Després de l’accidentada arribada a Santa Cruz, passem un dia per informar-nos de què visitar. La pròpia ciutat no té massa atractius i sortim aviat direcció cap a la Chiquitania. Aquesta zona de vegetació abundant i bastant plana, s’estén en una àrea de 600 km de llargada per 300 d’amplada a l’est de Santa Cruz fins a tocar l frontera de Brasil, a Puerto Quijarro.
Estem a uns 300 m d’alçada i fa una calor i una humitat molt altes i tot el dia vas suat.
Agafem una flota fins a la ciutat de Roboré. Aquí visitem una cascada i també la zona de los Herbores a Aguas Calientes. L’aigua brolla de terra a uns 40 graus i comença un riu d’aigua calenta d’un pam de fondària. Allà ens trobem amb un grup de mennonites, i posteriorment en veurem molts mes, doncs hi ha 15 comunitats en tota la província (a més de la resta de Bolívia i altres països d’Amèrica.
La Calor apreta i sortim cap a Santiago de Chiquitos, més a l’est, però a més alçada. Aquí un professor ens acompanya a l’allotjament del Senyor Juan Moreno. Ens acull com a fills i xerra pels descosits. ens posem a parlar estones i estones. A més passa un munt de família per la casa i coneixem un munt de persones i experiències. A més ens serveix sopar cada vespre, fa llàstima marxar i tot. A Santiago visitem el mirador i aprofitem per descansar i veure la primera de les esglésies de la ruta jesuita. Son uns dies de molt tranquil•litat amb alguna que altra pluja.

De Santiago tornem enrere cap a San José de Chiquitos on casualment ens trobem a la Tamara. Fa 5 mesos havíem conegut a la Tamara i la seva mare just arribar a Buenos Aires i casualment ens trobem en una oficina de bitllets de bus. Passegem per San José, visitem l’església i el conjunt missional i anem a veure una amiga seva que ens obsequia amb beguda i menjar típics, a part d’una interessant xerrada amb el seu pare. Tan ell com el propietari del restaurant Sabor y Arte, en Pierre, ens recomanen que pugem cap al nord i fem la ruta de la selva en vaixell…. veurem.

Sortim de San José de nit per una carretera forestal amb un autobús dantesc, però tot i així aconseguim dormir fins a les 7 del matí. Arribem a San Ignacio Velasco, capital de la Chiquitania, on anem a dormir en un modest però còmode allotjament, Casa Suiza. Aquí aprofitem per anar a un concert d’una coral en honor als 25 anys d’ordenació del bisbe (la missa ens l’estalviem) en una església molt maca, però que és una imitació i tot i intentar ser una copia fidel a la que hi havia hagut al mateix lloc i que s’havia deixat caure, no és patrimoni de la humanitat com les anteriors.
En aquest poble, trobem també una botiga d’informàtica on ens fan un apanyo per a poder carregar el portàtil, d’aquí que tornem a tenir blog!
Des de San Ignacio Velasco, aprofitem per anar fins a Santa Ana, una església més modesta, però potser més maca i interessant. A més, com sempre, la xerrada amb el taxista ens aporta nous punts de vista polítics, culturals i gastronòmics de la Chiquitania.
Finalment sortim direcció a Concepción on hi ha l’església més maca de totes. Fem la visita de rigor al poble i passem el dia en aquest tranquil poble, amb algun que altre ruixat. També parlem llargament amb una polaca antropòloga que ens hem anat trobant i amb en Tingo, un ex tinent d’alcalde on parlem també àmpliament de collas i cambas al voltant d’una cervesa i la fresca del vespre (fresca no, una mica menys de calor)
Al dia següent, ultima església del recorregut, San Javier, i ens acomiadem de la Tamara a San Ramon. Ella torna cap a Santa Cruz, Sucre i Chile i nosaltres continuem cap al nord.
En aquests dies descobrim més quantitat de sucs de diferents fruites i nous plats. En aquesta zona la gen fa servir menys la bocina i la majoria de gent circula en moto (sense casc) Si la gent anés amb cotxe els carrers de les ciutats estarien bloquejats. I una curiositat que hem detectat a tot Bolívia: totes les bombetes son de baix consum.

Sin comentarios