Cap a Samaipata
Sortim de Sucre a les dues direcció Santa Cruz de la Sierra. Com sempre que deixem un llit: una mica de recança. El bus, classe ejecutivo, és una cafetera amb rodes. Elevat i amb uns amortidors vells es mou més que si estessis dins una centrifugadora. La gent, uns 30 passatgers, carregats fins a les orelles. A més, per no pagar sobreequipatge, ho pugen tot a dalt. O sigui que entre mantes, sacs, termos, un nano que no té lloc i esta estirat a terra, i altres, emprenem el viatge com si estessim en un mercat rodant. Per acabar d'adornar el pastís de tant en tant pugen venedors ambulants a vendre menjar i beure.
Al cap d'una estona s'acaba la bona carretera, per dir-ho d'alguna manera, i comença una pista forestal amb diferents consistències i amplades. Les pluges dels ultims dies han estat fortes i han provocat esllavissades que dificulten alguns trams. De tan en tant a algú li repeteix el dinar que han comprat a les venedores i una bafarada semblant a all i julivert envaeix tot el bus. El paisatge: preciós! Quan passem per els pobles alguns nens ens tiren globus d'aigua sobrers del carnaval, per tant anem amb les finestres mig tancades i fa caloreta. El clatell se m'enganxa al reposacaps forrat d'escai blanc. El dvd trucho que han posat es penja mes que el windows vista i finalment posen musica a tota òstia que impedeix parlar amb el del costat. Peró és clar, com que hi ha un nano dormint al mig del passadís no es pot avisar a la cabina (si si, hi ha una porta i un vidre entre primera classe i la cabina de conducció) que baixin aquesta musica infernal!
Es va fent de nit i ara si que estem en una centrifugadora perquè ja no veiem el paisatge. Conclusió: avui deixem de comptar en km i passem al mètode excursionista: Sucre-Samaipata 12h
Un comentario
