Sortim de Quito novament amb recança com si marxéssim de casa.  Ens acomiadem d’en Paúl i la Isabel i fem via cap a la terminal sud de Quitumbes. Una hora de transport públic i just surt un bus cap a Pedernales, on anem nosaltres. 6 hores de bus direcció el mar enmig de selva i cada cop més humitat. El temps no acompanya i està tot ennuvolat i cauen algunes gotes. De fet és el temps que ha de fer en aquestes dates. Arribem a Pedernales i el poble sembla una mica decadent. Hi ajuda la gran humitat que hi ha que destrossa i embrut els edificis i els núvols grisos. A més és temporada baixa i no circulen turistes, ni nacionals ni estrangers. Fem una volta per la platja i decidim que anirem més cap al nord, a veure si tenim sort i trobem una mica de Sol. El dia següent maletes en mà i un parell de transbordaments de bus per arribar a sis quilòmetres de Mompiche. Pel camí hem conegut en Figu i en Zach. En Figu és un surfista de Mompiche i ell ens dona alguns consells i para una camioneta perquè pugem tots els que esperàvem per entrar al poble. En Zach és un noi de Colorado, (USA) que fa un viatge similar al nostre, en temps i recorregut.
Arribem a Mompiche, un poble al mig de la selva i al cantó del mar. Quatre cases, algun restaurant i pescadors. Ens acomiadem d'en Figu i busquem un hostal. Per ser 3, aconseguim a l'Hotel Pikero, una habitació per cinc dòlars per cap, amb dret a cuina. A la tarda passegem pel poble amb un cel encapotat que deixa caure alguna gota. Definitivament no és el nostre dia.
Els dos dies següents els passem visitant platges, entre elles la Playa Negra, amb una sorra negra i compacta com no havíem vist mai. Sempre pendents de la marea, que no ens atrapi entre els penya-segats i la platja. En algun moment una ullada de sol ens permetia veure un color més clar de l'aigua, però això si, la temperatura de l'aigua era excel·lent. Aprofitem per comprar peix i cuinar un bonito guisat per sopar.



El tercer dia decidim anar a l'Illa de Portete. És una illa a 4 quilòmetres al sud de Mompiche, separada de la terra per una canal d'uns cinquanta metres d’amplada que s'ha de travessar amb canoa. La idea és anar a acampar allà i recollir cocos per veure aigua de coco amb rom i menjar peix. El lloc és espectacular, llàstima del complex hoteler Dechameron que espatlla una mica la vista, però la platja blanca i les palmeres et fan pensar que estàs al Caribe.
Passem el matí a la platja i després de dinar anem a trobar “Donde Tito”, una parcel·la regentada per un personatge anomenat Tito, és clar. Ens han dit que ell deixa acampar i té dutxes i lavabos. Acampem allà, davant la platja i busquem llenya i cocos pel vespre. Els intents de pescar amb ham i cullereta de salmó no funcionen i finalment cuinarem els peixos que hem comprat al matí. Al vespre encenem el foc i amb un forn manual (una caixa metàl·lica amb forats per posar sobre el foc) que té en Tito fem unes patates escalivades a la brasa i llavors, els peixos i uns maduros (plàtans) també a la brasa.  Ens passem el vespre parlant, de fet el que té mil històries per explicar i no calla mai és en Tito. Finalment anem a dormir tard amb la remor de les onades al costat.



Al matí següent anem recollint sense presses i en Tito ens prepara un esmorzar. Passem el matí llegint, en Zach fent malabarismes i descansant. Finalment a la tarda tornem a Mompiche, doncs el diumenge al matí sortim a les sis per arribar a Quito aviat per comprar uns bitllets directes a Cali. Hem descartat la idea de creuar a Colombia en vaixell o per la part de la costa nord d'Equador pels perills que comporta i que tothom ens avisa: narcotràfic i guerrilles.

