EL viatge transcorre amb normalitat, excepte el tema menjar. Per primer cop no pugem al bus amb provisions, esperant que ens abordin anant i tornant els venedors d’aigua i menjar que habitualment omplen tots els trajectes. Quan ja pensàvem que no dinaríem el bus es para davant un restaurant. Però no es para per dinar sinó perquè hi ha un bloqueig (un altre!). Els conductors no paren de buscar camins alternatius  de cop tota la planúria s’emplena de cotxes, busos i camions anant amunt i avall aixecant polseguera. EL poble esta totalment bloquejat, de manera que encara que prenem una drecera aniríem a parar a una altra barricada. A més alguns passatgers i gent bloquejada s’encara als manifestants (estudiants universitaris i familiars). Hauríeu d’haver vist una Cholita corrents cap als manifestants com si els hagués d’atropellar a tots!!! I la policia només observa. Finalment un dels busos  troba un carrer alternatiu i en un descuit dels manifestant, un seguit de busos fan el camí i aconseguim passar el bloqueig, això si, amb menys passatgers: sempre que hi ha bloqueigs algú queda pel camí.

Arribem a la Paz de nit i el paisatge espectacular. Tota una vall, amb les respectives faldes de muntanya, racons i raconets plens de llums grogues i blaves com si es tractés d’un arbre de nadal, a 3800 metres d’altura… La nostra idea és fer servir la Paz com a base per anar a Tiwanacu, La Carretera de la Muerte , Rurenabaque i Copacabana, abans d’entrar a Perú

Cochabamba és una ciutat gran, molt gran. També sembla més perillosa, doncs només d’arribar ja et comencen a dir: aquí no hi vagis, allà en compte, etc… Passem el diumenge fent una volta pel centre i el dilluns ens n’anem decidits cap al mercat. És un mercat gegantesc on venen de tot i sense cap ordre. O sigui que al cantó d’una parada de car, venen flors i al cantó instruments. Només alguns gremis estan més o menys agrupats. I en fi, aquí em roben el mòbil. Estàvem avisats, però jo, portava el mòbil a la butxaca (no al bolso) i  se’ns arramben i ens apreten. Noto que em toquen, poso la mà a la butxaca (l’altra la tenia sobre el bolso) i no trobo el mòbil. EM giro, agafo el paio pel braç i comencen a cridar “es el de la camiseta roja…” Unes noies feien senyes que no vam saber interpretar i jo que corro darrera l’altre tiu (el de rojo) el paro l’agafo i li pregunto pel mòbil. EM diu que no sap res. Li demanem que ens ensenyi les butxaques però no vol i ens diu que anem cap allà on ens han robat…. Tornem allà i total, les noies ens diuen que no era ell, que eren els altres dos (un dels que havia agafat primer) Joder… ho podíeu haver dit més clarament! En fi, tal com profetitzava en Lluís ens han robat.

El segon dia a Cochabamba anem a veure el Cristo Redentor, una estàtua de 40 metres d’alt com el Corcovado de Rio de Janeiro. L’estàtua és immensa, però a més el lloc serveix de mirador de tota la ciutat. Allà ens trobem una parella de jubilats de Girona que feien el turista, aprofitant el viatge que feien per visitar la seva filla, que treballa entre La Paz i Cochabamba. Finalment sortim de Cochabamba ja aclimatats direcció a la Paz.

La nostra visita a San Ignacio Moxos comença amb la travessa del Riu Mamoré i un immens camí enfangat on hi ha més d’un camió encallat. Ajudem a estirar-ne algun a força de braços i finalment, després d’una hora aconseguim fer-nos pas entre vehicles encallats i la nostra furgoneta aconsegueix passar. Arribem a San Ignacio més tard del previst, cosa ja normal. Aquí teníem previst veure el capellà i passa-hi alguns dies, però resulta que no hi és. Per tant decidim tornar enrere cap a Trinidad i allà buscar un vaixell per baixar direcció nord cap a la frontera de Brasil, a Guayaramerin. Trobem lloc per dormir a Trinidad i anem en moto fins a Puerto Almacen on carreguen les barcasses tot es les mercaderies que van la nord. Parlem amb el capità del vial “Jesús Andrés” i ens fa un molt bon preu: 200 bolivians per 5 dies de travessa (uns 20 euros). Tornem al poble per comprar queviures i acabar quatre gestions i un cop allà ens assabentem d’un brot de Dengue que afecta especialment Guayaramerin. EL Dengue és una malaltia transmesa pels mosquits, que no té prevenció ni cura. La primera vegada que l’agafes, en principi sobrevius. EL problema és la segona vegada, quan el teu cos ja te anticossos i la cosa es torna un xic més perillosa. Prenem la decisió de no malgastar cap cartutxo i tornar anar cap a la Paz , passant, però per Santa Cruz, doncs és més econòmic.



