustació. La tradició cervesera a Valdivia ve de l’època dels colonitzadors del segle XIX, amb una important presència alemanya, varen importar entre altres el costum de beure i elaborar cervesa. De fet si nosaltres haguéssim arribat un dia abans haguéssim pogut entrar i gaudir de la Bier Fest!!!! Quina llàstima no saber-ho!

Un altre atractiu de Valdivia, són els lleons marins i ocells varis que campen pel riu, pescant, dormint i passejant impassibles del trànsit de barques i gent.
Complementen les visites dels turistes, un submarí atracat al riu, un pèndul de Focault o el Jardí Botànic de la Universitat. Nosaltres fem la migdiada al Jardí i cap al càmping falta gent a preparar el sopar....

Concloem la visita a Chiloé amb la visita a Achao on mengem Paila de Marisco (entre una sarsuela i una sopa de peix). Un poble tranquil•líssim. De fet en tots els pobles d'aquesta illa tinc la sensació d'estar dins un reportatge de Thalassa i la veu del seu narrador em ressona dins el cap al veure les cases de colors, els bots a la platja, o la marea que modifica el paisatge a cada hora que passa.

Provem uns postres típics, el Mote con hueso. És blat bullit nedant en almívar, amb un préssec en almívar enter dins el mateix got. No mat, però és bo.
El dia següent aixequem campament i anem cap a Ancud al nord de l'illa per veure si podem visitar les pingüneres, però al final la cosa és més complicada del que semblava i passem la tarda visitant la ciutat, amb molta activitat i gent al carrer.
El càmping, això si, amb unes vistes magnífiques sobre el mar... La nostra visita a les illes de Chiloé s’acaba i anem plegant veles rumb a Valdivia.

Tothom ens havia parlat tan bé del paisatge de Chiloé que potser teníem unes grans expectatives, que junt amb l'excés de llocs bonics que hem vist ens decepciona una mica. Falta per veure, però la riquesa animal, que pinta bé (des del transbordador veiem pingüins de Humboldt, lleons marins i pelicans) i la riquesa gastronòmica.
El trajecte de 120 quilòmetres (bus + vaixell) es fa pesat i dura més de 3 hores (aquí tot va al seu ritme) fins que finalment arribem a Dalcahue. Aquí en llancem de dret a dinar Curanto al Hoyo. Un plat de pollastre, xai, porc, patates, musclos, cloïsses i alguna cosa mes (segons cada cuiner) cuit per capes, durant més de 3 hores en un forat al terra tapat amb pedres calentes. Ho complementem amb un espectacular tros de lluç (arrebossat) fresquíssim i a preus ridículs. EL lluç és un dels peixos més barats i fàcils de trobar en aquesta zona de Chile. Seria com la nostra sardina.

Sortim botits per buscar lloc per dormir i un cop acampats fem un passeig per el poble i ho rematem amb un Piscsour abans d'anar a dormir sense sopar. Demà anirem cap a Achao on fan la setmana cultural i gastronòmic

Puerto Montt no és especialment turística. Per molts xilens és la part més al sud del país, però com bé sabeu encara hi ha més de 2000 km fins a Punta Arenas. No hi ha massa turisme forani com nosaltres, però a casa d'en Pancho ens sentim molt ben acollits. Ens explica la quantitat d peix que hi ha en aquesta zona, ens recomana el barri de pescadors i on anar a dinar. Després de 4 mesos (amb dos excepcions) podem menjar peix, a més a preus ridículs.

Fem també la gestió de canviar les sabates que havíem comprat a Puerto Natales i que desgraciadament s'havien trencat de mala manera en només un mes. Com que no tenen el mateix model, les canviem per unes camisetes, un barret i unes ojotes (sandàlies). Al vespre ens "obliguen" a cuinar Ceviche de Salmó. EL plat queda espectacular i el salmó va a 1500 pesos al quilo, o sigui uns 2,30 € al quilo: algú vol fer comanda?

Si com dèiem, el nivell de Renault 12 indica l'estatus o situació d'una zona o poble, a Villa la Angostura no n'hi ha cap. És un poble molt turístic i dispersat a la riba nord-oest del llac Nahuel Huapi . EL carrer principal sembla un carrer d'un poble dels Alps, ple de botigues de snow i turisme, algunes xocolateries i roba. Trobem plaça en un càmping i muntem campament. El càmping sembla una acadèmia militar: tot son normes. De tal hora a tal hora això, no facis allò, sempre intenta... i ple de gent del càmping fent la ronda i controlant-ho tot.... No sembla que estiguem a l'argentina si no fos pels fogons que hi ha a cada parcel•la i on fem l'últim asado abans d'anar cap a terres xilenes.

L'estada de relax l'aprofitem per fer braçalets i ens va tant bé, que  de cop tenim massa pesos argentins que no podrem canviar a Chile, doncs ningú els vol. Penseu que en 4 mesos s'han devaluat un 10%, cosa que ens porta al 30% d'inflació anual!!!). Decidim, doncs pagar-nos el bitllet i estalviar-nos de fer dit fins a Puerto Montt.
Si be al càmping encara hi havia restes de cendra, pel camí cap a la frontera comencem a veure els marges amb grans acumulacions. De fet l'any passat un volcà xilè va entrar en erupció i va cobrir de cendra fins a Puerto Madryn. Les zones mes afectades: Bariloche i Villa la Angostura (per culpa dels vents del Pacífic). Això va fer que a Villa la Angostura s'acumulessin més de mig metre de cendra i la gent emigres del poble durant mesos, i perdessin la temporada turística. Va quedar com un poble fantasma.  
Arribem a la frontera i control exhaustiu d'equipatge amb gossos ensinistrats que es digne de veure, ara perdem un munt de temps.
Finalment arribem a Puerto Montt i agafem un taxi-colectivo cap a casa del surfer que ens espera. Cal dir que abans d'arribar a Puerto Montt, el volcà Osorno ens regala una foto de postal i per un moment ens sembla que estiguem als peus del Fujiyama.