El camí de Tena a Quito és espectacular. De 500 metres puges a 4000, per baixar després a 2800. L’interessant però és la gran quantitat de vegetació i cascades que hi ha.  En algun tram, salvant les distàncies, es podria comparar amb la ruta austral xilena. Quito és una ciutat molt gran, i gràcies a les indicacions del noi del hostel de Tena, baixem abans d’hora per arribar a la part nord, estalviant-nos dues hores de trajecte (una fins la terminal sud i creuar amb taxi la ciutat en hora punta). A la terminal Rio Coca ens espera en Paúl, que s’estrena en el couchsurfing. Ens acompanya a casa seva i sortim a sopar alguna cosa. Anem a dormir cansats després d’una estona de conversa sobre Quito i l’Equador.
Al dia següent anem a fer una visita a la ciutat. Caminem des del Centre-Nord, on estem, fins a la ciutat colonial. Pel camí parem al Jardí Botànic amb un Orquidiarium espectacular. La ciutat està bastant ben organitzada (la part central) i és difícil perdre’s.  Visitem parcs, centres culturals i alguna església. També entrem al Palau presidencial on ens ensenyen les dependències del govern, la sala de banquets i ens obsequien amb una fotografia i una moneda commemorativa.



Acabem sopant en un centre comercial on hi ha una pantalla gegant i veiem un partit de l’eliminatòria del Mundial 2014 entre Perú i Equador (1-0).
El dia següent decidim anar al  mercat d’Otavalo. Després de tres hores de transports públics arribem al poble. El centre està ocupat per un gran mercat on hi ha moltíssima artesania, però també pantalons, fruita o estris de ferreteria. Passem el matí-migdia allà i tornem a la tarda, cansats i amb ganes de menjar quelcom i reposar. A casa hi ha en Paúl amb la seva filla Isabel. Demanem una pizza i allarguem la tertúlia parlant de temes de rabiosa actualitat política a l’Equador que ens fan canviar o aprofundir en la nostra visió del govern del país.
Nou dia que comencem amb calma posant ordre tecnològic (blocs, fotos, videotrucades…). Sortim a dinar i provem un Super 8 (cranc+marisc+gambes a l’estil ceviche) i uns  Camarones encocados (no de coca, sinó de coco).



Després anem tots junts a la Capilla del hombre, un interesant museu de l’artista Guayasamin. La sala d’exposició és molt gran i les obres i textos no et deixen indiferent. Des de l’exterior, avui es veu el volcà Cotopaxí, normalment cobert de núvols. Llavors  decidim anar a buscar un dels únics tresors (catxés) que hi ha a la ciutat de Quito. Això ens fa anar just sobre la falla que separa Quito de les rodalies, una zona amb una vista esplèndida. EL trobem i finalment anem a fer un cafè i cap a casa que ja es fosc. Mengem alguna cosa pel camí i a preparar les maletes que demà marxem cap a la platja

Anem a Cajamara amb la intenció de veure el Cuarto del Rescate i per fer parada direcció a Chachapoyas.
El Cuarto de Rescate es on els espanyols varen retenir l'Inca Atauapla. Ell els va prometre omplir l'habitació on el tenien retingut, dues vegades amb plata i una amb or. Això fa un volum de uns 50 metres cúbics de plata i uns 25 d'or...(calculeu els quilos!!!) Al final, però, tot i rebre el que els havia promès, els espanyols el varen matar, acusat de poligàmia i heretgia. De fet, podríem dir que els inques varen perdre per estar enfrontats en una guerra civil entre ells, i tenir com a enemics moltes de les tribus que hi havia en el moment al Perú, a les que tenien sotmeses. Per tant, podríem dir que els espanyols varen passar a rampinyar com carronyers. A més amb la superioritat dels cavalls (no hi havia cavalls a Sud-Amèrica en aquella època) i les armes d foc... doncs va ser una carnisseria.



