Digui digui
Ahir varem aprofitar el dia per fer una volta amb moto pel nord de la Capadòcia. Armats amb un casc, ulleres i crema solar(dic armats perquè el casc era més prou de la primera guerra mundial que d’anar amb moto) varen visitar diferents capritxoses formes geològiques, esglésies dins la pedra o la població terrissaire d’Avalos, on el típic gerro d’aquí sembla tret de Juego de Tronos (o al revés).
Varem acabar a Urgüp fent un volt per la ciutat i intentant entrar en un celler, amb preus i prestacions només aptes pels ansiosos turistes japonesos, que en sortien carregats fins a les orelles de vi turc.
Cal fer una menció al muse de l’aire lliure de Göreme que s un petit compendi arqueològic de les comunitats cristianes que es van refugiar aquí als segles X i XI i que varen excavar esglésies, refactoris, cuines i estances, a les xemeneies de pedra. És una zona excavada i preparada per visitar, però de ben segur que n’hi ha desenes o centenars més per descobrir.
En resum, la Capadòcia és un grapat de pedres foradades com un formatge gruyere gegant. El clima continental i la humitat baixa fan que avui ens hagin agafat dia lliure o més relaxat. I si, un dia lliure al mig de les vacances va bé per fer bugada, descansar, passejar o preparat les següents etapes. Entre altres coses, avui hem decidit aprendre turc. El turc que aparentment no es fácil tot i que pot enganyar, doncs hi ha paraules que si les llegiu com si tinguéssiu la innocència d’un nen de P5 són super fàcils com “asçansör” o “jandarma” (ascensor i gendarme, per si algú no aconsegueix llegir amb ulls de nen). Per tant comencem a rebuscar el vocabulari bàsic i caiem a l’abisme ja que paraules com “si” es diu “evet” o “no”: “yapamas”. El súmmum es “gràcies” que es diu (ho escric tal com sona) “de xec turé derederem” dit tot seguit i ràpid….
I fins aquí les lliçons de turc bàsic amb l‘única altra paraula que coneixem “güle güle” o sigui adéu
dos comentarios
