Després de tenir problemes per trobar un vaixell ahir al vespre, finalment aconseguim sortir de tour cap a l’illa de Kekova.
L’objectiu mercantil dels operadors d’aquests tours es fácil: passejar turistes per cales esplèndides i anar-los torrant al Sol.
El vaixell en el que anem té 2 pisos. A baix, taules per 64 persones, amb estovalles de vidre que et permetn veure el fons (que a l’hora de la veritat no serveix per res) . A dalt, matalassos sobre la coberta per parar el Sol, coberts amb una enganyosa tela blanca que deixa passar el Sol. El resultat és fàcil de preveure…..
Deixant el banda els problemes de pell dels passatgers, el tour en si et porta per raconets amb aigua cristal·lina on parem a banyar-nos i un dinar turc cuinat a bord. El punt culminant arriba quant passes per sobre i pel costat de la ciutat enfonsada fa 2000 anys en un terratrèmol….

Tornant a Kaş, té, pastes i síndria a bord…. Què més és pot demanar?
Tot el camí, a més, hem anat veient tortugues Caretta Caretta, de les que van a pondre els Ous a Çiralı.
En resum, un tot que ha valgut la pena, i que segur que es pot fer diferent o millor, però ho deixem per la propera.

Després de tenir problemes per trobar un vaixell ahir al vespre, finalment aconseguim sortir de tour cap a l’illa de Kekova.
L’objectiu mercantil dels operadors d’aquests tours es fácil: passejar turistes per cales esplèndides i anar-los torrant al Sol.
El vaixell en el que anem té 2 pisos. A baix, taules per 64 persones, amb estovalles de vidre que et permetn veure el fons (que a l’hora de la veritat no serveix per res) . A dalt, matalassos sobre la coberta per parar el Sol, coberts amb una enganyosa tela blanca que deixa passar el Sol. El resultat és fàcil de preveure…..
Deixant el banda els problemes de pell dels passatgers, el tour en si et porta per raconets amb aigua cristal·lina on parem a banyar-nos i un dinar turc cuinat a bord. El punt culminant arriba quant passes per sobre i pel costat de la ciutat enfonsada fa 2000 anys en un terratrèmol….

Tornant a Kaş, té, pastes i síndria a bord…. Què més és pot demanar?
Tot el camí, a més, hem anat veient tortugues Caretta Caretta, de les que van a pondre els Ous a Çiralı.
En resum, un tot que ha valgut la pena, i que segur que es pot fer diferent o millor, però ho deixem per la propera.

L‘últim dia a la Capadòcia fem la famosa ruta verda que ens porta, entre altres, a la ciutat subterrania de Derinkuyu, al monument natural de Ilhara Valley i a un monestir de Selime.
La ciutat de Derinkuyu es una ciutat que està excavada sota terra. Té 8 plantes i baixa fins a 80 metres de profunditat. Només és visitable un 10%, però serveix per fer-te una idea de la magnitud… això si, no és apte per claustrofòbics! Aquí hi vivien i es refugiaven des dels hitites fins als cristians en temps difícils. El més curiós és com feien les necessitats mentre estaves assetjats. Recents estudis afirmen que “cagaven” dins àmfores que després tapaven amb formatge que neutralitza olors i bacteris: “nunca te acostarás sin saber una cosa más”
Ilhara Valley és una vall entre penya-segats excavada pel riu Ilhara, i on els més atrevits ja heu deduït, hi ha un grapat de coves i esglésies excavades per les primeres comunitats de cristians. Fem un passeig d’uns 4 quilòmetres i acabem amb un dinar.

La tornada a Göreme res més anecdòtic, parada a un fàbrica d’onyx a veure si volem comprar quelcom i vista panoràmica. 

Arribem al Hostel, dutxa i cap al bus nocturn que ens portarà a la platja.
PS: per motius tècnics no penjarem fotis fins a trobar connexions o ordinadors millors dels que tenim ara.

Ahir varem aprofitar el dia per fer una volta amb moto pel nord de la Capadòcia. Armats amb un casc,  ulleres i crema solar(dic armats perquè el casc era més prou de la primera guerra mundial que d’anar amb moto) varen visitar diferents capritxoses formes geològiques,  esglésies dins la pedra o la població terrissaire d’Avalos, on el típic gerro d’aquí sembla tret de Juego de Tronos (o al revés).

Varem acabar a Urgüp fent un volt per la ciutat i intentant entrar en un celler,  amb preus i prestacions només aptes pels ansiosos turistes japonesos, que en sortien carregats fins a les orelles de vi turc. 
Cal fer una menció al muse de l’aire lliure de Göreme que s un petit compendi arqueològic de les comunitats cristianes que es van refugiar aquí als segles X i XI i que varen excavar esglésies, refactoris,  cuines i estances, a les xemeneies de pedra. És una zona excavada i preparada per visitar,  però de  ben segur que n’hi ha desenes o centenars més per descobrir. 
En resum, la Capadòcia és un grapat de pedres foradades com un formatge gruyere gegant. El clima continental i la humitat baixa fan que avui ens hagin agafat dia lliure o més relaxat. I si,  un dia lliure al mig de les vacances va bé per fer bugada,  descansar,  passejar o preparat les següents etapes. Entre altres coses, avui hem decidit aprendre turc. El turc que aparentment no es fácil tot i que pot enganyar, doncs hi ha paraules que si les llegiu com si tinguéssiu la innocència d’un nen de P5 són super fàcils com  “asçansör”  o “jandarma” (ascensor i gendarme,  per si algú no aconsegueix llegir amb ulls de nen). Per tant comencem a rebuscar el vocabulari bàsic i caiem a l’abisme ja que paraules com “si” es diu “evet”  o “no”: “yapamas”. El súmmum es “gràcies” que es diu (ho escric tal com sona) “de xec turé derederem”  dit tot seguit i ràpid….  
I fins aquí les lliçons de turc bàsic amb l‘única altra paraula que coneixem “güle güle”  o sigui adéu