Aprofitem per visitar l’església del Belén, i l'antic hospital convertit en museu d'art contemporani. Cal remarcar que les esglésies de la ciutat no tenen campanar perquè un cop acabat el campanar s'havia de pagar un tribut a la corona espanyola. Per tant, molt hàbils, no varen acabar els campanars. La única que els va acabar, va ser el 1962 quan el tribut ja no existia.
Per fer les visites ens acompanya en Jacinto (jaacino.leo@hotmail.com), guia de turisme, al que contractem amb els diners que estalviem amb es entrades, doncs és el dia internacional dels museus...
A Cajamarca coneixem l'Herbert i l'Anais, els couchs que ens allotgen De fet ens allotgem al despatx de l'Herbert, on hi té una habitació pels surfers. El lloc està decorat amb nombroses imatges de cases famoses, museus... etc i és molt cèntric.
Amb en Herbert, L'Anaís i la Cloe (una altra surfer) anem a casa d'uns amics a prendre algo. De fet l'habitual és el Pisco Sour i allà aprenem a preparar-lo (3 oz de Pisco Acholado, 2 oz de Jarabe de goma, 1 oz de llimona i una clara d'ou). També provem el pisco Chilcano entre patates i formatge.
Finalment esbrinem com anar a Chachapoyas i decidim canviar de plans. És lluny, cansat, i decidim anar cap a Chiclayo a veure les tombes del senyor de Sipán.
Així que... carretera i de nou cap al mar

Després de la muntanya, decidim posar rumb a la platja amb ganes de banyar-nos i anem cap a Trujillo. de passada volem visitar el complex de Chan-Chan, de la cultura Moche. Trobem un hostel molt tranquil (Naylamp) que convida a no fer res. En canvi el clima no convida a banyar-se. Fa bastanta brisa i en una platja ideal per els surfistes, pràcticament no veiem el Sol. Per tant passem uns dies de relax provant algun que altre ceviche, arròs amb peix o cranc rebentat... També aprofitem per refer motxilles i passejar.
Aprofitem per visitar la ciutat de Trujillo i alguna de els seves cases colonials. També visitem la Ciutadella de Chan-Chan. De fet només visitem un dels pavellons de la ciutat, que és molt gran, doncs els altres encara estan en procés d'excavació.



La ciutat està envoltada de restes de la cultura Moche, com la Huaca (piràmide) del Sol i de la Luna. La ciutat de Chan-Chan difereix de totes les ruïnes que hem vist fins ara. De fet no està construïda amb pedres, sinó amb fang i sorra. Les estances decorades amb relleus com si fossin esgrafiats, directament a les parets, i una decoració com una xarxa de mar (o una antiga barana catalana).
Finalment abandonem Trujillo direcció Cajamarca per anar a veure el Cuarto del Rescate i mirar com anar cap a Chachapoyas. Més quilòmetres curves i altra vegada altura!

Sortim de Puno direcció Arequipa passant per Juliaca (molt lleig i caòtic) i creuant un port a més de 4000 metres triguem unes 5 hores a arribar a Arequipa, la Ciudad blanca al capvespre. Arequipa és la segona ciutat del país  a uns 2600 metres d'alçada al peu de volcà Misti i el Chulumani. Agafem un taxi al centre i anem a un hostel ben situat i econòmic. Sortim de nit a fer una volta per la ciutat, patrimoni de la humanitat i molt neta  cuidada.
La ciutat té un munt d'esglésies i la majoria d'edificacions estan construïdes amb una pedra volcànica blanquinosa, amb una textura semblant al travertí de Banyoles. Aquestes edificacions varen ser reparades o reconstruïdes després de diferents terratrèmols, especialment el del 2001.
El dia següent l’aprofitem visitar la ciutat i preparar la nostra excursió al "Cañon de Cotahuasi", un dels més profunds del món.
Ens passem un parell de dies visitant esglésies, claustres museus (amb dues mòmies) i provant plats típic de Perú , com el ceviche, o propis de de Perú com el Rocoto farcit (un pebrot picant amb forma de poma, farcit de arn i ou dur) pel camí ens trobem un català de Sant Boi, en Sergi, que ens explica quatre coses de la ciutat i amb qui compartim una cerves (?) i quedem per anar a sopar quan tornem de Cotahuasi