El viatge dura tota la nit i a les 6 del matí trobem un bloqueig a la carretera. Bolívia és un país amb poques carreteres principals i gairebé cap secundària, de manera que quan una carretera es bloqueja pel que sigui (accidents, esllavissades, etc…) no hi ha alternatives. Finalment al cap de 3 hores obren pas durant una estona i podem escapolir-nos. Mentrestant, la gent havien abandonat el bus per espavilar-se pel seu compte  i anem amb la meitat del passatge. EL bloqueig era per protestar per la corrupció a l’ajuntament de Cuatro Cañadas,  o sigui 200 persones paralitzaven ¼ part del transport del país.
A Santa Cruz decidim descansar i esperar al vespre per anar direcció Cochabamba (on pararem un parell de dies per aclimatar-nos, doncs La Paz està a 3800 metres i nosaltres portem quinze dies a 200. A la terminal ens trobem un francès, en Peyu, que havíem conegut a San Ignacio Velasco i passem el dia junts. A la tarda l’acomiadem (ell va cap a Paraguai) i nosaltres pugem al bus direcció Cochabamba on arribem sense contratemps a les 6 del matí.

Després de l’accidentada arribada a Santa Cruz, passem un dia per informar-nos de què visitar. La pròpia ciutat no té massa atractius i sortim aviat direcció cap a la Chiquitania. Aquesta zona de vegetació abundant i bastant plana, s’estén en una àrea de 600 km de llargada per 300 d’amplada a l’est de Santa Cruz fins a tocar l frontera de Brasil, a Puerto Quijarro.
Estem a uns 300 m d’alçada i fa una calor i una humitat molt altes i tot el dia vas suat.
Agafem una flota fins a la ciutat de Roboré. Aquí visitem una cascada i també la zona de los Herbores a Aguas Calientes. L’aigua brolla de terra a uns 40 graus i comença un riu d’aigua calenta d’un pam de fondària. Allà ens trobem amb un grup de mennonites, i posteriorment en veurem molts mes, doncs hi ha 15 comunitats en tota la província (a més de la resta de Bolívia i altres països d’Amèrica.
La Calor apreta i sortim cap a Santiago de Chiquitos, més a l’est, però a més alçada. Aquí un professor ens acompanya a l’allotjament del Senyor Juan Moreno. Ens acull com a fills i xerra pels descosits. ens posem a parlar estones i estones. A més passa un munt de família per la casa i coneixem un munt de persones i experiències. A més ens serveix sopar cada vespre, fa llàstima marxar i tot. A Santiago visitem el mirador i aprofitem per descansar i veure la primera de les esglésies de la ruta jesuita. Son uns dies de molt tranquil•litat amb alguna que altra pluja.

De Santiago tornem enrere cap a San José de Chiquitos on casualment ens trobem a la Tamara. Fa 5 mesos havíem conegut a la Tamara i la seva mare just arribar a Buenos Aires i casualment ens trobem en una oficina de bitllets de bus. Passegem per San José, visitem l’església i el conjunt missional i anem a veure una amiga seva que ens obsequia amb beguda i menjar típics, a part d’una interessant xerrada amb el seu pare. Tan ell com el propietari del restaurant Sabor y Arte, en Pierre, ens recomanen que pugem cap al nord i fem la ruta de la selva en vaixell…. veurem.

