Després de sopar una super pizza vegetariana, decidim sortir del Calafate amb autobús, doncs és complicat arribar al Chaltén i hi ha molt pocs camions. A les 4 de la tarda ja som a lloc.
Anem cap  casa de la couch i plantem la tenda. És el nostre primer couch amb tenda. Fem una volta pel poble i preparem un trekking de 2 dies per anar entrenant l'esquena per la travessa cap a Chile. Tenim dos dies espectaculars que ens permeten pujar al peu del Fitz Roy, i la Laguna Tres i Laguna Torre. EL temps acompanya i amb calma tornem a casa. Allà, ens trobem amb 3 surfers més, en Nacho, madrileny, i la Úrsula i en "Jordi", austríacs, que pretenen fer la ruta del huemul. Fem un asado de rigor y nosaltres preparem les coses. Finalment en Mario ens acompanya fins al Lago Desierto i ens estalviem alguns pesos. Allà comença el veritable trekking mb 25 quilos a l'esquena i sense marxa enrere (ni mòbils ni tecnologies varies)

La complicació de fer autoestop en unes carreteres on no passa ningú, fa que decidim farribar a El Calafate amb autobús. Arribem amb un millor clima (SOL!!!) i anem cap a un alberg ple d'isrealites i molt sobreocupat. No ens agrada massa i finalment decidim marxar i anar a un càmping un parell de quadres més avall.
El lloc etsà molt bé, acampem i sopem xoriços a la brasa. Preparem l'excursió i a dormir aviat.
Al matí agafem el bus regular cap al Parc Nacional dels Glaciars, on hi ha el Glaciar Perito Moreno: un imponent glaciar que en el seu desplaçament de 3 metres diaris, tapa el riu. De manera que aquest s'obre pas per sota i va fent un pont de gel, que sol caure un cop cada quatre anys. Com que va caure al març, només trobem runes de gel, però l'espectacle i el soroll de gel trencant-se és impressionant. A més un dia radiant sense cap núvol, que feia més d'un mes que no veiem, acompanya i crema.
Tornem al poble amb bus i al càmping convidem  a sopar pizza vegetariana a un belga que acaba d'aterrar aquí, i comença el seu viatge per sudamèrica... a veure què!

La comunitat de couchsurfing de Rio Grande ens acull amb els braços oberts. Tots els practicants del poble saben de la nostra a arribada i ens acullen amb un sopar a casa de l’Emilio y en Martín. Hi son quasi tots, també la Natalia y la Nancy. Sopem i parlem durant estona. Tornem a casa y el dia següent tenim l’objectiu de preparar el camí cap a Punta Arenas. Decidim anar amb bus, però al final entre el canvi de temporada i la nostra manca de previsió fa que no trobem bitllets. Per tant decidim anar a fent autoestop el dia següent.
Abans: sopar de peix a casa la Nancy per treure’ns el cuquet de tant de temps de no menjar peix. Al matí sortim caminant i després de visitar dues estacions de servei decidim agafar un bus fins als afores. Allà continuem fent autoestop fins que ens recull un paio que diu que ens deixarà a 10 km de la frontera. No sabem si per les ganes de pujar a un cotxe o per la insolació (la capa d’ozó fa estralls en aquesta zona) pugem. Total, que ens deixa a 16 km del pas de San Sebastián, al mig de la “nada”.

El problema es que no passen cotxes, ni en una ni en l’altra direcció. Agafem el cartó-cartell i escrivim “traieu-nos d’aquí si us plau”. Al final un home que ve d’un jaciment i li em pena, ens acosta a la frontera. Allà fem tràmits i aconseguim convèncer el camioner que cuida més el camió. Anem a pas de persona per els 170 quilòmetres de grava fins arribar a l’Estret. Això si, amb una super cabina. Total… que arribem a l’Estret de Magallanes just per creuar amb la barcassa, sopar alguna cosa i dormir tots a la cabina del camió. Al matí continuem fins al Pas Austral on ens posem a fer autoestop cap a Punta Arenas. Tenim sort y mentre decomissen un carregament de tabac es para un matrimoni (Sonia y Adrián) que ens tenen entretingut tot el camí i ens emplacen a visitar el seu fill a Tucuman. Finalment arribem a Punta Arenas, busquem una wifi i connectem amb la Ivannia, la couch de Punta Arenas i cap allà anem.

Els periples per Ushuaia van lligats indubtablement a la metereologia. Ens passem els dies entre sopars, dinars, i voltes per la zona, i canviem de casa. En Quino (el nostre amfitrió) no ens pot allotjat més per compromisos que té, pero ens porta a casa el seu amic Abel. Una casa amb espectaculars vistes sobre Ushuaia. L'únic inconvenient és que hem de pujar un grapat d'escalons, perquè no es pot arribar amb cotxe fins allà. Però val la pena
Després d'uns dies tranuils, amb fred i calor (ens ha nevat i tot) finalment decidim marxar. Anem a la sortida el poble i després d'una estona de paciència ens recull un noi que ens porta a Rio Grande. pel camí parem a la famosa fleca de Tolhuin on mengem unes factures després de fer 10 minuts de cua.
Finalment ens porten fins a casa la Yessica on ens esperaven per anar a sopar amb uns amics de couch.

Ushuaia és una ciutat si més no curiosa. El clima canvia constantment. Avui per exemple hem sortit de casa amb sol, després s'han girat núvols i fred, ha pedregat, és tard s'ha aclarit i ara al vespre fa bastanta fred, això si molt seca i el ce s'ha destapat (cosa poc habitual aquí). O sigui que no s'hi val a mirar per la finestra al matí i decidir que posar-se segons el temps que es veu.
Portem tres dies aquí i hem aprofitat per fer una visita al centre, cuinar i menjar, reunions socials i un trekking fins al Glaciar Martial, a un 800 metres d'alçada. Vàrem trobar neu a partir dels 400 o sigui que vàrem acabar amb els peus molls. La pujada per un bosc autòcton de lenga, ñire, guindo y canelo. També vàrem trobar un curiós bolet que neix al tronc de les Lengas, formant uns nusos espectaculars, anomenat pan de indio. En collim uns quants, però un cop provats no tenen gust a res, n bons ni dolents. Amb raó els indígenes només en menjaven quan no tenien res més.

Mentrestant visitem algunes curiositats aprofitem per mirar la manera menys normal de sortir d'Ushuaia, ja sigui amb veler, transbordador, ferry, camió o bus...