Sortim de Christchurch i volem anar a dormir prop del llac Pukaki. Ens han dit que el paisatge val la pena… al final, tots els paisatges d’aquí valen la pena… tot i que amb un mica de Sol de tant en tant millorarien. La novetat del dia són els bolets. Al cantó de la carretera i sota els pins, llargues extensions de bolets de tot tipus. Hem mirat si en reconeixem algun de comestible però ens semblen tots dolents. Després d’indagar una mica, descobrim que la majoria de bolets van ser importatas pels blancs (anomenats pakis pels maoris) al importar i plantar especies d’arbres que aquí no existien. També descobrim que no hi ha massa passió pels bolets: ni per recollir-los ni per menjar-los. Val a dir que el llac Pukaki, blau intens, amb les muntanyes al fons és espectacular, tot i que no arribem a veure el mont Cook, perquè està tapat pels nuvols, però tot i així és molt interessant.

Parada als Clay Cliffs (més pedres) i finalment arribem a Omarama on ens espera en Peter. Un couch genial, mestre d’escola rural, amb qui després de sopar (que ens el perepara ell) fem una llarga sobretaula on aprenem multitud de coses sobre Noza Zelanda. És un dels couchs que més disfrutem, ja sigui pel seu accent més entenedor, pel temps que passem plegats, el seu esperit viatger o un barreja de tot, però en definitiva, una gran experiència.

Sortim el dia següent altre cop cap al mar, Costa est. La idea és anar a les roques de Morekai. Tenim un couch pel vespre, així que pel camí veiem unes pintures maoris fetes sobre les roques fa un grapat d’anys. També parem a un celler i allà descobrim sorpresos una ancestral llei de Nova Zelanda: No es permès vendre vi o alcohol ni el Divendres Sant ni el Diumenge de Pasqua. Com en aquell capítol dels Simpson on comencen a aplicar lleis antigues i absurdes, Nova zelanda, el primer país en permetre el vot femení, encara avui dia té prohibit vendre alcohol el divendres Sant i el Diumenge de Pascua…. i jo em pregunto? perquè estava obert el celler? Doncs perquè servien menjars… i bé? Si la teva activitat principal no la pots fer? fes festa no? No se…. al final penso que s’ho agafen més com una tradició que no com una llei restrictiva… en tot cas ens vam quedar sense vi.
Finalment, a la tarda arribem a casa del Couch, just a Moreaki, amb qui compartim unes xerrades sobre peix i cuina (ell es xef al restaurant Fleurs Place) i unes cereveses que es fa ell mateix. Un gran amfitrió!

El nostre objectiu és anar a conèixer el bosc humit de la costa Oest. Sorim de Richmond i enfilem cap al sud. Ha plogut a la nit i avui continua plovent. Estem sota el segon ciclò que atravessa les illes en pocs dies. Estem de pega. En fi… anem tirant per uns paisatges cada vegada més humits, amb boscos més alts i herba per tot arreu. Per la carretera quantitat d’operaris arreglant desperfectes de la pluja. No parem de pujar i baixar, perquè hem d’atravessar les muntanyes. És un camí molt xulo, però que al final es fa monòton com aquesta explicació. Per tant aprofito per comentar una curiositat. Els carrets del supermercat a Nova Zelanda només tenen les rodes de davant giratories. Això, que d’entrada semblaria un icnonvenient, fa una conducció més fluida i amb menys entrebancs un cop li agafes el truc. Has de maniobrar correctament i anticipar-te als obstacles… Al final és divertit i tot (Intentarem penjar un video en primera persona gravat en un super)
Finalment arrivem a Westport, un poble tret del mateix Far-west americà. No és d’estranyar perquè a Nova Zealnda hi havia hagut una febre de l’or i en queden exepmles per tota la illa. Fem parada i fonda en un hotel que sembla ben bé un Saloon!
El dia següent, veient el temps que tenim i el que ve, tenim previst canviar de costa i atravessar la illa de costa a costa fins a Christchurch.
Tota la nit ha plogut i després de l’especial “Esmorzar del miner” arrenquem cap a l’Arthur’s Pass. Pel camí veiem les colonies de foques descansant deprés de dies de caça i també les Pancake rocks, unes curioses formacions rocoses amb la forma de tortitas apilades una sobre l’altra. Vist aixó enfilem cap a la muntanya. L’Arthur’s Pass és un port de mutanya a uns 900 metres, però per la seva llargada, vegetació i clima és considerat un pas alpí. En el sentit que el fem nosaltres (d’oest a est), arrenca amb un pujada molt forta, que amb el nostre Nissan Tida em venen ganes de baixar i apretar darrera, no fos cas que s’aturés o anés avall! Un cop a dalt, i baixant per l’altra banda, unes planuries semidesèrtiques i fluvials, amb rius amplissims i ponts-passera interminables enmig de planes on les glaceres han modelat un paisatge plè de pedres i residus de l’erosió. Molt maco de veure, la veritat. La part final…. verd, herba, aigua, vaques i ovelles…. i finalment arribem a Christchurch. La ciutat molt nova i encara reconstruint coses després dels terratremols de 2011; per nosaltres, sense massa atractiu turistic. Finalment arribem a casa de 2 couchs, una andorrana i un sevillà. Ells estan voltant pel món, però han fet parada per treballar aquí i fer quatre estalvis. Així que, molt agraïts, xerrem una estona i anem a dormir.