Sortim de San José de nit per una carretera forestal amb un autobús dantesc, però tot i així aconseguim dormir fins a les 7 del matí. Arribem a San Ignacio Velasco, capital de la Chiquitania, on anem a dormir en un modest però còmode allotjament, Casa Suiza. Aquí aprofitem per anar a un concert d’una coral en honor als 25 anys d’ordenació del bisbe (la missa ens l’estalviem) en una església molt maca, però que és una imitació i tot i intentar ser una copia fidel a la que hi havia hagut al mateix lloc i que s’havia deixat caure, no és patrimoni de la humanitat com les anteriors.
En aquest poble, trobem també una botiga d’informàtica on ens fan un apanyo per a poder carregar el portàtil, d’aquí que tornem a tenir blog!
Des de San Ignacio Velasco, aprofitem per anar fins a Santa Ana, una església més modesta, però potser més maca i interessant. A més, com sempre, la xerrada amb el taxista ens aporta nous punts de vista polítics, culturals i gastronòmics de la Chiquitania.
Finalment sortim direcció a Concepción on hi ha l’església més maca de totes. Fem la visita de rigor al poble i passem el dia en aquest tranquil poble, amb algun que altre ruixat. També parlem llargament amb una polaca antropòloga que ens hem anat trobant i amb en Tingo, un ex tinent d’alcalde on parlem també àmpliament de collas i cambas al voltant d’una cervesa i la fresca del vespre (fresca no, una mica menys de calor)
Al dia següent, ultima església del recorregut, San Javier, i ens acomiadem de la Tamara a San Ramon. Ella torna cap a Santa Cruz, Sucre i Chile i nosaltres continuem cap al nord.
En aquests dies descobrim més quantitat de sucs de diferents fruites i nous plats. En aquesta zona la gen fa servir menys la bocina i la majoria de gent circula en moto (sense casc) Si la gent anés amb cotxe els carrers de les ciutats estarien bloquejats. I una curiositat que hem detectat a tot Bolívia: totes les bombetes son de baix consum.

El viatge va ser de tot menys plàcid. Des de Pucarà varem veure el bus apropar-se al poble. Però no apareixia. De cop la gent es va amuntegar a un carrer a veure que passava. De fet estaven esperant veure si el bus podia o no podia pujar per un carrer ple de fang. Tots, jo inclós, esperàvem com si d'una exhibició es tractés. De cop comença a sortir gent del carrer direcció a la plaça en obres (per això no es podia passar per la plaça, i l'espectacle canvia d'escenari. Tots els passatgers, a tall de formiguetes van desplaçant els munts de lloses de paviment que estaven amuntegades a punt de ser col·locades al terra per fer pas al bus. Un cop el bus a la plaça el conductor ens confirma que té lloc per dos, però que haurem d'anar asseguts davant a la cabina recolzats a la porta que separa del passatge i que a partir d Vallegrande ja anirem amb el passatge. Els 30 km fins a Vallegrande es fan llargs, amb una carretera que patina i alguna que altra aturada per veure si altre busos que pujaven poden passar o no pels fangars. Un cop a Valle Grande torna l'asfalt i semblaria que la tranquil·litat, però no. Nosaltres continuem assentats al davant i en una baixada se sent un soroll estrident. Tranqui·lament, en José Luís, el conductor, ens diu que deu haver rebentat una roda de les de darrera, però que la final de la baixada la canviarem, doncs és doble i no hi ha problema. Un minut després el passatge truca a la porta i ens alerta del soroll de llanta a la part del darrera. Parem i resulta que hem rebentat la roda doble de l'esquerra. Parem i en canviem una, doncs només n'hi ha una de recanvi fins al proper poble on en buscarem una altra. L'odissea per trobar una roda nova dura una hora i quatre o cinc persones a cops de martell intentant col·locar un neumàtic dins la llanta, 10 persones més mirant, i la resta del passatge esperdigat pels voltants, fins que arriba un "gomero" veterà i en 10 minuts la té col·locada.

Parem a sopar i quan semblava que no havia de passar res més, ens atura la policia. Com que encara anem al davant i no es pot, el conductor diu que som el seu germà i la seva cunyada, esperem que no ens facin obrir la boca, doncs la mentida no cola ni en broma! Finalment, després de pagar un petit soborn, ens deixen estar i arribem a Santa Cruz 12 hores despres d'haver marxat de Pucarà, 275 km en 12h!!! L'última: el taxista que ens porta al hostel condueix un cotxe modificat, o sigui jo al seient  de l'acompanyant tinc el tablier amb tots els instruments i ell al del conductor amb el volant i els pedals.... en fi... sense comentaris