La nostra visita a San Ignacio Moxos comença amb la travessa del Riu Mamoré i un immens camí enfangat on hi ha més d’un camió encallat. Ajudem a estirar-ne algun a força de braços i finalment, després d’una hora aconseguim fer-nos pas entre vehicles encallats i la nostra furgoneta aconsegueix passar. Arribem a San Ignacio més tard del previst, cosa ja normal. Aquí teníem previst veure el capellà i passa-hi alguns dies, però resulta que no hi és. Per tant decidim tornar enrere cap a Trinidad i allà buscar un vaixell per baixar direcció nord cap a la frontera de Brasil, a Guayaramerin. Trobem lloc per dormir a Trinidad i anem en moto fins a Puerto Almacen on carreguen les barcasses tot es les mercaderies que van la nord. Parlem amb el capità del vial “Jesús Andrés” i ens fa un molt bon preu: 200 bolivians per 5 dies de travessa (uns 20 euros). Tornem al poble per comprar queviures i acabar quatre gestions i un cop allà ens assabentem d’un brot de Dengue que afecta especialment Guayaramerin. EL Dengue és una malaltia transmesa pels mosquits, que no té prevenció ni cura. La primera vegada que l’agafes, en principi sobrevius. EL problema és la segona vegada, quan el teu cos ja te anticossos i la cosa es torna un xic més perillosa. Prenem la decisió de no malgastar cap cartutxo i tornar anar cap a la Paz , passant, però per Santa Cruz, doncs és més econòmic.



El viatge dura tota la nit i a les 6 del matí trobem un bloqueig a la carretera. Bolívia és un país amb poques carreteres principals i gairebé cap secundària, de manera que quan una carretera es bloqueja pel que sigui (accidents, esllavissades, etc…) no hi ha alternatives. Finalment al cap de 3 hores obren pas durant una estona i podem escapolir-nos. Mentrestant, la gent havien abandonat el bus per espavilar-se pel seu compte  i anem amb la meitat del passatge. EL bloqueig era per protestar per la corrupció a l’ajuntament de Cuatro Cañadas,  o sigui 200 persones paralitzaven ¼ part del transport del país.
A Santa Cruz decidim descansar i esperar al vespre per anar direcció Cochabamba (on pararem un parell de dies per aclimatar-nos, doncs La Paz està a 3800 metres i nosaltres portem quinze dies a 200. A la terminal ens trobem un francès, en Peyu, que havíem conegut a San Ignacio Velasco i passem el dia junts. A la tarda l’acomiadem (ell va cap a Paraguai) i nosaltres pugem al bus direcció Cochabamba on arribem sense contratemps a les 6 del matí.

Sin comentarios