Ens acomiadem del Bolson amb les llàgrimes als ulls, ja que amb el mes que portem hem fet moltes amistats i coneixences, i deixar-los costa una mica. En Pepe ens acompanya fins la terminal per fer-nos una despedida com les de les pel•lícules amb llàgrimes i tot.
El bus ens porta fins a Bariloche on ens costa trobar un hostel. Al final tenim una mica de sort i anem a parar a un hostel amb places, però ple d’israelites. Costa una mica dormir per la calor i el soroll del pati, però al final la son ens guanya.
Bariloche, a la riba de llac Nahuel Huapi, és una ciutat molt turística, amb pistes d'esquí, molts llacs, moltes botigues de xocolata i un barri anomenat Colònia Suïssa, doncs hi va haver una important presència de suïssos el segle passat d’aquí les dues últimes coses). Aprofitem per anar a veure l’Hèctor, el pare de la Violeta (una amiga del meu cosí de Banyoles), i ens passem llargues hores conversant. Quedem per el dia següent muntar campament a casa seva. Tornem al poble on fem una mica més el turista visitant una catedral de pedra i formigó armat que recorda una catedral gòtica! El dia següent muntem parada a casa l’Hèctor, i visitem la Colònia Suïssa i el Cerro Campanario, des d'on es divisa un paisatge espectacular. AL vespre, rostit de festa major i tertúlia fins a altes hores de la nit.

A matí ens acomiadem de l’Hèctor, que ens regala un llibre de plantes de la zona, i bus cap a Villa l'Angostura des d'on sortirem fent dit cap a Puerto Montt (Chile)

Després de les festes i d'haver pujat al Piltiquitron ens plantegem el repte de travessar el Parc Nacional de los Alerces, a l’Oest d'Esquel. És un dels parcs nacionals més grans d'Argentina i pensem que trobarem camins solitaris enmig d'arbres mil•lenaris. Agafem el bus i ens plantem a la porta del Parc on ens cobren la pertinent quota a estrangers. Parem en el càmping lliure molt ben equipat i passem la nit. Ens adonem que la gent ve a qui a passar vacances tranquil•lament a la riba del llac com si d'una platja es tractés i ni un motxiller o excursionista amb pinta de caminar. Al matí sortim per la huella andina, un camí de trekking que té segueix els Andes de nord a sud. Després de 4 hores parem en un altre càmping a refrescar-nos i banyar-nos i es corrobora les nostres sospites. Més gent de vacances i pocs caminadors. Fem un recompte i ens havia passat per alt, però una vintena de càmpings en 55km de pista forestal indica que estem en un gran complex turístic enmig d'un parc natural, gens pensat pel trekking. No està malament, però no és el que ens esperàvem... la gent està controlada en els càmpings i no embruta la resta... també hem constatat que com més a Sud, més R12 i mes cúmbia, asados i festa. Al haver-hi trams que no podem utilitzar de la huella andina, agafem el bus fins a la última parada, on surt un camí no apte per cotxes que porta fins al Lago Krugüer. Sortim aviat al matí, pugem per un camí enmig de canyers, arbres gegants i ocells selvàtics. La calor es va intensificant, fins arribar a un coll on la temperatura puja i els tàbacs ens acribillen, especialment a en Pepe...

Finalment sortim d'aquí i fem una baixada fins a una platja turquesa on estem sols. Decidim parar aquí i passem tot el dia com si fóssim nàufrags. Pesquem, mengem, prenem el Sol... finalment un camí tranquil per sentir-nos sols enmig de la natura. La sort no ens és propícia, però quasi pesquem una truita de 3 quilos que salta i es regira fins a desenganxar-se de l'ham i sopem arròs bullit. El dia següent tornem tranquil•lament per on hem vingut...
De tornada al Bolson, uns dies de descans i relax, preparant la marxa cap a Bariloche, amb un parell de sessions de cinema a la fresca al pati e casa: Hacia rutas salvajes (Into the wild) i Un cuento chino, totes dues recomanables

Després de la ressaca de les festes, i que la pluja, finalment ha marxat, decidim posar-nos les piles i fer alguna caminada, com els vells temps del CEV
L'escollida és l'ascens al Piltiquitron, una muntanya de 2360 metres, sortint des del Bolsón a 345. Total, 1900 metres d'ascens. Sortim aviat i comencem amb un taxi que ens treu fora la ciutat. Tenim sort amb el dia i els núvols alts ens tapen el Sol. La pujada la fem per trencacames i rutes de descens de bicicletes. Finalment a les 10 arribem al refugi a 1500 metres. Deixem sacs i tendes i continuem amunt. Ara ja sense bosc, quan el Sol treu el nas pica de valent.

Arribem al cim cap a les 12 passades. Finalment uns 1700 metres de pujada (si descomptem el tema del taxi). Després d'una estona de descans, baixem sense pressa, doncs la nostra idea és dormir acampats al refugi. Anem sobrats de temps i parem en un rierol a refrescar els peus. A mitja tarda fem una cervesa artesana al refugi i preparem un berenar sopar, i després de la posta de Sol anem a dormir. Al matí, baixem directe cap a baix fins a dins el poble i un cop dutxats agafem el bus per anar a dinar-berenar a  riba del Lago Puelo, que és una gran platja a la riba del llac. Fem unes botifarres i al vespre cap a casa a descansar que ja toca